Category Archives: Amor

Me’ls estimo

1 Reply

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna

Un somriure

1 Reply

El que més m’agrada de tenir la meva edat, és poder viure el moment dia a dia. En realitat, gràcies als meus amics. Fins fa poc em sentia molt apagada, però ara veig que s’ha de disfrutar sempre. Quan un d’ells et treu un somriure quan les coses no van bé, agraeixo de tot cor el simple gest de donar-me una abraçada o de preocupar-se. Una companyia cada tarda, una sortida tot el dia, un matí per anar a comprar… estar al costat de gent que aprecies, per a mi es un regal. Poder parlar sense preocupar-se de que se n’assabenti tothom; una confiança. O per exemple, a casa arriba una bona notícia i hi ha un bon ambient. M’encanta poder compartir coses amb els meus pares o amb la meva germana petita, perquè es fa gran i comença a entendre una mica de món. Estar reunits a taula a  l’hora de sopar i tenir una conversa llarga, o quan el pare arriba a casa i em pregunta com va tot, perquè hi ha una relació d’amor que per a mi, és el més important.

En el fons, si no tingués a tota aquesta gent, no sabria on recolzar-me, simplement cauria.  Ara sé que puc despendre tota aquesta felicitat acumulada i compartir-la amb cada un d’ells, perquè es mereixen això i molt més.

Alba Larrosa

Saber valorar-te.

3 Replies

Fa uns dies t’havia perdut, ara estic feliç, feliç de tenir-te altre cop amb mi. M’agradi o no m’agradi, ja formes part de la meva vida… no puc estar lluny de tu, i quan no estem bé… em sento fatal, com si em faltés alguna cosa a dins. Puc riure, passar-m’ho bé, disfrutar i oblidar bevent…però sempre tindré aquella sensació de que em fas falta. M’he estat preguntant quin és el motiu de les nostres baralles… perquè ens barallem tan sovint… i he arribat a la conclusió que, com que tots dos tenim el mateix caràcter i personalitat forta, i orgull per sobre de tot, les nostres idees o opinions han de ser les certes, i això fa que les nostres discussions siguin més fortes, cada cop més!

Després d’aquesta última baralla… la més llarga de totes (gairebé un mes sense parlar-nos, insultant-nos o odiant-nos) he decidit que ara, em prendré les coses menys a la defensiva. Ja tenim una edat… ja no tenim 14 anys… i perquè això funcioni, s’ha de saber suportar les opinions tant d’un com de l’altra. Jo t’estimo tant que no puc deixar que el nostre orgull s’interposi en aquesta relació, una amistat o més que una amistat molt valorada tant per mi com per tu…

No puc deixar de sentir, de la nit al dia, aquesta estimació o apreci per algú amb qui he passat moments inoblidables. Per això encara que ens barallem tota la vida, sigui el temps que sigui, i sigui per la raó que sigui, mai deixaré de sentir, per tu, el que sento 🙂

I en un futur, el més proper possible, quan ja tinguem les nostres vides formades i siguem persones bastant més madures que actualment, no vull perdre’t a causa dels diferents camins que agafarem els dos, perquè per mi, no ets una simple amistat, ets moltíssim més. T’estimo Judit, encara que hi hagin coses de tu que no m’agradin, t’estimo igualment… perquè m’has demostrat ser una persona increïble.

Tulio

On vivim?

1 Reply

Ens podem passar la vida preguntant-nos el que hem sigut, el que serem o el que som. Bàsicament, la meva opinió és diferent. Les meves reflexions són: viu el present i no pensis ni en el passat ni en el futur. Perquè la teva vida és el present. Es fàcil escriure-ho, dir-ho, parlar-ho, però quan vius la realitat, és més difícil de dir, escriure i parlar oi?

Difícilment, tots tenim la mateixa vida. Uns son de color negre, uns altres blancs, uns tenen 20 anys, uns altres 4 anys, uns són homes, unes altres són dones… Jo visc a la meva casa, ell viu al carrer. Ell parla l’anglès jo el català, jo visc a Catalunya ell a Amèrica. En resum, no tots els països tenim la mateixa vida i els mateixos costums. Ni tampoc en la família, cada família es un món distint. Uns cada any fan un sopar per celebrar el Nadal, els reis, i uns altres fan la vida per separat.

Jo, visc a Barcelona, sincerament m’agradaria viure en tants llocs a la vegada. Però, sóc mitjanament petita, em queda molta vida, cal fer-ho tot ara? Puc veure tantes coses al llarg de la meva vida, que no fa falta. Perquè nosaltres, els adolescents, volem veure, provar i fer tantes coses. Que se’ns va del cap aquelles persones innocents, que no tenen on viure ni què menjar. Sí, la majoria d’aquelles persones son d’un altre color al nostre. La majoria son de països com Àfrica.

