Author Archives: Josep M. Altés Riera

L’eclipsi

1 Reply

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

L’hora de fer els deures

1 Reply

És 4 de gener de 2011 i he decidit que aquesta tarda el primer que faré seran els deures, ja que no he fet res de deures des que van començar les vacances de nadal.

Després de dinar, em poso una estona al sofà a mirar la televisió, i quan me’n canso, me’n vaig a l’habitació a fer els deures. Obro la cartera, miro l’agenda i em poso a treballar. Al cap de dues hores i poc ja he acabat, i penso: “- Sí, ja els he fet, però no els podria haver fet abans, quan van començar les vacances?-”. I és que gairebé cada dia pensava que havia de fer els deures per treure-me’ls de sobre, però feia qualsevol cosa abans de posar-me a treballar, perquè pensava que encara quedaven molts dies de vacances.

El que m’ha passat aquestes vacances em passa sovint. Moltes vegades em proposo fer la feina quan me l’acaben de posar, i així tenir lliure de deures la resta de dies. Però la gran majoria de vegades no ho compleixo. I no només per vacances, sinó també els divendres de cada setmana. Cada curs i cada trimestre em proposo fer els deures als divendres, per així tenir el cap de setmana lliure, però igualment no ho acabo complint. És clar que a vegades ho faig, però només són excepcions, ja que normalment acabo fent els deures a última hora.

I per culpa de no fer els deures al començament de les vacances he entregat tard l’escrit d’ètica. L’havia de penjar el dia 31 de desembre, però com que no havia obert la motxilla ni tampoc m’havia recordat de que tenia que penjar-lo, doncs no me posat a escriure fins avui, dia 4 de gener de 2011 ( per cert, bon any a tothom!).

David Garcia

31, l’útima nit de l’any

1 Reply

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Sempre hi ha comiats

1 Reply

Aquest nadal he anat de vacances a Londres i m’ho estava passant molt bé. Cada nit pensava en tornar a Cabrils però no hi volia tornar. Intentava no pensar en que tornaria però no podia evitar-ho, sabia que hauria de marxar. Les coses són així sempre que viatges a un lloc, acabaràs marxant tard o d’hora.

D’una altra banda, en tornar de Londres em deia a mi mateix: ” Quan tornaré a anar-hi? I si no hi torno mai més?”. Jo en el fons sabia que hi tornaria a anar perquè encara em quedaven moltes coses per veure i perquè en tenia moltes ganes. A partir d’aquell moment vaig decidir no tornar a pensar mai més en marxar sinó en poder gaudir del que tinc ara mateix.

Alex

Fifa World Player 2010

1 Reply

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi

Rebaixes desesperadores

1 Reply

Avui estem a dia 7 de gener, comencen les rebaixes de Nadal. Ara són les 9:30 del matí i agafem el cotxe direcció Mataró. Tot i llevar-nos força aviat per no agafar embussos, no és suficient perquè ja hi ha molt de trànsit a les carreteres. Arribem al centre comercial, baixem al pàrquing, veiem que no hi ha cap lloc on aparcar i donem voltes per intentar trobar-ne . Tots els aparcaments estan ocupats , però llavors veiem un home sortir per la porta i anant en busca del seu cotxe, el seguim per evitar que algú més espavilat i ràpid ens prengui la plaça d’aparcament. Tot el centre comercial esta ple, les botigues tenen cues infinites que no et deixen mirar res. Entre els pilons de roba trobo una samarreta que m’agrada, només una… però em replantejo si val la pena agafar-la per tal de no fer aquella cua que podia durar hores. En una altra botiga ma mare i jo trobem vàries peces de roba, tot i tenir el mateix problema decidim comprar-les. Ens col·loquem al final de la filera i esperem. Les hores passen lentes, mentre la meva mare està a la cua jo miro més coses per tal que el temps passi més ràpid. Així que acabem amb més coses de les que volíem. Quan per fí hem pagat, mirem el rellotge i són les dues del migdia no ens dona temps de anar a més botigues, aquella cua havia ocupat tot el nostre matí, no queda més remei que tornar cap a casa.

Sandra

Nadal, les dues cares

1 Reply

Realment les úniques persones amb un cert grau de fe haurien de celebrar aquesta “bonica tradició”,el Nadal, que es repeteix any rere any durant ja ben entrat el fred a les llars. Al cap i a la fi, el que es festeja, és el naixement de Crist, i si no ets creient per què ho has de celebrar?
Tot i així, la gent aprofita aquestes dates per estar amb la família. Dinars i sopars envoltats dels nostres, amb aquest ambient de felicitat que es respira, però amb el mal regust del sentiment melancòlic de saber que n’hi ha que ja no hi són entre nosaltres hauria de ser la raó per la qual donem un valor tan important a aquestes festes.
D’altra banda, gran part de la població dóna a aquestes dates el sentit al consumisme sense motiu, aquesta vena malaltissa que surt a tanta gent per a comprar coses sense sentit, només perquè ens ho marca la nostra manera de ser o l’obligació de fer-ho perquè si, és una cosa que odio.
Amb aquest breu escrit, en conclusió, el que m’agradaria es fer una reflexió sobre quines coses volem o calen conservar i quines altres hauríem d’esborrar definitivament de la nostra “avançada cultura occidental”, perquè realment en alguns àmbit semblem una mica estúpids.

