Vaig entrar a la petita sala on feia classe de cant on m’esperaven 45 minuts plens de nervis.

Setmanes anteriors la professora ens va demanar que ens preparéssim per individual una cançó cadascú i cantar-la amb la música, al mig de tota la classe. Jo m’havia preparat una de facileta, perquè no estava preparada per posar-me un gran repte i menys sense saber cantar i al mig de tota la classe. L’últim que volia fer era el ridícul. Per això vaig escollir una cançó sense gaire melodia, que no pujava gaire de to i que durava poc. Bé la cançó perfecta per les persones com jo, que som principiants en el món de cant.

Em va tocar ser la cinquena en cantar de 15 que érem. Jo m’estava posant inquieta i molt nerviosa, estava en una situació que en la vida havia tingut. Posar-me a cantar davant d’unes quantes persones i que a més la professora, que és molt professional, em feia molt de respecte cantar davant d’ella. Jo volia que arribés el meu torn però a la vegada no. Per una banda volia que arribés perquè volia sentir la sensació de que algú t’estigui escoltant amb atenció mentre cantes, però a la vegada no volia que arribés el moment, perquè no estava segura de mi mateixa en aquell instant.

Finalment va arribar el meu moment, la professora va notar que jo estava molt nerviosa, se’m em va acostar i em va dir que estigués tranquil·la, que sempre hi ha una primera vegada, i em va demanar que estigués segura de mi mateixa i que no em traïssin els nervis. Amb pocs segons em vaig tranquil·litzar, em vaig acostar al piano i em vaig posar de cara als alumnes, li vaig dir a la professora que ja podia posar la cançó, vaig fer el més gran del sospirs i va sonar la música, va arribar el moment de cantar i això vaig fer, m’estava sorprenent a mi mateixa, que tingués el valor de posar-me a cantar, no em creia que en fos capaç. Va acabar la cançó. Em van aplaudir i la professora em va dir que ho havia fet molt bé i amb molt de sentiment. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que havia sigut una sensació molt motivant i que m’encantaria repetir.

Laura Sánchez