Category Archives: Càncer

El darrer adéu

1 Reply

S’emportà a la persona més riallera i extravertida que mai havia conegut, després d’haver lluitat durant eterns mesos de patiment entre la vida i la mort.

El vaig arribar a veure l’estiu passat, estava força recuperat, els metges li van dir que se n’havia sortit, encara en el seu rostre podies veure tot el que havia patit i en els seus ulls una esperança plena de vida. Mai oblidaré quan ell i la seva dona, dins el cotxe, ens deien adéu, marxaven somrients cap a casa seva, Madrid, feliços per haver guanyat la primera batalla. Després d’aquell dia jo estava molt contenta, ja que l’havia vist somrient com sempre, com era ell, potser una mica dèbil físicament però amb l’ànima plena de força. Jo era conscient que no el tornaria a veure fins a l’hivern, amb sort.

Un dels dies més durs de la meva vida va ser quan una cosina de la meva mare, que viu a Madrid, va trucar a casa. Alguna cosa no anava bé, la meva mare de seguida es va posar en contacte amb els familiars de Madrid. Tot va ser molt ràpid, i em va costar assimilar-ho, de fet, no volia fer-ho.

Havia empitjorat, molt. Era hivern, només feia tres mesos quan vaig tenir el plaer de veure’l, d’abraçar-lo. Però ara el pronòstic dels metges era que amb sort arribaria a l’any nou i poc més… com pot ser? Com pot ser la vida tan cruel? Va ser molt dur, no sabia a qui demanar les explicacions, eren massa preguntes sense resposta.

No em van deixar anar a veure’l a l’hospital, em van dir que estava molt malament i que quedaria afectada, que no em tocava. Els meus tiets i la meva mare hi van anar, el més aviat possible, ja que era qüestió de dies que el seu cos aguantés.

Em van dir que seguia fent les bromes típiques d’ell, que del cap seguia sent el de sempre, això em va agradar, fins i tot, es sorprenia amb les visites que estava tenint últimament, no era realment conscient de que s’estava morint, ningú li va dir que el càncer estava podent amb ell.

Va aguantar més del que els metges tenien previst, va ser fort, valent, es pot dir que no es va rendir fins al final.

I ara, cada cop que el recordo, em cauen llàgrimes, sí, però sempre van acompanyades d’un somriure com els que ell em regalava.

Laura

 

Necessitem un miracle

1 Reply

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

Herència genètica

7 Replies

‘’Suda de mi, m’és igual si em moro d’un puto càncer! No em vull operar, es més, no em faré l’ecografia. No té sentit!’’ Quan vaig ser conscient del que havia dit, va ser massa tard. La meva mare es va quedar callada, i va marxar en silenci cap als lavabos. Jo, orgullosa, vaig seure a la sala d’espera, tot i que no sabia ben bé el que esperava. La meva mare va tornar just a temps, vam entrar a la consulta i al marxar cap a casa aquell capítol va quedar arxivat al nostre historial mèdic personal.

Fa aproximadament un any, que convisc amb un quist a l’ovari dret. Per primer cop vaig experimentar un bloqueig emocional al meu cos. La postura que vaig agafar davant la família va ser de rebuig. Durant mesos vaig fer-me la dura, donant a entendre que a mi allò no m’afectava. Pensava que d’aquesta manera potser ajudaria. Si a mi em veien forta, ells s’oblidarien i viurien feliços. El meu pla, va fracassar i vaig adoptar una postura neutra davant de tot i tothom.

Aquell quist era bastant considerable i els metges deien que corria el risc de tenir càncer. Durant uns mesos, els ginecòlegs van decidir no tocar res, i seguir el procés natural del cos. Segons la reacció, el quist podria créixer o dissoldre’s. Em van fer una última ecografia i la bona noticia va ser que el quist s’estava fent cada cop més i més petit. Probablement no caldria operar-me, ni patiria cap càncer. Al informar-me bé, vaig assabentar-me de que molts cops els quists són hereditaris i de que si ja n’havia tingut un, probablement en tindria més. De totes maneres, aquesta bona noticia va ajudar a equilibrar el malentès que hi va haver amb ma mare abans d’entrar a la consulta.

El fet de patir un càncer, d’operar-me, de fer-me més ecografies m’aterroritzava. Vaig viure amb por durant un any i no estava disposada a conviure amb aquesta por durant un any més.

No sé si la meva reacció va ser la correcta, si vaig fer mal a la meva mare o si la gent del meu volant es va assabentar de la meva història. El que si que sé, és que la por s’apodera del teu cos com vol i quan vol, i que davant de situacions com aquestes només ens queda la nostra ànima, i la fe. Fe en nosaltres mateixos, en créixer i seguir lluitant. La vida es curta, i estem aquí per ser feliços.

Aprofitant l’escrit vull donar les gràcies a tots aquells que van saber des d’un principi el meu problema. A la meva mare, que ho va passar malament. A la meva tieta, que encara que ella ja no hi sigui, quan miro per la finestra la segueixo veient. Als meus avis, a la Júlia, el Mario i la Berta. I per últim i no menys important a vosaltres. Els meus amics i companys, que des del dia que ho vau saber, vaig rebre tot el vostre suport i força per sortir endavant.

Carolina C.