Àlex Mercadé

Suècia, inoblidable?

1 Reply

A l’agost de l’any passat, de campaments, ens van proposar de fer un viatge a Suècia amb mes de trenta mil persones. Nosaltres, naturalment, vam dir que si que volíem anar-hi i que faríem tot el que fes falta per poder-nos-ho muntar bé. El viatge es una trobada d’Escoltes de tot el món que es diu Jamboree. Es farà a Rinkaby, al sud de Suècia, entre el 27 de Juliol i el 7 d’Agost del 2011. Com és de suposar, no coneixerem a tota la gent que hi anirà.

Per anar-hi, hem de fer una campanya econòmica que surti bastant bé, perquè el viatge costa uns mil euros i en època de crisi són molts diners. Participem en festes del poble fent una parada i venent pastissos, cafès i alguns detalls o fent una tómbola amb coses que tinguem per casa.

Ahir, parlant amb la Sandra i la Emma, dèiem les ganes que teníem d’anar-hi, de conèixer gent nova de tots els països i de totes les cultures, passar dies en un país on mai hem estat, anar també a Dinamarca… I per aquest viatge encara falta sis mesos, però les ganes d’anar-hi no se’n van. Esperem que sigui inoblidable.

Mercè

Bonjour!

1 Reply

Aquest Nadal he anat (per 5è cop) al Marroc. Jo ja em puc considerar mig berber perquè em conec aquell país com si fos casa meva. Com cada any que hi vaig, he tingut gastroenteritis per culpa de les espècies que posen al menjar que mai em senten bé. A més a més no hi ha massa varietat de coses per menjar i no comprenc el perquè ja que allà cultiven mongeta verda, però no la cuinen i així en diferents casos. Així que diguéssim que he fet “la dieta de l’amanida i el tajine de pollastre”.

Bé, aquest cop hem anat a fer bàsicament turisme, ja que sempre que hi vaig és per anar amb el cotxe o el quad de 4×4. Parlant de motor, aquest cop he conduit un altre vehicle per les dunes, el buggie, m’ho vaig passar d’allò més bé i crec que és el vehicle ideal per anar per allà, però només per les dunes perquè Marroc no només és desert com la majoria de gent pensa, Marroc té zones de mar, zones verdes, etc.

Ah! He practicat el francès perquè a part de que allà es parla aquest idioma, venien uns amics francesos i se’m han “encomanat” algunes paraules de tant dir-les.

Marroc crec que és el bressol de l’artesania, és inhumà el treball que arriben a fer, el dia que vaig estar a la medina de Fès ho vaig poder comprovar, d’una peça en blanc et poden arribar a fer un estampat geomètric a ull.

Doncs aquí un petit resum de les meves vacances nadalenques al Marroc, que per cert no feia massa calor com potser la gent pot pensar. Ah, i jo i la meva germana petita vam pujar dos cops a la Gran Duna que no és pas fàcil! Feliç 2011!

Judith Hernàndez

Vacances

1 Reply

Són les 4 de la matinada, sona el despertador, avui es el primer dia de vacances, vacances de Nadal. Ràpidament em vesteixo i, mig adormida, pujo al cotxe, en direcció a l’aeroport. Tots parlem sobre el temporal de neu a Europa, i discutim el si l’avió sortirà o no, tenim por de que per culpa de la boira, l’avió no s’enlairi.

Estem a la terminal, porta 11. El televisor de sobre la porta marca la destinació del vol i l’hora en que començaran a obrir portes. Queden tres quarts d’hora, però ja s’ha fet una fila de gent.

Busques un bon lloc per seure, al costat de la finestra preferiblement. L’avió s’enlaira i penses “he escollit un bon lloc”, però el nen que seu darrere et recorda que no et deixarà en pau durant tot el viatge. Comença pujant i baixant la finestreta, desprès donant patades al seient, i més tard a plorar.

La llumeta sobre el meu cap indica que s’han de cordar els cinturons, i l’hostessa diu que estem baixant, i que la temperatura és de -2·C, “puf quin fred”; des de la finestra es veu tot blanc, no es pot distingir entre els núvols i el terra.

Amb la quantitat d’abric que porto posat em dec haver engreixat 10kg. L’abric d’esquiar, els 2 jerseis que porto posats, la samarreta de màniga llarga que mai em poso, els leggins sota els pantalons, les botes, la bufanda i els guants nous, no em deixen caminar còmodament, però són calentons.

Agafem les maletes i ens dirigim a l’exterior de l’aeroport. Com que les carreteres estan congelades i plenes de neu, no ens poden venir a buscar, així que agafem l’autobús fins a l’estació. Un cop allà veiem un cotxe de color verd, el meu avi, que ha vingut a buscar-nos.

Ja puc veure la casa dels meus avis, i tanta neu que només penso en blanc. Ràpidament baixo del cotxe saludo a la meva àvia i sense perdre el temps començo a fer un ninot de neu, de total 1,5m.

Mentre el faig penso, aquestes vacances de Nadal han començat de la millor manera, amb part de la família, a Holanda i amb molta neu!

Kim