Category Archives: Drets

La Llei Sinde

1 Reply

La Llei Sinde (Llei d’Economia Sostenible), és una llei que, bàsicament, prohibeix les descàrregues il·legals per Internet de música, pel·lícules, sèries… A causa d’aquesta llei, s’han tancat moltes pàgines web que la majoria de nosaltres utilitzàvem sovint. El debat està en si aquesta llei és, o no, adequada per a tots nosaltres.

D’una banda, molta gent es queixa perquè fins ara, havien pogut seguir sèries o escoltar música sense restriccions, i això és una cosa de la qual no se’ns ha de privar. A més també es pot considerar que això és una llei abusiva, ja que no ens deixa veure lliurement el que volem.

L’oposat a aquestes idees, són els que pensen que aquesta llei està molt bé perquè així els artistes que facin la seva feina, cobraran perquè els altres la vegin. Però al cap i a la fi, si no hi fossin aquestes pàgines, tota la gent que coneix la seva obra la coneixeria igual? En la meva opinió, amb aquestes pàgines, tot el que fa la gent s’estén i això fa que tothom ho reconegui més. Per mi és un error que es faci aquesta llei.

Jofre Mañosa

Solidaritat amb l’institut Lluís Vives

1 Reply

La setmana passada a l’institut Lluís Vives de València hi va haver una gran manifestació en contra de les retallades fetes a l’ensenyament públic, la majoria de la gent eren estudiants de secundària. La manifestació es va estendre rapidament fins que tota la ciutat estava en un caos; la policía va actuar de la mateixa manera que quan van haver-hi les manifestacions dels indignats a la Plaça Catalunya: van començar a atacar a tots els ciutadants que hi havia allà, encara que no participessin en la protesta.

Per això els nostres pares paguen impostos?, perquè quan hi hagi una llei injusta i la gent vagi a defensar els seus drets puguin fer-los fora?

El divendres passat al nostre institut a l’hora del pati es va fer una pancarta donant suport a l’institut Lluís Vives, i la mateixa vaga que van fer ells aquí Catalunya es farà el dimecres, per defensar els nostres drets com estudiants defensant l’ensenyament públic i si hi ha alguna de professors també que puguin defensar els seus salaris.

Jo crec que tots els funcionaris de Catalunya, València i altes comunitats autònomes haurien de fer una vaga perquè estan perdent tots els drets que van guanyar els obrers en la revolució indústrial, els alumnes que vulguin defensar l’ensenyament públic també; però no ho han de fer 3 o 4 ciutats s’ha de fer massivament i que sigui una vaga indefinida, això no pot continuar s’ha de fer ja.

Organitzem-nos i lluitem pels nostres DRETS!

Pol

Pandora

2 Replies

Estábamos en clase de catalán. Anton Maria nos hablaba de algunos de los mitos griegos más famosos, por ejemplo, el mito del valiente Hércules o el de los orígenes de Roma, Rómulo y Remo. También nos mencionó el de Pandora.

De golpe la curiosidad picó en mi mente: ¿A quién o a qué debe pertenecer este nombre tan bonito? No pude evitar pedirle a Anton que nos lo explicara, y Anton, encantado, dijo así:

Prometeo robó a Zeus el poder del fuego para dárselo al hombre humano. Zeus al enterarse de la gran traición de Prometeo, decidió castigarle, a él y al resto de la humanidad. Así que ordenó a Hefesto que modelara una mujer con arcilla y que le diera todos los dotes de mujer: seducción, sensualidad, belleza, pero a la vez también todos los males dotes como la mentira o la traición. Además a esta mujer hecha por Zeus le otorgaron una caja y le dijeron que no la abriera debajo ninguna circunstancia. Pero Pandora, curiosa, la abrió y de allí salieron todos los males de nuestro universo.

¿Un castigo para la humanidad? ¿En realidad son eso las mujeres? ¿Qué culpa tienen ellas de vivir en un mundo tan machista? Desde la antigüedad ellas han estado por debajo de la sociedad, sin derecho a trabajar, sin derecho a mandar, sin derecho a votar, sin derecho a tener una vida.

No lo entiendo, en realidad, ¿Ha cambiado tanto la sociedad desde aquellos tiempos hasta ahora? Yo creo que no tanto como creemos. Sí, ahora trabajan, ahora tienen derechos, pero esto no es del todo cierto. No hace falta ir tan lejos, en la religión musulmana la mujer tiene que vestir sin poder enseñar ni las piernas ni el pelo. También hay crueles castigos contra ellas, como la horca o como la lapidación. ¿Es esto justo? En cambio el hombre puede ser tan infiel como se le antoje, puede saltarse la ley y lo máximo que le caerá son unos cuantos años de cárcel y ya está.

Hombres y mujeres. Mujeres y hombres. ¿Llegaremos, finalmente, a ser iguales alguna vez?

Andrea Vidal Ruiz.

Obligació o negoci?

1 Reply
SGAE (societat general d’autors i editors). Fins aquí perfecte, qualsevol que sentís aquest nom es faria la idea de que aquesta companyia té com a objectiu vetllar la protecció de les persones introduïdes en el món de la música, una definició que sona bé i tot. Però el que la gent mai no s’hauria imaginat és que la SGAE farà el possible i de qualsevol manera per fer que aquestes proteccions es compleixin al peu de la lletra.

Aquest matí mentre fullejava un diari em vaig trobar amb aquest titular :

“La SGAE se lleva el 10% de lo obtenido para salvar a un niño con síndrome de Alexander”. En acabar l’article exposat vaig pensar: “que cabrons” que són aquesta de gent.

L’article esmentava que aquesta companyia li havia arrencat obligatòriament a la família del noi uns 5.000 euros dels 50.000 recaptats al “show” que va representar David Bisbal (que aquest no va cobrar cap euro) per el concert benèfic i que, per tant, es contribuirien per curar el noi d’una malaltia única entre un milió de persones. I tot pel simple fet de que el cantant s’hagi presentat amb tota la seva bona fe a salvar la vida d’un noi. És clar que, per la SGAE representava la violació dels drets de l’autor.

LLavors és quan de veritat vaig comprovar l’altra cara d’aquesta companyia, i no em vaig poder resistir a descobrir nous casos d’aquesta societat. Seguia impressionat amb la varietat d’articles i critiques que la gent expressava sobre la SGAE, des de que s’han de pagar quotes per escoltar la ràdio o la música d’ambient a les perruqueries fins al més absurd dels casos on es deia que si t’enxampaven xiulant una cançó et multaven, fa riure sí, però es cert.

Companyies com aquestes no crec que hagin d’influir en les famílies o en la resta de la societat en general, es més em fa la impressió que aquesta gent busca més el negoci que una altra cosa. Tampoc dic que la seva feina sigui innecessària, però que aquesta feina sempre es realitzi al marge de la societat.

Mohamed El hmimdi

Opinions, realitats i mentides

1 Reply

Parlaré del canvi de les notícies depèn de la cadena televisiva, emissora de radio o diaris que utilitzis.

Les persones i mitjans de comunicació tenen diferents idees polítiques, socials, esportives… ( capitalistes, socialistes, comunistes, madridistes, barcelonistes…). El cas és que ens manifestem el 10-Juliol 1,5 milions de catalanes i catalans favor del dret a decidir ( majoritàriament per la independència) i al diari espanyol El Mundo i la televisió encara preconstitucional Intereconomia van dir: “ 56000 catalanes se manifiestan a favor del estatuto de autonomía”.

El fet és que moltes vegades no diuen moltes notícies o només diuen les que els hi convenen.
No diuen a cap televisió que el tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures ( per exemple una molt important al nostre país, Catalunya, la del 1992 nomes per militar en organitzacions com Moviment de Defensa de la Terra, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya Lliure…)

Vull recordar que Celestino Corbacho ( número 3 a les llistes del PSC) ha dit que la independència no seria pacífica. A veure, senyor Corbacho no seràs tu el que per tal de que Catalunya no fos un país enviaries els tancs i atacaries als catalans? Això es democràcia? No, senyores i senyors, això es una màscara que es comença a caure a trossos, una mentida que fa pena a la resta d’Europa.

No ens mereixem estar lligats a un estat que ens roba 22000 milions d’euros anuals( 500€ al segon ), ens fan discriminacions becàries, complicacions per a la emancipació juvenil, tenim d’estar lligats a unes seleccions esportives que possiblement no les sentim properes, discriminacions a la llengua, cultura, no ens deixen comerciar amb altres països per nosaltres sols, els vols internacional gairebé sempre passen per Madrid amb el que ens encareix més el bitllet, paguem molts diners en peatges…
Nosaltres, les catalanes i catalans tenim un virus i aquest virus es diu ESPANYA.

David

O tots o ningú

4 Replies

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara

Sentiment de Terra

1 Reply

Era onze de setembre: un dels pocs dies que no em va costar aixecar-me del llit. Tot el que representa aquell dia m’impulsava a aixecar-me, encara que volgués seria difícil oblidar-me’n, per no dir impossible.

En menys d’una hora ja era al tren, camí de Barcelona. A l’estació m’hi estaven esperant els amics carregats d’estelades i ànims per afrontar aquesta jornada de lluita. Un cop a Barcelona ja eren les deu del matí, ens vem tirar el matí amunt i avall entre parades, símbols, banderes, himnes consignes i discursos molt emotius.

Ja era l’hora de dinar; tanta passejada per la ciutat ens havia cansat i estàvem afamats, així que vam parar a dinar al parc de la Ciutadella. A les cinc començava la manifestació i ja ens impacientàvem, el recorregut era des de la plaça Urquinaona fins al Fossar de les Moreres.

Ja érem a la manifestació. Veure’m envoltat d’estelades, senyeres i pancartes em despertaven els sentiments, notava com si la terra s’alcés per alliberar-se. Els ànims s’anaven escalfant. Cada cop hi havia més exaltats. Les consignes a favor de la independència havien donat pas a crits de provocació a la policia. Per tot arreu contenidors, papereres i cotxes esclataven en flames. Des de totes les bandes començaven a carregar més i més antiavalots. Les pilotes de goma xiulaven per tot arreu, la gent va començar a córrer i a empènyer-se. Els que queien o quedaven ressagats eren persones sense opció alguna,  víctimes d’una brutal pallissa policial. Un cop ens vam poder refugiar pels estrets carrerons del casc antic ja no els vam veure més.

A la nit feien concerts a l’Arc de Triomf, i no hi vam faltar, era l’hora de disfrutar la nit i donar gràcies que ni jo, ni cap dels meus companys havien resultat ferits. Després d’una gran festa i un llarg dia, vaig arribar a casa i em vaig adormir només estirar-me al llit.

Pol Gonzàlez Hosta

No hi ha futur

2 Replies

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara