Category Archives: Canvis

Canvis

1 Reply

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

“Els entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona”

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Els equips de bàsquet

1 Reply

Vaig començar a jugar a basquet al Vilassar de Dalt amb sis anys. M’hi vaig apuntar perquè un amic s’havia apuntat i vaig anar a provar. Aquell mateix any, abans de començar la lliga, ens van agafar a uns quants de cada equip i vam formar un equip. Per Setmana Santa, varem fer un torneig on varem quedar dècims.

Quan tenia vuit anys va arribar un entrenador que no m’agradava la seva manera d’entrenar-nos i per aquest motiu durant dues setmanes cada dilluns anava a entrenar a Premià De Dalt. Quan va començar la lliga va canviar la seva manera d’entrenar i vaig decidir quedar-me. Com he explicat a dalt per Setmana Santa varem tornar a anar al mateix torneig i aquest cop varem quedar vuitens.

Amb nou anys encara tenia el mateix entrenador i varem anar. Quan tenia nou anys continuava amb el mateix entrenador i aquest cop varem anar a un torneig de Nadal a la Seu d’Urgell i també al de Setmana Santa que anàvem cada any. Aquest cop varem quedar quarts i abans d’acabar la temporada ja vam pujar de categoria.

Als deu anys va ser l’últim any que vaig jugar amb el C.B Vilassar de Dalt. Vam fer la lliga amb un nou entrenador i al acabar la temporada ens vam acomiadar

Els onze anys no vaig jugar a basquet, però els dotze vaig voler tornar a jugar-hi, dubtava entre anar a jugar a Premià de Mar, Premià de Dalt o tornar a jugar a Vilassar de Dalt, li vaig preguntar a un amic que havia entrenat al Premià de Dalt, al Premià de Mar i que ara estava al Vilassar de Dalt. Aquest em va dir que el Premià de Dalt com a club era millor i que tenia els entrenadors amb més experiència i d’altra banda com que jo de petit vaig estar allà provant ja em coneixien.

El primer dia que vaig entrenar tenia molts nervis ja que no coneixia a ningú. El primer any va anar molt bé i em vaig fer amic de tothom i ens portàvem molt bé. Vam quedar segons a nivell B i aquest any estem a categoria A. De moment hem entrenat i hem jugat un torneig contra el Sant Cugat on ens van eliminar.

Oriol Blanch

Canvi d’equip

1 Reply

Des de ben petit que jugo a futbol. Primer vaig començar en el futbol sala, concretament dos anys. Després em vaig adonar que m’agradava més el futbol 11 i em vaig apuntar al Vilassar de Dalt. Des de llavors porto jugant 7 anys al mateix equip. Però aquest any, he decidit marxar.

“El cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip”

Al acabar la temporada de l’any passat, el meu entrenador em va comentar que al Premià de Mar els hi faltaven alguns jugadors i que si volia, podia anar a fer les proves. M’ho vaig estar pensant durant uns dies, però vaig decidir que si. Principalment perquè sempre havia jugat a segona divisió i ara tenia una bona oportunitat per jugar a preferent (dos categories més altes.)

Abans de que s’acabés l’escola ja vaig anar a entrenar un parell de dies al nou equip. Al primer entrenament estava bastant nerviós, ja que si no els hi agradaves als entrenadors, no entraves a l’equip. Al final de l’entrenament em va dir que per ser el primer dia no havia estat del tot malament, però que necessitava veure’m més entrenaments. Al següent entreno, ho vaig fer millor, ja no tenia tants nervis. I llavors, com a tots els equips, al cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip.

El dia del partit si que estava nerviós, i molt. Però al final em va sortir bé. Després del partit em va dir que haviem de parlar. Em va dir que li havia agradat i que estava dins l’equip.

Didac

Música

1 Reply

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

Síndrome postvacacional

1 Reply

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

Fi del trajecte

Leave a reply

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

Canvi de casa

1 Reply

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana

L’any que ve

1 Reply

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Segle XX-XXI

1 Reply

Ja fa més de dos mesos que li vam regalar un ordinador portàtil al meu avi. Al principi no sabia com funcionava, però gràcies a unes quantes classes, ara ja en sap una mica..

Se’m feia estrany explicar-li què era l’Internet i com es buscava una pàgina web. També em vaig passar molta estona explicant-li com trucar des del telèfon mòbil. Però és normal. En la seva època no existia res d’això, la tecnologia era molt diferent. No hi havia mòbils ni Internet. A més, pel que m’ha explicat, la televisió era en blanc i negre i només tenia dos canals. Ara la tecnologia ha avançat molt. Per tant, és normal que el meu avi no entengui com funciona un ordinador.

A vegades penso que quan jo sigui gran, també hauré de preguntar als meu nets com funcionen les màquines. És a dir, em passarà el mateix que ara li passa al meu avi. I això, se’m fa estrany.

Gerard

El final

1 Reply

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith