Vaig néixer a l’abril del 1955. Així que no és estrany que, durant bona part de la meva vida, un any amb aquesta xifra em resultés gairebé mític i impossible. Suposo que el mateix els devia passar a tots aquells que van posar títols “llunyans” a unes pel·lícules, que ara resulta que ja estan passades de moda! Han caducat. Com els productes frescos del súper, estan passades de data. Imagino que en tot això hi devia jugar un paper important el canvi de mil·lenni. Des dels seixanta o setanta del segle passat, qualsevol esdeveniment situat més enllà del dos mil resultava propi de les ficcions més agosarades.

Aleshores, dos mil significava lluny, molt lluny. Però ja fa una colla de dies que ens hem empassat el 2001 de l’Odissea a l’espai de Kubrik i ja som a punt d’empassar-nos les catàstrofes del 2012 de Ronald Emmerich. Si ens esperem una mica ens trobarem amb el 2019 del Los Ángeles tenebrós de “Blade Runner”, i amb una mica de sort podrem dir el mateix quan haguem sobrepassat el 2035 del Chicago de “Jo robot”. Tempus fugit.

Això de posar nombres als anys, xifres amb les quals ens orientem en el temps, és un recurs la mar de pràctic per assenyalar la fi d’un període i el començament d’un altre… encara que això que anomenem “temps” no té altres talls que els que hi posem nosaltres. Sigui com sigui, està bé que ens serveixin a tots plegats per desitjar-nos un “feliç any nou”. És un costum molt més saludable que el d’ignorar-nos o destruir-nos mútuament, que és el que els humans farem probablement al llarg d’aquest any que és a punt de començar.

Deixem-ho aquí, perquè m’envaeix el pessimisme. Jo tan sols volia desitjar-vos que els vostres bons desigs es facin realitat!

Josep Maria