Category Archives: Avi

Històries de guerra

1 Reply

El meu besavi té 96 anys i se’n recorda de gairebé tot del que va patir a la guerra, tot i que, hi han moltes coses sobre les quals no vol parlar, lògicament.

Sempre m’explica que ell era d’un poblet de Múrcia, una “pedania” millor dit. Diu que un dia van arribar els homes d’en Franco i van arreplegar tots els homes que van trobar i se’ls va emportar a lluitar al seu bàndol. Es van endur a la majoria dels homes del poble, inclòs el seu germà. Però van quedar els homes que estaven al camp treballant i un altre dia, van arribar els “ rojos “ i es van emportar la resta d’homes, inclòs ell.

En definitiva es van trobar que en la mateixa família, dos germans lluitaven en bàndol diferents, per aquesta raó el meu besavi odiava a la Dolores “ la pasionària “ o com ell li diu: “ la roja esa”, que van ser els últims que es van emportar homes del poble.

El meu avi no era ni comunista ni nacionalista, ell era un pobre home que li agradava treballar al camp i que al final li va tocar anar a lluita per una pàtria que ell no sentia. Ell va lluitar al nord d’Espanya, concretament als voltants de Santander, i un dia a un camí es va trobar a un nadó de dos o tres mesos tirat literalment allà al mig, va decidir agafar-lo i amagar-lo a la seva habitació perquè se’l volia quedar, però el poc menjar que tenien va fer que l’entregués al coronel perquè la seva dona se’n fes càrrec.

Sempre em diu que mai se li oblidarà el somriure d’aquell pobre nen quan el va agafar.

Xavier

El meu Benjamin Button

1 Reply

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Le echo de menos

1 Reply

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra