Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer