Category Archives: Ariadna Colom

Les dones també juguen a futbol

1 Reply

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Jo voldria ser

1 Reply

Ja només em falten dos anys per iniciar una carrera universitària. La il·lusió de la meva vida seria poder estudiar medicina, com ho van fer els meus pares. Els meus pares em diuen que és més que una carrera universitària, perquè necessites el que tothom anomena tenir vocació.

El primer obstacle que hauré de superar és l’alta nota d’accés a la carrera de medicina. Aquest primer obstacle molts estudiants ja no el poden superar, quedant fora possibles metges amb vocació.

El segon obstacle que s’ha afegit últimament és la falta de feina. Sembla que ara, de cop i volta, sobren metges, però que hi ha menys malalts quan ha augmentat la població?. Probablement el país amb la crisi no pot cobrir l’assistència mèdica com ho ha fet fins ara.

Però jo m’he proposat superar aquests dos obstacles, perquè aquesta és la meva il·lusió. De moment no m’imagino fent una altra feina. I si tinc la sort de poder estudiar medicina, quan acabi la carrera desitjaria no haver de marxar d’aquest país per poder treballar.

Ariadna

Ser donant

1 Reply

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

Ser mare i pare

1 Reply

Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.

Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.

Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.

Ariadna

Me’ls estimo

1 Reply

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna

És diumenge i anem al futbol

2 Replies

Cada quinze dies el diumenge per la tarda amb la família compartim una afició. Anem a veure jugar el nostre equip, i l’animem passi el que passi. Blanc i blau són els nostres colors i guanyant o perdent quasi sempre hem de patir.

Molts cops em pregunten que perquè sóc d’aquest equip. Jo explico que és un sentiment que es passa de pares a fills, com el meu avi li va passar al meu pare.

No hem d’oblidar que només és un esport. Cadascú és d’un equip i cada equip té uns colors. Més fàcil em seria pujar-me al carro de l’equip guanyador, però aquests són els colors que jo sento. El futbol ens porta moments d’emoció, en el moment que el nostre equip marca un gol. Són minuts d’alegria. Però jo hem quedo amb el minut 21 quan tot l’estadi aplaudim en record d’un jove jugador que es va morir i que duia el número 21 a la samarreta.

Ariadna Colom