Category Archives: Amistat

Reflexions

2 Replies

Arriba un dels pitjors dies. Et penses que les coses no poden anar pitjor del que van, penses que no tens ningú al teu costat. El món se’t gira contra tu, o això és el que imagines. Plores per la mínima cosa que et facin o que et diguin. Pagues qualsevol tonteria amb l’única persona que és allà sempre per ajudar-te. Te’n penedeixes però, tens tant d’orgull que no saps com demanar disculpes de cap de les maneres. I aquesta persona, per molt que li hagis pogut dir o fer, sempre està allà. Et pares a pensar i dius: això sí que és una amiga. Una amiga de les de veritat. Recordes tots els moments en què ella ha estat allà per ajudar-te. Et poses a contar la de vegades que heu rigut sense parar i et descomptes. T’adones del que significa per a tu.

Mai has sabut apreciar les coses tal i com les tens. Sempre has volgut tenir més del que mereixes. No saps acceptar un ‘NO’ com a resposta. ‘Ets imbècil?’, t’ho preguntes sovint, però et convences de que ho ets quan deixes escapar una cosa que tenies ja amb tu. Tornes a penedir-te’n però, igualment, tornes a fer-ho.

I ja ho diuen, l’home es l’únic que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra…

Mercè

No importa on, sinó amb qui

1 Reply

Aquest dissabte va ser la festa de la Mercè a Barcelona, i amb algunes amigues vàrem decidir anar-hi. El fet de sortir de festa per Barcelona era una cosa que mai cap de nosaltres havíem fet, i suposo que per això estàvem tant emocionades.

Abans de sortir de casa, els pares ens devien de dir a totes la frase de: ‘’Passa-t’ho bé però amb enteniment’’. Sincerament, no sé el que deuen pensar els pares de nosaltres com per que ens hagin de dir que tinguem enteniment, però aquest no és el cas.

Va ser una nit d’aquelles que mai s’obliden, sis hores plenes de felicitat amb la gent que una més estima. Primer va ser el concert de Lax’n’Busto, on totes vam cantar i cridar fins a quedar-nos afòniques. Desprès va començar la festa Màxima, i amb això va començar també el que es diria el ‘gran desfase’, on es va disfrutar encara que, com a mi, no t’agradés aquell tipus de música. A les tres va acabar la festa, massa d’hora crec jo. A la mateixa hora, vam agafar l’autobús per tornar cap a Vilassar.

Abans d’adormir-me vaig estar pensant en tot el que havia passat aquella nit, i la vaig comparar amb altres festes i la meva conclusió va ser la següent: El grau de diversió i d’alegria en una festa no va relacionat amb el lloc en el que estàs, sinó que va relacionat amb la gent amb la que estàs.

Mercè

La nit de la castanyada

1 Reply

La meva anècdota comença la nit de fa dos o tres anys enrere, l’1 de novembre, el dia de la castanyada o en altres països Halloween, quan els meus amics i jo vam anar a gastar bromes per celebrar aquest dia. Érem en Gerard, l’Ignasi, en Raül, en Xavi i jo.

La nit va començar a les vuit i mitja, els cinc vam anar a sopar a Cabrils al bar-restaurant “La Concòrdia” on menjàrem uns entrepans ràpids. Quan vam haver acabat va començar la diversió, els cinc vam anar porta per porta per les cases de Cabrils on fèiem bromes, com per exemple llençar bombes fètides a les cases, posar cola al pany de les portes i després trucar al timbre, o empaquetar un cotxe amb paper del vàter, entre d’altres. Va ser realment divertit.

A les onze i mitja de la nit passàvem per un carrer molt fosc on vam veure que un noi tirava un ou a un cotxe, llavors vam començar a córrer nosaltres cinc i aquells nois. Uns moments després un home va sortir del cotxe i ens va agafar a mi i a en Raül, aquell home ens va exigir que li netegéssim el cotxe però nosaltres dos vam dir que no perquè no havíem sigut. Aquell home ens va respondre que volia que li netegéssim de totes totes perquè no ens creia, per sort la seva parella va sortir del cotxe, el va calmar i s’en van anar.
En Raül i jo vam pujar a casa en Gerard perquè ens hi quedàvem a dormir, en arribar ens vam trobar en Gerad, en Xavi i l’Ignasi que havien aconseguit fugir, a un d’ells se li va acudir dir als pares que ens havien segrestat, immediatament quan nosaltres dos ho varem sentir ens vam posar a riure una bona estona.

Després de calmar-nos ens vam acomiadar de l’Ignasi i en Xavi i ens vam ficar a dintre casa d’en Gerard a mirar una pel·lícula i a dormir.

Pau

L’evolució de les amistats

1 Reply

Recordo els primers anys d’escola, arribes i tot és nou, tot et sorprèn, estàs impacient per conèixer els teus nous companys que seran els que passaran amb tu els següents anys de la teva vida. Són els que en els mals moments t’acompanyaran o t’abandonaran, et faran riure o plorar, però seran ells els que t’acompanyaran durant tota la teva infància.

Quan ets petit no et pares a pensar com preguntar-li a un nen o nena si pots jugar amb ell, directament et poses al seu costat i comences a jugar amb ell. No t’importa que sigui alt, baix, moreno, ros, guapo o lleig, només penses en passar una bona estona amb el teu nou amic que tan poc t’ha costat conèixer, no en la imatge que et donarà jugar amb ell.

Quan ets adolescent tot això ja s’ha perdut, has perdut a molts d’aquells amics de d’infància, però t’adaptes a un nou grup d’amics i d’aquí no surts.

No se’t fa gens fàcil relacionar-te amb una nova persona, apareix la vergonya, el dubte de si t’acceptarà tal i com ets o que s’aparti de tu a l’instant per la raó que sigui, que et critiqui o que t’admiri, entre altres coses.

Et preocupen moltes més coses, a vegades ja no parles amb una persona per l’aspecte físic que té o perquè no t’han parlat bé d’aquesta, però la realitat és que t’has deixat influenciar, no coneixes a aquesta persona, però et fan conèixer una part d’ella que no saps si és veritat o és només un prototip d’aquesta.

El que em pregunto jo és el perquè no podem seguir sent nens petits en això per molt que en tots els altres aspectes siguem els adolescents que ens toca ser. Tots seriem amics, sense complicacions, sense classes socials, ningú seria popular i ningú seria un “friki” més, ningú seria millor que ningú.

Però, això no és més que un somni impossible no?

Marta