Category Archives: Cristina Mayans

El lugar perfecto

Hoy es uno de esos días que no entiendo cómo puede ser legal estar encerrado en una clase, escuchando la misma profesora de siempre, oyendo una y otra vez las mismas cosas de siempre, las dice en otras palabras, pero son las mismas cosas que no me importan y que al fin y al cabo aunque me digan que sí, no me van a servir para nada.

Pues como decía, hoy es un día en el que solo brilla el sol, no se ve ni una nube en el cielo, ni una! Todo está brillante y reluciente y además puedes ver el mar ahí a lo lejos, plano, y resplandeciente.
Espero la hora del recreo impaciente para salir huyendo de esa clase y sentarme al sol, una vez conseguido siento esa sensación extraña, mi cuerpo absorbe todo el calor y me siento más morena cada segundo, es una sensación agradable.

“queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo”

Luego no dejo de pensar a qué playa saldría corriendo, quizá a una que estuviera desierta, quizá a mí isla, mi pequeña isla llamada Ibiza (mía por el mero hecho de que nací allí). Total que cada vez mi cabeza está más lejos de la realidad, pero bueno hoy es un gran día, porque hoy, después de salir del trance, me he dado cuenta de que queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo.

Cristina

Què és per tu l’amistat?

Per mi l’amistat és com una caixeta de vidre: petita, transparent, fràgil, on hi guardes tots els teus pensaments, idees, afecte i amor.
Un cristall fi on t’hi reflexes. Material del qual estan fets els teus somnis. Són petites parts de la teva vida. Un amic és més que una persona, una cosa que no és física, una cosa que sempre portes. És això que reculls pel camí i guardes a la teva capseta de vidre. Tot això en el que creus, en el que confies, en el que sents.

Això que més enllà del món trobes. Això que t’abraça quan penses que no pots més. I encara que es trobi assegut al teu costat, tu mai ho veus com la matèria física que és. Un amic sempre sap el que et ve de gust en aquell moment, el que et passa a qualsevol hora i el que pot fer per ajudar-te. Saps que si el necessites estarà allà i al inrevés també.

No obstant això, sempre has d’estar vigilant, no sigui que de cop set caigui la caixeta a terra, perquè podria trencar-se en mil bocins.
Un amic és allò pel que ho donaries tot.

Menys la teva caixeta de vidre …

Cristina

Como la vida misma

¿Quién no ha escuchado nunca eso de “madura ya de una vez”?.
Normalmente la primera pregunta que nos hacemos es: ¿Por qué madurar?, pues se supone que para llevar una buena vida y alcanzar nuestras metas y todo eso de la superación personal, madurar es la base de todo, ¿no?, Puede ser.

Muchos piensan que es sinónimo de volverte aburrido, responsable, ermitaño y todas esas cosas que los adolescentes temen llegar a ser algún día, es inevitable madurar, lo hacemos una y otra y otra vez, sin darnos cuenta, ¿o acaso te has vuelto a tropezar con la piedra con la que te caíste el otro día?, ¿acaso te has vuelto a creer a esa persona que te mintió una vez?, madurar es esencial…

Una de las principales cosas que te permite la madurez es ser respetado, no conozco a nadie al que no le guste que lo respeten, claro, a excepción de algunos energúmenos a los que les faltan años i años de madurez… en fin, ese ya es otro tema. Ser maduro implica cargar con la responsabilidad de que todos siempre esperen  algo bueno de ti, nunca pensarán que puedas hacer algo malo o romper las reglas, ¿verdad que madurar tiene su lado bueno?, aunque otras veces piensas en lo maravilloso que sería ser Peter Pan, y quedarte para siempre atrapado en un niño, sin responsabilidades, ni nada.

No lo tengo muy claro, eso de si…debes madurar o no.

