Category Archives: Consciència

Les hores perdudes

1 Reply

Durant el dia hem de fer moltes coses, unes ens agraden més i d’altres menys però hem de saber repartir el nostre temps perquè només tenim 24 hores per fer-les. D’aquestes 24h, unes 8 dormim i les altres 16 que ens queden, com les gastem?

Si penso en el meu dia a dia, puc saber que durant aquestes 16 hores que em queden del dia, 7 estic a l’escola, 2 hores més són per fer els deures i estudiar a casa, i unes altres 2 que les dedico al meu lleure (extraescolars, etc…). També em queden unes 2 hores en total que les inverteixo a menjar (esmorzar, sopar…). Però, amb les 3 hores que em queden, que faig? O que fem en general? Suposo que molts de nosaltres no sabem què fer i busquem una manera de distreure’ns com els nostres “hobbies”, jugar, passar temps amb la nostra família, estar a l’ordinador, etc.

El que vull dir és que, moltes vegades no sabem valorar o no som conscients del temps de què disposem, i d’aquestes tres hores que perdem inútilment o no. Per exemple, imaginem, en una vida de 80 anys, quantes hores perdrem si a la setmana en malgastem 21, i en un mes unes 88. Així doncs si fem el mateix durant 80 anys al final haurem llençat unes 84.000 hores. I què fem amb tot aquest temps que hem perdut? Quan penso en tot això m’adono que el temps és una de les coses més valuoses de la vida que no es pot recuperar mai un cop es perd. Seria bo aturar-nos una estona i reflexionar sobre què fer per no malbaratar aquest temps tant valuós. Per això crec que hem de viure cada minut del dia al màxim i no culpar-nos a nosaltres mateixos per haver fet coses en el passat de les quals no ens sentim massa orgullosos, ja que el passat ja no es pot canviar, però en canvi podem construir el futur que nosaltres volem.

Sandra

Tiempo de pensar

1 Reply

Otro año mas, llegan navidades, todo se llena de luces de colores y símbolos navideños como papa Noel o sencillamente los tres reyes magos. Todo y hacer frío la gente sale, porque hay que comprar regalos y también, aunque son pocos, a pasear.

Como cada año, en el mes de diciembre y principios de enero, son días de estar todos juntos, con la familia o nuestros seres queridos. También son momentos de consumir, ya que tenemos los reyes magos y otras fiestas de consumo, como el papa Noel que viene de Estados Unidos, todo para consumir un poco más. Nos dicen que estamos en crisis, pero si vas a un centro comercial por estas fechas, no lo parece. ¿Si la gente no tiene dinero cómo es que siguen gastando?

No solo por la economía, si miramos desde una perspectiva medioambiental, todos nos tendríamos que dar cuenta de que no podemos seguir así, hay demasiados residuos de plásticos y otros materiales muy nocivos para nuestra salud, todo y saberlo las empresas siguen fabricando envoltorios de plástico, que al quemarlos destruimos nuestro planeta. ¿Tan mal estamos que no sabemos ni cuidar nuestro planeta?

Estaría bien que todo el mundo pensara en lo que hace y en las consecuencias para el futuro, todavía estamos a tiempo de cambiar, no esperemos a que sea tarde.

Víctor

Ràbia

2 Replies

Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.

T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.

La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?

Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?

Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.

I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?

Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.

Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.

Alexander