Category Archives: Claudia López

Respecte

1 Reply

Avui ha vingut un home a fer una xerrada. Era un economista que ens ha parlat sobre l’economia i els diferents problemes que hi ha al món. Però no és d’això del que vull parlar. El tema que vull tractar és el respecte.

Moltes vegades quan ens diuen que farem una xerrada ens alegrem perquè així perdem classe. Desprès, quan arriba l’hora d’escoltar, molta gent és incapaç de callar i prestar atenció a la persona que té davant. No pensem en que aquesta persona ha fet un esforç preparant-se tota aquella xerrada o que està perdent part del seu, segurament, valuós temps venint a explicar-nos coses a nosaltres. En comptes d’això el que fem, la majoria de nosaltres, és xerrar o riure.

La veritat és que mai m’hi havia parat a pensar però, al fer-ho avui, m’he sentit malament al pensar com es podia senti aquell home al estar explicant-nos coses importants i veure que molts de nosaltres no li fèiem ni mica de cas.

En definitiva el que vull dir és que pot ser que no t’interessi el tema que s’està tractant (ja sigui en reunions, xerrades o classes), però s’ha de mostrar un mínim de respecte cap a la persona que, al cap i a la fi, està fent un esforç per nosaltres.

Clàudia Lòpez

Jordi

1 Reply

Avui fa un any que vas néixer. El meu primer cosí. Dic “primer cosí” perquè encara que ja tenia sis cosines tu vas ser el primer nen. Mai oblidaré el 20 de maig del 2010 al migdia quan vaig rebre un missatge que deia : “Felicitats, ja ets cosina d’un nen preciós des de les dues de la tarda”. En aquell moment vaig saber el que era plorar de felicitat. Després d’allò de la Gina tots teníem por de que et passés alguna cosa a tu també.

L’endemà vaig anar amb els avis i la teva germana Gal·la a veure’t al hospital. Tothom em deia que t’assemblaves a mi quan era petita però el que més em va agradar que em diguessin va ser que no et passava res i que series un nen saníssim.

Encara que a vegades sento que no passo tant temps amb tu com el que vaig passar amb les teves germanes quan eren petites, sé que seràs, i de fet ja ho ets, el millor cosí que es pot tenir.

Clàudia, 20/05/2011

Bipolar

1 Reply

“Semblo bipolar…” Qui no ha dit o escoltat algun cop aquesta frase? I la veritat és que tots hem tingut algun canvi d’humor sobtat al que tots associem amb aquesta malaltia, amb la que, per sort, gairebé ningú ha hagut de conviure. Jo mateixa ho deia molt sovint fins que el meu pare va conèixer la seva parella actual.

Al principi no vaig notar res però al cap d’un temps vaig veure que passava alguna cosa. Hi havien vegades que es passava dies sencers sense sortir de l’habitació, on plorava durant hores, i de sobte baixava al menjador o a la cuina i no podia parar de fer coses, com si s’hagués tornat hiperactiva.

Al començament, com que era petita i no sabia el que significa aquesta malaltia per ella, em molestava una mica perquè per culpa d’això molts cops ens quedàvem sense viatges o simples sortides familiars. Però al cap dels anys i de moltes històries i explicacions vaig entendre el que realment significava ser bipolar, i tots els impediments que causava aquesta malaltia.

Des d’aquell moment, quan algú diu una frase del estil : “Semblo bipolar!” , penso en totes les històries i problemes que aquesta malaltia comporta i que la majoria de la gent desconeix.

Clàudia

Dinar de família

1 Reply

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia

Pares separats

2 Replies

Molts de nosaltres sabem el que és tenir els pares separats. Molts hem tingut que viure la seva separació i, sobretot si ets petit, no és molt agradable. Primer vius amb ells mentre no paren de discutir en tot el dia i després et donen la noticia: es separen. Com ets petit no t’acabes d’adonar del que volen dir, però ho acabes comprenent al cap del temps.

Un cop t’has acostumat a que els teus pares estiguin separats, visquin en cases diferents, etc. Et fas gran i aleshores comencen de nou els problemes quan no vols anar a casa d’un o a casa de l’altre perquè no hi estàs còmode o per qualsevol motiu. Et sens malament. No li vols dir, perquè no vols fer-lo sentir malament, però tampoc vols passar-ho malament tu.

Tot i això, tant si ets petit com gran, que els teus pares es separin també té coses bones, el doble de regals per reis, dues cases, i clar està que si la mare no et deixa fer alguna cosa el pare ho farà, o al inrevés. Encara que a la nostra edat, solen guanyar les coses dolentes, tens el doble de discussions i et renyen el doble.

Clàudia