Author Archives: Josep M. Altés Riera

Remuntada

1 Reply

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

Una nova rutina

1 Reply

Ara farà ja un parell de mesos, vam decidir amb un amic, d’anar a fer una excursió amb bicicleta per la muntanya, per fer una mica d’exercici i per desconnectar de la rutina de cada divendres.
A l’una, quan vam acabar les classes, vam anar a casa i ens vam fer un entrepà per poder esmorzar quan arribéssim al castell de Burriac. En arribar a dalt de la primera pujada vam parar a descansar una estona asseguts a una pedra, ja que la pujada que ens esperava també era dura. Vam tornar a agafar les bicicletes i a pedalar un altre cop.
No havien passat ni deu minuts quan el meu amic va voler tornar a parar per descansar, però jo li vaig dir que millor seria que anéssim caminant amb les bicicletes al costat per no cansar-nos tant. En el moment que vam baixar de la bici, vam tenir la mala sort de tenir un senyor gran al costat. El senyor devia tenir uns 70 anys i durant el trajecte que ens quedava fins al castell no va parar de parlar. Ens va explicar tota la seva vida i totes les excursions que havia fet aquell mateix dia. Malauradament vam haver d’aguantar les seves històries una bona estona ja que va explicar-nos-les uns deu cops.
Des d’aquest dia, cada divendres anem alguns amics quan acaba el col·legi a algun lloc de la muntanya a canviar una rutina que ja s’havia fet pesada, la dels divendres per la tarda.

Marc

Triar

1 Reply

L’estiu passat vaig anar-me’n de vacances a Cantàbria, a un campament de surf. Aquest any també m’agradaria anar-hi. Però fa temps que espero fer els setze anys per una sola cosa, treure’m el carnet de moto. I no es pot demanar tot.

El dijous passat, a primera hora del matí, la meva mare, portant-me a la cuina, em va fer escollir entre les dues opcions. Havia de triar entre les vacances o la moto, i la decisió era molt difícil, tant que encara no he escollit.

Per mi, anar a Cantàbria, no és el simple el fet de marxar de vacances. És més aviat un temps per no pensar en res, gaudir fent el que més m’agrada, surf. D’altra banda, la moto m’estalviarà moltes passejades pel poble, i em facilitarà l’anada a Mataró, Montgat, i d’altres llocs on fins ara, per anar-hi depenc del meu pare.

Aquesta és una de les decisions que et planteja la vida, i per decidir-me necessitaré molt de temps.

Xavier

El paradís

1 Reply

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.

Descàrregues il·legals

1 Reply

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “127 horas” que està al cinema. Però jo, l’he vista a casa. Molts de vosaltres pensareu que me l’he baixada d’internet il·legalment, ho entenc, ja que gairebé tots ho hem fet alguna vegada. Doncs no, esteu equivocats.
La pel·lícula l’he vist gràcies a una cosina meva que me la va portar fa una setmana de França. Allà s’ha estrenat abans que aquí, com sol passar. Amb això vull parlar de les descàrregues il·legals i de la quantitat dels internautes que es descarreguen música, programes, pel·lícules… tot i saber que poden ser multats.
Els cantants, directors de cinema, actors i tot aquest món, estan clarament en contra de la pirateria perquè els hi suposa una pèrdua econòmica molt important i pateixen una infravaloració involuntària, per part del públic, ja que hi posen molt d’esforç i ganes.
Penso que està malament per les pèrdues que els hi provoca a ells i a les discogràfiques que són les que s’encarreguen de la producció dels discs, de les caràtules,… i encara que sembli contradictori, també hi estic a favor, perquè gràcies a ella m’he estalviat uns quants diners i ho he mirat al sofà com si fos la televisió i això és el que fem habitualment amb les meves amigues.
Creieu que sóc una lladre?

Adriana Molina

Decisiones

1 Reply

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu

Per què jo? Per què no?

3 Replies

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

Un nou anunci!

1 Reply

La publicitat ens envolta a tots dia a dia. Podem veure anuncis des de quan anem pel carrer, fins a les revistes o a les pel·lícules. Hi ha un estudi que diu que una persona reb de mitja uns 3.000 impactes publicitaris al dia. Si, com ho heu llegit, 3.000! Possiblement no ens n’adonem, però són molts.

On més veiem anuncis és a la televisió. N’hi han molts tipus: creatius, aquells que et fan treure un somriure, uns que fan que se t’enganxi la música, els que t’agraden les imatges que hi surten,els que et fan riure… N’hi han molts de diferents, i es que la gràcia de la publicitat és innovar, per poder cridar l’atenció de l’espectador.

A mi, uns dels anuncis que més m’agraden són els de la “ Coca-Cola”. Em fan posar la pell de gallina, i és que personalment, penso que estàn molt ben fets. Et fan veure la realitat, les coses tal i com són. Fa molt poc n’ha sortit un de nou, que segurament pocs de vosaltres haureu vist. Aquest ens fa veure com està el món actualment, però sobretot la part bona.
Espero que us agradi perque és molt bonic i realment, està molt ben fet.:

http://www.youtube.com/watch?v=fiE8KbqQsf8

Judith

L’art de les parets

1 Reply

M’agradaria fer servir aquest text com a arma de defensa per a reconèixer els mèrits d’uns artistes, que generalment són etiquetats de vàndals, “gamberros”,… els graffiters. L’art urbà, és una forma d’expressió sorgida a barris marginals nord-americans, utilitzada sobretot per joves que volien marcar el seu “territori” amb la seva firma, tag o com ho vulguem anomenar.  Jo amb aquestes pintades no hi crec, però, per sort, no tots n’han fet aquest ús dels esprais.

Altres, els autèntics pintors de murs han fet servir el graffiti, com a forma d’expressió. Per mi, aquest són uns artistes dignes d’admirar, creadors d’espectaculars obres d’art, murals, etc. A més a més, amb la valoració que avui en dia té l’art abstracte plasmat en un simple paper, que, personalment molts cops no té ni sentiment, per molt que es negui, fa que, per això pensi que s’hauria de tenir una millor visió dels artistes urbans i les seves obres, amb tot el que aquestes han significat pel seu autor. Estar al marge de ser detingut per a voler exposar les seves idees al públic i totes les emocions mostrades en les parets dels carrers.

Veritablement, aquesta és l’única i simple raó per la qual mereixen el meu, i, espero que després d’haver llegit el text, el respecte de molts.

Àlex Mercadé

Univers

2 Replies

Feia temps que no pensava en l’univers, és una de les coses en les quals prefereixo no pensar-hi. Ja que l’univers és una de les coses que més em fa pensar, quan hi penso m’adono de que el món en el que vivim no és res, només és un dels planetes que òrbita al voltant d’una estrella que està dintre d’una galàxia de las quals l’univers n’està plena.

Quan penso en quants anys té l’univers m’adono de que la nostra vida és efímera, i que el temps que fa que la nostra espècie existeix també ho és, cosa que em fa pensar en la mort de la qual ningú no m’ha sabut explicar que hi ha després. Apart d’això, la paraula univers també em fa pensar en els orígens del orígens, la creació del univers, de la qual els científics només tenen teories que no saben si son veritat o mentirà. Però encara em fa pensar més la relació que hi ha entre els petitíssims àtoms i l’univers. Jo penso, com és possible el que passa a la terra, com pot ser que la gent no s’adoni de que no sembla possible que puguem existir dintre d’aquest univers infinit.

Totes aquestes coses són les que em vénen al cap quan m’avorreixo, i de las quals em costa molt escapar-hi, per això intento no avorrir-me mai. Pensa-hi i t’adonaràs de que el món en el que vius és surrealista.

Raúl