Cristina

Sueños

Mi abuela siempre me cuenta cosas fascinantes, pequeños detalles de la vida a los que nadie presta atención. El otro día me contó algo acerca de los sueños:

Suponiendo que dormimos unas ocho horas diarias, nos daremos cuenta de que pasamos durmiendo una tercera parte de nuestra vida, es decir, que a los sesenta años habremos perdido unos veinte sin hacer nada, simplemente tumbados en la cama.

El mundo de los sueños es un mundo misterioso y alucinante donde las reglas de la realidad no se aplican. Tus sueños son únicos. Ninguna otra persona puede tener tus emociones o tus experiencias así que cada sueño se conecta con su propia “realidad”. Por lo tanto, al interpretarlos, es importante ponerlos en el entorno de tus experiencias y vida personal.

Como ya he dicho cada sueño tiene su propia interpretación, por ejemplo ¿sabías que soñar con el sol al amanecer significa el inicio de una creciente felicidad y prosperidad?

Yo no lo supe hasta hace poco y ahora siempre me voy a dormir pensando en el amanecer.

Cristina

¿Quién decide mi futuro?

A veces tumbada en la cama, mirando al techo, pasando el tiempo con mi música, siento que quisiera hablar cara a cara con el que está decidiendo mi futuro:

Eh tú, si, tú, ese que se hace llamar Destino. Si lees esto que sepas que no podrás conmigo, soportaré esto y mucho más, el día a día, los problemas, la rutina y la gente que parece que quiere hacerte la vida imposible. Da igual todas las piedras que me pongas en el camino, me da igual lo grandes que sean, el color, la forma y el por qué estén ahí, superaré cualquier obstáculo. Ninguno de ellos logrará que deje de intentar ser feliz, que deje de luchar por todo eso que vale la pena en mi vida, la alegría, el amor, la amistad… Y mientras haya una posibilidad, media posibilidad entre mil millones de alcanzar todo aquello que busco, no dudes que iré a por ello y lo conseguiré, soy YO quien decide mi futuro.

Cristina

Per molts anys Carla

Ahir va ser un dia ben especial per una gran amiga, la Carla, que va fer quinze anys. Fa molt de temps que ens coneixem, des de que érem ben petites. Sé el que li agrada i el que no, el que li fa por o el que li fa riure, és una d’aquelles persones que penses que hauria d’haver estat la teva germana. Ens és igual si són les dotze del migdia o les cinc de la matinada, sempre tenim coses per explicar-nos, anècdotes per comentar o mil històries per riure fins que no et queda aire als pulmons.

Bé doncs ahir a la tarda vam quedar tots –els seus amics de l’ institut i jo– a casa seva, més tard després de berenar vam anar a donar un tomb pel poble fins que es va posar a ploure i vam tornar a casa a mirar una pel·lícula. Crec que mai havia rigut tant mirant una peli de por. Després vam sopar unes pizzes tots plegats i per últim la Carla va obrir els seus regals. Em sembla que podrà vestir-se amb molta roba diferent durant molt de temps!

Aquest cap de setmana m’ho he passat d’allò més bé, tinc ganes de que arribi divendres un altre cop.

Cris.

Dia de Reis amb els meus cosinets petits

Encara que ells diguin que són grans, en Dídac de vuit i en Gerard de sis anys, són petits. Ja feia uns quants anys que no em despertava a les sis del matí per veure què havien deixat els reis sota l’arbre de Nadal i per veure si els camells s’havien menjat tot el pa sec que els deixàvem la nit anterior. En fi, em vaig despertar aixafada per peus, mans i crits d’en Dídac i en Gerard:
-Cristina! Cristina! Han vingut els Reis! Vine, corre!

Vam baixar tots tres corrents per les escales, i efectivament, estava tot el menjador ple de regals, amb els nostres noms , els dels pares i els dels tiets. També teníem cucurutxos plens de llaminadures dins les nostres sabates!
Veure les seves cares de felicitat em va recordar a quan era petita, la il·lusió que em feia veure tots aquells regals amb el meu nom escrit…

Van baixar els pares i els tiets en sentir tot aquell escàndol, i finalment els vam convèncer per obrir els regals. Vam fer fotos, vídeos i vam estar jugant i rient tot el matí i tota la tarda.

