Category Archives: Cinema

Un día de rodaje

Hace unos años me fui de vacaciones a Ribadesella, un pueblo de Asturias. Después de el viaje fuimos a dar un paseo por un camino que había en la costa. Aún recuerdo la brisa que llegaba de las olas del mar, los viejos barcos blancos que estaban en la arena y esa ermita que se veía encima de una pequeña montaña. Un puente dividía el pequeño pueblo en dos partes, en una había casas y tiendas, y en el otro lado una urbanización con grandes hoteles. Todos eran completamente diferentes, con diversas formas y colores. La casa en la que estábamos alojados estaba en las afueras del pueblo.

Durante la semana que estuvimos allí fuimos a visitar ciudades, como Gijón y Oviedo. Y pueblos tanto de costa como de interior. También fuimos a pasar el día a muchas playas. La marea subía y bajaba, y en ocasiones se alejaba tanto que para darte un baño tenias que caminar muchos metros para llegar al agua.
Pero sin duda, lo que más me gustó de ese viaje fue el día en que fuimos a visitar un pueblo llamado Lastres. Nos dijeron que allí se rodaba una serie de antena 3 llamada Doctor Mateo. Entramos en el pueblo, y había carteles donde ponía: CASA DEL DOCTOR MATEO ?. Vimos la casa, la panadería y el bar. Una mujer nos dijo que si queríamos ver a los actores y actrices nos dirigiéramos al colegio, donde estaban grabando una escena. Un hombre nos dejó pasar a mirar cómo filmaban. Nos dijeron que llevaban desde las 4 de la tarde grabando, es decir que tardaron 3 horas en rodar una escena de tan solo 5 minutos. Cuando acabaron nos dejaron hacernos una foto con las actrices. Luego también vimos el famoso faro que sale en la serie. Fue una experiencia nueva y tengo un buen recuerdo.

Paula

El cine de terror

Hoy en día existen millones de películas de todos los géneros; de comedia, de terror, de ciencia ficción… Entre muchos otros.

Sin embargo, el cine de terror se caracteriza por provocar en el espectador sensaciones de pavor, miedo y preocupación. Generalmente estas películas están basadas en personajes malignos, criminales o en hechos sobrenaturales, ya que provienen de la literatura o de leyendas tradicionales.

De aquí surgen los personajes básicos de las películas de este género; los vampiros, el hombre lobo, zombis, fantasmas y muchos más.

También son característicos los espacios abandonados y oscuros. Y sobretodo una música principal con un poco de suspenso y escalofrío.

Daniela.

14 d’abril de 1912

Ésa es la fecha en que el Buque de vapor del Correo Real, más conocido como el Titanic chocó contra un iceberg, y a las 2:20 de la mañana del día siguiente se hundió. Este año se cumplen 100 años desde que ocurrió esa desgracia en la que murieron muchísimas personas. Por eso, el 6 de abril de 2012 se reestrena en los cines la película en 3D que se había emitido anteriormente en el año 1997.

Una historia cuyo tema principal es el amor entre los protagonistas Rose, una joven de clase alta y Jack, un joven de clase baja que tiene la suerte de haber ganado en una partida de cartas los pasajes para embarcar en el buque. La película, también mezcla elementos como la desesperación, la tragedia, la venganza y las diferencias entre las clases sociales. Para muchos, el Titanic era el buque de los sueños, un barco insumergible. Pero toda esa alegría y felicidad llega a su fin cuando el 15 de abril se hunde en el océano Atlántico, a las pocas horas de haber zarpado del punto de origen. Esa noche, cuando los tripulantes estaban todavía despiertos, empezó la tragedia. El barco chocó contra una masa de hielo que se encontraba ante él. Murieron 1.517 personas, la mayoría hombres y miembros de la tripulación.

Para mi, esta película es una de las mejores que he visto. Es increíble cómo en tan solo 180 minutos, el director James Cameron, es capaz de exponer todo el suceso que marcó un hecho tan importante en la historia, en el que el mundo entero quedó conmocionado.

Paula

Pocahontas

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula

Un dia fantàstic

Ahir em vaig llevar sobre les deu del matí i vaig esmorzar. Després, vaig anar a vestir-me. Llavors vaig pujar a l’ordinador a esperar que arribés el meu cosí per agafar l’autobús per anar a Mataró.

El dia pintava d’allò més bé. Ens vam trobar tots a la parada d’autobús del Videoclub. A Premià, van pujar uns altres amics. Érem set en total. Vam arribar al Mataró Parc a la una del migdia. Vam decidir quina pel·lícula veuríem. Ens vam decidir per “Fuga de Cerebros 2” una pel·lícula d’humor. A continuació Vam anar al McDonalds a dinar. Després vam anar a fer un tomb pel Centre comercial i finalment vam anar al Media Markt a jugar amb les consoles on et deixen provar jocs. Llavors vam anar a l’Alcampo a comprar begudes i menjar per la pel·lícula, i quan vam pujar a dalt per comprar les entrades hi havia una cua immensa. La pel·lícula començava a les quatre i encara no teníem les entrades. Vam comprar-les just i vam entrar a la sala quan la pel·lícula no havia començat. La pel·lícula va ser molt divertida: va durar dues hores però no es va fer pesada de veure. Quan va acabar faltaven deu minuts perquè l’autobús marxés. Tornant vam comentar la pel·lícula i parlant sobre altres temes. Vaig arribar a casa a un quart de vuit molt content.

Quim

Eva

“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”

Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.

Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.

Xavi H

El cinema actual i les seves deficiències.

El dissabte passat, amb uns companys de bàsquet, vam anar al cinema a veure la nova pel·lícula d’en Rowan Sebastian Atkinson, així, us semblara un actor qualsevol però també es conegut com Mr.Been. La comèdia va durar unes dues hores, i jo la resumiria com una “parodia” de James Bond (007).

Però anem al tema del que vull parlar, la qualitat del cinema actual.
M’explico:
Abans cap als anys 70 i 80 es feien unes pel·lícules que encara ara, són reconegudes per la seva qualitat com: “La guerra de les galàxies”, “El planeta dels simis”, “Alien el vuitè passatger”…
Ara en canvi, ja no sabem que més fer. Si és cert que de tant en tant es treuen pel·lícules bones, com la d’Avatar. Però el que crec, és que no ens hauríem de fixar tant en els efectes especials i treure idees noves per fer un guió més coherent. Així que o el cinema millora o jo no pago 7 euros que val una entrada per acabar veient una pel·lícula que no valgui la pena. Aquí deixo el tema per debatre.

Gerard

“El guerrero pacífico”

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

Forever young

El dilluns passat a TV3 van passar la pel·lícula Herois. Al principi em va fer una mica de ràbia que la fessin aquest dia, ja que normalment fan Polseres Vermelles i només queda un capítol perquè s’acabi. Aquest sentiment però, va canviar només començar la pel·lícula.

És una pel·lícula preciosa. Tracta sobre un publicista sense vida personal que només es preocupa per la seva feina. La pel·lícula té lloc durant un viatge a contrarellotge per arribar puntual a una reunió. Pel camí coneix una noia amb la qual, malgrat les seves diferències, acabarà connectant i recordant una època de la seva vida molt emotiva: l’últim estiu que van passar junts al poble d’estiueig. Durant la pel·lícula es van fent flashbacks que mostren el primer amor del protagonista, la lluita per aconseguir la cabanya màgica i moltes altres aventures. Al final de l’estiu el poble acabarà convertint-se en un pantà. Aquests records faran que el publicista es pregunti què n’és de la seva vida i si realment li agrada el que fa.

Al principi costa una mica entendre de què va ja que els viatges al passat fan que sigui complicat comprendre les dues històries paral·leles que es narren. Un cop diferencies les dues histories, tot és molt clar. El títol d’aquest escrit és la cançó del final de la pel·lícula. M’encanta i a més està molt ben pensada per al final de la pel·lícula. Crec que el que vol transmetre és que tot i que el poble ha desaparegut, l’amistat entre els de la colla mai es trencarà, sempre seran nens.

Laura Fernández

El càsting

Fa un mes o així, la meva mare va rebre un e-mail que deia que buscaven un actor, sense experiència, entre 16 i 17 anys, alt i prim, per fer una pel·lícula, i el càsting seria el dia 26 de març del 2011. Em van enviar tres guions que m’havia d’aprendre (o sigui que eren tres escenes), i m’ho vaig aprendre. Al principi no estava segur si anar-hi o no, ja que estava una mica nerviós i no sabia com m’aniria. Després em vaig anar adonant que si hi anava, seria una nova experiència per a mi, i que si no m’agafaven no passava res, perquè jo hi havia anat per divertir-me, així que al final vaig decidir que si, que valia la pena anar-hi.

Un cop vaig ser allà, estava nerviós, no gaire, però ho estava. La noia em va explicar una mica per sobre de que anava la pel·lícula, que jo més o menys ja ho sabia. Després em van cridar perquè entrés a una altra sala, havia arribat l’hora. Em van fer presentar-me davant d’una càmera cinematogràfica i després em van preguntar dos de les tres escenes que m’havien donat perquè m’aprengués.

Em va anar molt bé, fins i tot m’ho van dir, però no crec que m’agafin perquè s’havia presentat molta gent, però és igual, jo hi vaig anar per diversió i perquè seria una nova experiència per a mi. Em van dir que sabria la resposta, tant si és un si, com si és un no, d’aquí a dos mesos, aproximadament. Quins nervis.

Sergi