Quan era petita vaig tenir una temporada en la que tenia molts malsons. No sé per què els tenia, però jo sofria a l’hora d’anar-me’n a dormir per culpa d’això. Un dia d’aquells va coincidir amb que amb l’escola varem fer una excursió a un museu d’indis americans i allà em van explicar, entre d’altres coses, què era una caça-somnis. Encara me’n recordo de la definició que ens va dir: “és un amulet que utilitzaven els indis americans que amb la mena de tela aranya que té al centre atrapa els bons somnis i per el forat del mig expulsa els dolents.” Jo, com no tenia res a perdre tan si funcionava o no, ho vaig provar, i encara que sàpiga que són creences i que el caça-somnis no funciona de la manera que els indis americans diuen, a mi em va funcionar.

També, fa un parell d’anys, quan una amiga va tornar de Còrdova de visitar a la seva família, ens va portar unes claus que, segons deia l’embolcall en què venien, portaven sort. A mi em va agradar i vaig decidir penjar-me-la del coll, i des de llavors vaig començar a tenir més sort amb tot. Jo ja sabia que tenia que veure amb la clau,
però no perquè la clau fes res, sinó perquè jo actuava diferent al tenir la clau, mirava les coses d’una altra forma. Si em passava alguna cosa dolenta no passava res perquè jo creia que sense la clau  hauria pogut ser pitjor. I si em passava alguna cosa bona, era gràcies a la clau.

Jo crec en els amulets, però no com si fossin els amulets els que actuen, sinó que som nosaltres, que al creure que aquell objecte ens ajudarà ens ajudem nosaltres mateixos.

Ainara Odriozola Pérez