Category Archives: Comiat

Comiat de la Tertúlia 2012

Leave a reply

Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.

Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.

Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.

Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.

Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.

S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!

Josep Maria Altés

Vilassar i Canadà etc.

1 Reply

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

Los mejores

Leave a reply

Hace dos años repetí de curso, fue un golpe muy duro, no solo por retrasarme un año más en sacar la ESO, sino porque mis amigos iban a seguir para adelante y yo me alejaría de ellos.

Después de repetir, mi padre me metió en el grupo flexible, donde lo aprobé todo i con buena nota, pero de esa clase me lleve muy buenos recuerdos i compañeros. Al principio fue un poco duro porque no conocía a nadie, pero a medida que fue pasando el curso los compañeros me fueron cayendo mucho mejor.

Al acabar tercero aprobando muy bien, decidieron que fuera a uno de los cuartos normales i otra vez a una clase nueva. Este año he hecho muchísimos amigos, la única que conocía en toda la clase era la Rosa, i gracias a ella este curso ha pasado mucho mejor. Aparte e conocido a muchos más que me han caído muy bien.

Ahora otra vez, me cambio, pero esta vez será muy diferente, me iré a Barcelona y allí tendré que empezar de nuevo. Ahora, entre exámenes, no paro de pensar en cuanto voy a echar de menos a la gente de mi clase.
Rosa, Marina y Sara os quiero!!!!!!!!!!!!

Víctor

Antiguas e inolvidables sonrisas

1 Reply

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

“no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mí”

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

Say goodbye

Leave a reply

Cada instante de nuestras vidas pasamos por momentos de decisiones, unas más fáciles que otras.

A la hora de decidir hay que tener en cuenta las posibles consecuencias que no se sabe si serán buenas o malas y lo peor es que no se sabrá hasta que ya hayas decidido, entonces no habrá vuelta atrás

Ver cómo se marcha alguien que siempre querrías junto a ti, te coloca a analizar del por qué a mí y no a otra persona, y ahí te das cuenta lo difícil que puede ser.

Te sientes triste pero a la vez piensas en las mejorías que quizás esperas que pasen. Aunque cambie la relación con esa persona, la tendré en mi corazón y será esa luz de amor la que permanecerá encendida y, pase lo que pase, siempre me alumbrará.

Natalia

El darrer adéu

1 Reply

S’emportà a la persona més riallera i extravertida que mai havia conegut, després d’haver lluitat durant eterns mesos de patiment entre la vida i la mort.

El vaig arribar a veure l’estiu passat, estava força recuperat, els metges li van dir que se n’havia sortit, encara en el seu rostre podies veure tot el que havia patit i en els seus ulls una esperança plena de vida. Mai oblidaré quan ell i la seva dona, dins el cotxe, ens deien adéu, marxaven somrients cap a casa seva, Madrid, feliços per haver guanyat la primera batalla. Després d’aquell dia jo estava molt contenta, ja que l’havia vist somrient com sempre, com era ell, potser una mica dèbil físicament però amb l’ànima plena de força. Jo era conscient que no el tornaria a veure fins a l’hivern, amb sort.

Un dels dies més durs de la meva vida va ser quan una cosina de la meva mare, que viu a Madrid, va trucar a casa. Alguna cosa no anava bé, la meva mare de seguida es va posar en contacte amb els familiars de Madrid. Tot va ser molt ràpid, i em va costar assimilar-ho, de fet, no volia fer-ho.

Havia empitjorat, molt. Era hivern, només feia tres mesos quan vaig tenir el plaer de veure’l, d’abraçar-lo. Però ara el pronòstic dels metges era que amb sort arribaria a l’any nou i poc més… com pot ser? Com pot ser la vida tan cruel? Va ser molt dur, no sabia a qui demanar les explicacions, eren massa preguntes sense resposta.

No em van deixar anar a veure’l a l’hospital, em van dir que estava molt malament i que quedaria afectada, que no em tocava. Els meus tiets i la meva mare hi van anar, el més aviat possible, ja que era qüestió de dies que el seu cos aguantés.

Em van dir que seguia fent les bromes típiques d’ell, que del cap seguia sent el de sempre, això em va agradar, fins i tot, es sorprenia amb les visites que estava tenint últimament, no era realment conscient de que s’estava morint, ningú li va dir que el càncer estava podent amb ell.

Va aguantar més del que els metges tenien previst, va ser fort, valent, es pot dir que no es va rendir fins al final.

I ara, cada cop que el recordo, em cauen llàgrimes, sí, però sempre van acompanyades d’un somriure com els que ell em regalava.

Laura

 

I miss you

2 Replies

Lo primero que pensé cuando se marchó fue: “Se acaba de ir y ya la echo de menos…”

Es complicado escribir en un trozo de papel en blanco todo lo que vivimos juntas, simplemente porque hay tantas cosas que me gustaría explicar de ella que no sé ni por dónde empezar. Aunque creo que tengo el momento perfecto: todo empezó cuando llegó.

El primer día de curso me dijeron que había una alumna nueva en clase, lo que me sorprendió fue cuando me dijeron que era americana y que apenas hablaba español.

¿JP? Un nombre muy extraño, ¿no? Es lo que pensé cuando me dijo como se llamaba. Pero ahora que lo pienso, ¡me parece de lo más normal!

Aprendió muy rápido el castellano y así pudimos conocernos mucho mejor.

Especial, sí, así es como la describiría con una sola palabra. Con ella he pasado muchos momentos increíbles, nos hemos reído pero en algunas ocasiones también hemos llorado.

Aunque yo me quedo con los mejores recuerdos, los momentos que hemos pasado juntas, nuestras canciones, nuestros abrazos…

Diecinueve de junio, nunca olvidaré esa fecha, el día en que me despedí de ella. No quería que se fuera, simplemente no me lo quería creer. Después de un curso aquí no podía pensar que ya había llegado ese momento. No quería llorar, quería que me recordara con una sonrisa. Pero no pude contener las lágrimas cuando me dio un fuerte abrazo, sentí un vacío en mi pecho y en ese momento se paró el tiempo. Me dijo algo al oído y me sonrió.
Paula

 

 

26 dies

1 Reply

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia

“Adéu”

1 Reply

Hi han “adéus” i “adéus” de saludar, d’acomiadar-se, d’amor, de tristesa, de fins després, de fins mai més, de penjar el telèfon, de parlar pel facebook, de dir bona nit, etc.

Es bo pensar que un “adéu” no és per sempre. Però és molt dur dir “adéu” si saps que aquella persona no la veuràs en molt de temps o potser mai més.

Personalment prefereixo tenir l’esperança de que el/la tornaré a veure.

El temps passa i quan ja fa molt que no el/la veus, perquè potser viu a l’altra punta del món, perquè ha emigrat, o perquè ha marxat de viatge. Llavors te n’adones de quant l’estimes, de l’important que és, de quant el/la valores i finalment t’adones de quant l’enyores.

Arriba el dia, estàs nerviós/a esperant a l’aeroport. Mires el rellotge i la gent que va sortint de diferents països procedents de tot el mon… el/la veus i et fa un somriure d’orella a orella. Ell/Ella corre i tu fas el mateix per donar-li una forta abraçada i dir-li “benvingut a casa”.

En aquest moment te’n adones que no importarà dir “adéu” si al tornar a veure aquesta persona et fa tanta il·lusió i que quan se’n vagi i et torni a dir “adéu” en lloc de plorar estiguis pensant en el moment en què el/la tornaràs a veure.

Laia