M’ha agradat molt aquest dia i espero que l’any que ve sigui igual o millor.

Cris

El invierno

No puedo entender a la gente que dice que no le gusta la Navidad. Pienso que es una época preciosa en la que la gente se reúne con sus familias, se hacen regalos, se besan y abrazan, y los pequeños de la familia pueden estar horas y horas jugando con sus juguetes nuevos. Ver la cara de felicidad de un niño cuando va corriendo hacia su gran árbol de Navidad, todo está oscuro iluminado con las humildes luces del árbol y el “peque” mira con gran felicidad a su alrededor, está lleno de regalos, grandes y pequeños, con su nombre, también hay chucherías y chocolate, todo es perfecto. Sólo por ese momento ya vale la pena la Navidad.

También es época de nieve, de frío y de lluvia, la nieve lo hace todo alegre y blanco, mayores y pequeños juegan con ella. Cuando hace frío, es genial, siempre te regalan jerséis , leotardos y calcetines, también zapatos nuevos porque los del año pasado, pues eso ya están pasados, o simplemente nos ha crecido el pie. Y la lluvia es perfecta para quedarse en casa descansando y mirando películas de Navidad con la manta tapándote hasta la nariz.

En fin, soy una persona a la que sí le gusta la Navidad. Su espíritu, sus villancicos y todos esos momentos mágicos que te hace vivir y revivir.
Criis

El meu germà a casa

Aquest cap de setmana ve el meu germà a casa, hauria d’alegrar-me no? -pel fet de que no el veig fa uns dos mesos ja que viu a Salou, i para una mica lluny d’aquí.- Doncs no es així. M’agrada molt veure el meu germà, ens portem molt bé des de sempre, suposo que en això influeix una mica la diferència d’edat, té 28 anys, tretze més que jo.

En fi, el meu problema és la seva novia, -que lògicament també ve a casa a passar el cap de setmana- no em cau gens bé, al principi semblava bona noia i tot, però a mida que l’he anat coneixent m’he fixa’t en que no, per motius concrets que no explicaré, pot ser que per algú altre no signifiquin gaire però per mi sí. Jo ja li he dit al meu germà que la deixi, molts cops, a més a més no sóc l’única que pensa que ho hauria de fer, els seus amics també li diuen, fins i tot la mare, però li es igual, ell segueix fent la seva, com sempre.
En realitat els caps de setmana amb el meu germà m’agraden, fem coses divertides, quan ve sempre vaig amb ell i els seus amics i em porten de festa, és genial!

L’últim dia que van passar aquí la Miriam, la novia del meu germà, es va enfadar amb mi, o indignar, no ho sé ben bé, era l’aniversari del millor amic del meu germà, l’Uri, vam passar la tarda donant voltes per Mataró park, per trobar un regal adient, a la nit era la gran festa, a la qual òbviament jo també hi estava convidada; anava a sortir tot perfecte, i just en l’últim moment la Miriam va dir que es trobava malament, que no li venia de gust anar a l’aniversari i que no pensava sortir de casa, no m’ho podia creure, però en fi ja estava acostumada, sempre acaba fastiguejant tots els plans. No pensava quedar-me sense festa, així que, vaig dir-li al meu germà que hi anéssim tots dos i que si ella tenia tantes ganes de quedar-se a casa, si quedés soleta. Rarament, el meu germà em va fer cas, i ella es va quedar sola i indignada a casa, a l’endemà no em parlava, s’havia enfadat amb mi, una mica immadura, no?; no entenc per què es pensa que el Dani farà sempre el que ella vulgui…

Finalment haig de dir que em va fer una mica de pena, però jo i el meu germà ens ho vam passar molt bé i això és el que compta! El que passi aquest cap de setmana, és una altra història.
Criis.