Category Archives: Andrea Sánchez

Gotes de pluja

2 Replies

M’agrada quan plou així, suaument. Em fa sentir bé, notar les diminutes i lleugeres gotes que em rellisquen cara avall. Quan dormo em relaxa escoltar-les com repiquen al canaló que recull l’aigua. Més tard, al matí, miro a través de la finestra: els carrers estan mullats i a les flors encara queden petites gotes d’aigua que li donen una miqueta més de vida a cadascuna. Sembla que plorin d’alegria al veure la llum del Sol. Surto al carrer per observar més de prop el paisatge. No fa gaire fred i ha clarejat, ja no hi ha cap núvol. Fa un dia increïble, esplèndid, preciós. Es respira un aire pur; com si la pluja hagués netejat l’ambient. Sento la frescor del dia quan inspiro. Somric… Comença un nou dia!

Andrea

Crèdit de síntesi

1 Reply

Es titulava “Busca’t la vida” i, com indica el seu nom, consistia en buscar informació del treball al qual ens volem dedicar: estat del mercat, salari, reconeixement social de la feina, requisits i tasques a fer, etc. També de les universitats: les notes de tall de cadascuna i quina ens convé més i perquè. En una de les activitats vam fer un parell d’enquestes. La primera a un estudiant i la segona a un treballador, òbviament, en relació amb la nostra elecció. Per a mi, aquesta activitat va ser la més interessant i la que més utilitat ha tingut. En canvi, en la penúltima activitat vam haver de dissenyar un pictograma. Quin sentit té, això? De què ens servirà en el futur? A més a més d’això, el redactat era fatal i no s’entenia el procediment per realitzar l’activitat. Amb activitats d’aquest estil hem descobert moltes coses que no sabíem i, d’aquesta manera, ara tenim una mica més clar si volem continuar el camí que preteníem fer abans del crèdit, o si, pel contrari, preferim canviar. És molt difícil saber a la nostra edat de què volem treballar, però penso que amb aquest treball hem pogut veure més clar el nostre futur, potser no del tot, però, almenys jo, ara tinc una idea més clara.

Pel que fa el grup, aquest any, al igual que l’any passat, també hem pogut escollir-ne els membres. En part, això és positiu perquè treballes amb gent amb la que et sents còmode i que coneixes i, per tant, saps si són treballadors o no, si els costa o no els cal cap classe d’ajuda… D’altra banda, té aspectes negatius. En aquests tipus de treball, en que has de treballar conjuntament, sempre hi ha idees diferents i no tothom vol fer les coses de la mateixa manera. Per això, solen haver-hi problemes. I si et baralles o discuteixes amb gent que acabes de conèixer o amb qui no tens relació, no t’importa. Però si són amics teus, sí. Per sort, només són petits problemes, desacords sense importància que s’obliden quan el crèdit ha acabat.

Ha sigut una setmana dura: molt treballar i poc dormir. Tot i això, no ens podem queixar pas: ja queden menys de dues setmanes perquè arribi setmana santa, la festa major del poble i, tot seguit, el viatge de fi curs a les Canàries.

Andrea

La vida és bella

1 Reply

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

Records d’estiu

1 Reply

Sento com la sorra em fa pessigolles als peus i com la suau brisa marina m’aparta els cabells de la cara. Miro al cel, és blau i clar, sense cap núvol, només veig brillar aquella gran estrella que desprèn tant de calor. L’aigua del mar em refresca i m’oblido així de la xafogor d’aquest dia d’estiu. Tanco els ulls. Escolto la cançó que està sonant al meu Ipod i penso en el gran estiu que estic vivint, sense parar quieta amb els amics.

De sobte, la brisa es converteix en un aire gèlid, i un calfred em recorre tot el cos. M’he tornat a deixar la finestra oberta i no és estiu, estem a novembre. Només estava somiant desperta. Tan de bo hagués estat cert… Enfonso els colzes a la taula i em torno a concentrar en la revolució industrial. Se’m fa eterna, m’estic adormint. Em consola pensar que ja queda menys per les vacances de Nadal.

Andrea

Informa-te’n, després opina.

1 Reply

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.