Una de les coses que més detesto és el racisme. Penso que en aquest món no hi ha igualtat. Nosaltres pensem, que depèn de quin tipus de persones la podem insultar, ferir els seus sentiments. I, quan ens n’adonem, aquella persona era d’un altre color. Reflexiona, només l’has insultat perquè no és del teu país. Amb l’anterior frase puc dir, detesto a aquella persona que ha ferit els sentiments d’una altre. Tothom som persones, persones diferents, però persones.

Segons el meteoròleg i geofísic Alfred Wegener plantejava que fa 200 milions d’anys tots els continents estaven units per un supercontinent, al qual va denominar Pangea. Amb aquesta teoria, penso, que tots hem nascut en el mateix país, tots som germans. No hi ha persones més poderoses que altres, potser algunes tenen més diners i se’ls coneix a tot el món, però a tu et coneixen les persones que més t’estimen. La cosa més bonica en aquest món es que t’estimin i res més. Nomes necessitem amor entre tots i viure feliços.

En conclusió no vull que existeixi el racisme. TOTS som germans, i tots vivim a la mateixa terra.

Claudia

Valia la pena esperar

1 Reply

Quan era petita volia un gos. El demanava quan em despertava, mentre dinava, cada vegada que en veia un pel carrer…La meva mare no en va voler cap en aquells moments, per això em vaig haver d’acontentar amb passejar els dels meus amics o veïns. Però no era el que jo volia, jo volia el meu.

Al cap d’uns anys, la meva mare va considerar que jo i el meu germà ja érem prou grans i ens va donar una de les millors sorpreses que m’han donat mai: ens va portar un gos!!!

A partir d’aquell dia vaig entendre de veritat el que és tenir un animal així. Dona feina, sí, l’has de treure a passejar, rentar-lo, jugar amb ell, posar-li el menjar i l’aigua… Però és impressionant de la manera que et tornen tot això. Et donen tot l’amor que poden i més. Tu els pots renyar, que al cap d’una estona, venen cap a tu remenant la cua, sense cap mena de rancor. Si tens un mal dia, estan amb tu, encara que no sàpiguen el que et passa i quan tornes a casa, t’esperen a la porta per rebre’t tot content. Per mi, els gossos són uns dels millors animals de companyia.

Judith

Nostàlgia

Leave a reply

Des de petita que m’agraden els animals, sobretot els gossos. Quan tenia 6 anys pel meu aniversari em van fer el millor regal de la meva vida, me’n van regalar un. La veritat es que no em va costar gens escollir. Quan vaig arribar a la gossera van venir tots els cadells a saludar-me, menys un que estava sol darrera de la seva mare, semblava que tingués vergonya i com que jo sóc tímida me’l vaig quedar. Entre tots vam decidir anomenar-lo Terry. Era un gos petit amb els ulls blaus i el pelatge d’un color marronós amb taques negres, tots dos congeniàvem molt bé, jugàvem junts a pilota. Passats dos anys, va créixer molt, ja no era el gos petitet que no sabia bordar, ara era enorme i tenia tanta força que no el podia treure a passejar perquè més aviat em treia ell a mi. Va començar a portar-se malament. Bordava a tots els gossos i persones, trencava coses i s’ho menjava tot. Però continuava sent el gos que li feien por les bicis i m’estimava tant.

Va arribar un dia que els meus pares ja no sabien què fer, i van prendre una de les decisions més difícils, van treure el Terry de la meva vida. M’ho van explicar tot: em van dir que era massa gran per casa i que es comportava molt malament. Havien trobat una casa millor per ell, on hi havien gossets que es podrien fer amics i tenien un pati gegant on jugar. Primer vaig començar a plorar perquè no m’ho podia creure, em treien un germà i un amic, algú que sempre tenia temps per jugar amb mi i remenar la cua. Pensava que tot era un somni, no podia ser veritat.

Va arribar la nit abans, els meus pares em van deixar dormir al seu costat, aquella nit vam dormir els dos junts. Era l’últim dia que el veia. Em vaig despertar al meu llit, vaig baixar escales avall i no hi era, tampoc hi havia les seves coses. Em van explicar que havien marxat sense avisar-me perquè ell mai es volia separar de mi, i això hauria estat més difícil si jo hagués estat allà present.

Fa poc vaig saber que havia mort. Totes les il·lusions de tornar-lo a veure es van acabar. Vaig recordar totes les històries que vam passar junts, totes les coses que em va trencar, encara que el perdonava; o els dies que em tirava pel terra de la força que tenia. S’ha acabat no el tornaré a veure mai més. Tot i així sempre el tindre un lloc per a ell dins meu, a més tinc un àlbum de fotos dedicat a ell on hi ha cada historia que passàvem junts.

Gemma Cuenca

Destí capritxós

2 Replies

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez