Category Archives: Alba Larrosa

Un lloc especial

1 Reply

 Estic impacient per que arribi l’estiu. Dimecres ja ens donen les notes, i espero que hagin anat mínimament bé. El dia vint-i-tres per la nit és la revetlla de Sant Joan, aquest dia comença la festa grossa; platja, petards, coca de llardons, la família, etc. Però el que més desitjo amb força és anar a un lloc molt especial, més ben dit, el millor lloc del món.

Menorca és preciós, únic, agradable, tranquil. No acabaria mai de descriure el que sento quan hi sóc, simplement em sento lliure. Les cales naturals amb la vegetació del Mediterrani ple de pins i arbustos amb vistes al mar. L’aigua cristal·lina que voreja totes les platges, on es pot gaudir del sol mentre et prens un refresc. M’encanten les casetes blanques de Binibeca i Binisafua, des de petita penso que de gran me’n compraré una i una barqueta per navegar per les costes i anar d’excursió a cales.

Tinc massa ganes de veure els meus amics i de poder anar-me’n de festes amb ells. Ses festes de l’estiu són les millors. Hi ha es Jaleo, es reuneixen tots els caixers propers amb els seus cavalls i la gent es posa a la plaça on els ajuden a saltar, fan dos o tres voltes i després els hi donen ses canyes. Seguidament els músics toquen cançons típiques de Menorca i la gent balla, es mulla i beuen Pomada, que és la beguda típica d’allà. Espero estar-hi tot l’agost i poder gaudir com déu mana, que ja tocava. Bon estiu!

Alba Larrosa

El temps s’està tornant boig

1 Reply

Aquest dissabte, em vaig llevar perquè tenia molta calor. La finestra estava oberta i entrava tota la claror. Quan vaig acabar d’esmorzar, em vaig posar a prendre el sol a la terrassa; eren les deu i mitja del matí i ja no es podia estar a fora perquè donava tot el sol de ple. Però com de costum, sobre les tres de la tarda el cel es va començar a ennuvolar. Quan ho vaig veure, li vaig comentar a la meva mare que era la cinquena setmana consecutiva que passava el mateix. Cap a les sis i mitja de la tarda, es van sentir trons i seguidament va caure un xàfec important; i així fins la matinada. Diumenge, en llevar-me, vaig mirar al cel i com si no hagués passat res, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

No sé si és perquè estem al mes de maig, i com diu la dita ‘cada dia un raig’, o perquè el temps s’està tornant boig de veritat. Realment els humans estem destruint la capa d’Ozó.

Alba

Dimarts

1 Reply

Avui tres de maig de 2011, els nens i nenes del IES Jaume Almera hem passat el primer dia a Tenerife (Canàries).

Aquest matí, hem anat d’excursió al volcà Teide. Ha sigut força interessant. Feia més fred mica en mica que anàvem pujant. Vam fer diferents parades durant el trajecte guiat.

Passat el matí, hem baixat al Loro Parque. Hem dinat a l’entrada on hi havien unes escales. Al acabar de dinar, hem vist espectacles d’animals i també hem visitat les instal·lacions. M’ha agradat molt.

Cap a les sis de la tarda, hem anat a l’hotel. Tothom va ràpidament a dutxar-se per poder anar a veure el partit Barça-Madrid, la semifinal de la Champions. Hem patit una mica però finalment hem guanyat.

Quan hem acabat de sopar, hem baixat a la discoteca on allà hem festejat la victòria.

Alba

Les millors vestides

1 Reply

Molts cops, he pensat que estar fantàstica en qualsevol situació no pot ser complicat amb estilistes i grans firmes a la teva disposició. Però he llegit en una revista de moda un petit escrit anònim i m’ha obert els ulls. Les noies que surten a les fotografies que l’escriptora ha fet, són noies que estaven caminant per el carrer i no els hi importava fer-se una sessió. Elles apareixen elegants i triomfadores, però portar tots els modelets amb tanta seguretat no deu ser fàcil. El bon gust per vestir-se és el que fa que es creïn tendències.

M’he adonat de que no només el mèrit se l’emporta el dissenyador que ha creat la samarreta, el vestit, els pantalons, les sabates, etc. Sinó elles mateixes que ho llueixen, sempre amb un gran somriure. Aquest detalls sempre els observo. Quan vaig per el carrer, em fixo en la roba que porta la gent i intento treure una idea per poder combinar-ho amb el que jo tinc. M’agrada tenir un model per poder-lo seguir, la moda.

Alba Larrosa

Els Tres Mosqueters

1 Reply

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

Tinc una confiança cega en els meus amics

2 Replies

Tenir confiança en els teus amics, és típic en l’adolescència, són el més important en aquests moments de la vida. Les persones, quan ens cuiden i estan sempre amb nosaltres, els agafem carinyo i aquella persona és converteix en algú molt important.

Els meus amics, tot i que en són pocs, són els que t’ajuden en lo bo i en el dolent, t’aconsellen sobre els teus problemes. Són les úniques persones, a part de la família, que són ells mateixos sense cap dificultat. Els sents propers a tu, el teu suport de cada dia, els que estan sempre al teu costat. Tens una connexió molt forta amb ells, coses en comú.

Com en tots els casos, hi han algunes discussions, enfrontaments i, hi ha èpoques en les què no confies en ningú. Però mai pots deixar perdre els bons amics que han estat al teu cantó, per una estupidesa. La confiança, el respecte i aquest amor ha d’estar per sobre de tot, sobretot amb aquelles que has compartit la infància.

El més important en una relació d’amistat és la confiança, tots els moments viscuts, tots els somriures, les llàgrimes, el jo t’ajudo i tu m’ajudes. I el que encara es més important, és no perdre tot això, que a mi, em fa aixecar-me cada dia. Els amics són molt especials, i per això, ara mateix els compto amb els dits d’una mà.

Alba Larrosa Montserrat

Un somriure

1 Reply

El que més m’agrada de tenir la meva edat, és poder viure el moment dia a dia. En realitat, gràcies als meus amics. Fins fa poc em sentia molt apagada, però ara veig que s’ha de disfrutar sempre. Quan un d’ells et treu un somriure quan les coses no van bé, agraeixo de tot cor el simple gest de donar-me una abraçada o de preocupar-se. Una companyia cada tarda, una sortida tot el dia, un matí per anar a comprar… estar al costat de gent que aprecies, per a mi es un regal. Poder parlar sense preocupar-se de que se n’assabenti tothom; una confiança. O per exemple, a casa arriba una bona notícia i hi ha un bon ambient. M’encanta poder compartir coses amb els meus pares o amb la meva germana petita, perquè es fa gran i comença a entendre una mica de món. Estar reunits a taula a  l’hora de sopar i tenir una conversa llarga, o quan el pare arriba a casa i em pregunta com va tot, perquè hi ha una relació d’amor que per a mi, és el més important.

En el fons, si no tingués a tota aquesta gent, no sabria on recolzar-me, simplement cauria.  Ara sé que puc despendre tota aquesta felicitat acumulada i compartir-la amb cada un d’ells, perquè es mereixen això i molt més.

Alba Larrosa

Tecnologia i innovació

1 Reply

Jo, des dels deu anys he tingut un telèfon mòbil. Me’l van donar perquè els meus pares em poguessin localitzar per les tardes en sortir de l’escola i per quan anava a donar un tomb al cap de setmana. Era un Nokia 3310, com els hi diem ara “Tochacos”. No tenia colors, només brillava la pantalla per poder llegir el contingut i tenia unes llumetes al teclat. Cada vegada que em trucaven sonava un “tono” i vibrava. En aquell temps era el millor que es podia tenir.

Al llarg del temps, la telefonia ha anat avançant molt ràpidament, hi ha una gran varietat de telèfons mòbils. Cada marca té la seva característica que els fan destacar, com el 3G, wifi, càmera de fotos amb una gran pixelada, el fet de que sigui tàctil, etc. Però el principal servei és el de poder-nos comunicar a cada moment encara que estiguem a l’altre punta del món.

Avui dia, a l’hora de comprar-te un mòbil no vas segur, perquè penses “Si ara em compro aquest, el més segur que al cap d’un mes en surti un de millor. M’espero o no?”. Això fa que la gent se’l canviï cada dos per tres i aquest immens negoci creixi cada cop més i més. Per exemple, cada dia en sé d’algú que té una Black Berry, per només el fet de que incorpora una mena de xat per enviar-se missatges sense gastar-te saldo. També és una bona manera de comunicació, però crec que aquest tipus de smartphone és per treballar, i tindre una altra utilitat, com rebre el correu electrònic estiguis on estiguis o Internet.

Podria ser que, en el futur acabem anant pel carrer amb una pantalleta que sens obri davant nostre cada vegada que ens truquin? O anirem amb un xip instal·lat al nostre cos, ja directament amb un número de telèfon?. Aquestes teories les he llegit a diferents llocs, i penso que podrien ser certes i raonables, mai se sap. Com ja he dit abans, aquest invent va avançant, tot gràcies a la tecnologia.

Alba Larrosa