Author Archives: Josep M. Altés Riera

Moments

1 Reply

Sempre hi ha primeres vegades per a tot, des de que naixem fins que experimentem la mort.

El més interessant és que aquestes primeres vegades no són planejades, et sorprenen quan menys t’ho esperes i en aquell moment entres en dubte, negar-te a seguir, o donar el pas endavant sense por al que vingui i únicament podràs fer per primer o últim cop en la teva vida?

Tot i que encara em queden moltíssimes més experiències per descobrir,  jo ja he passat moltes úniques primeres vegades des de la millor amistat amb una persona fins a una mentida enxampada pels meus pares tot passant pels primers petons amb un noi.

És curiós com es descobreixen o canvien bons i mals sentiments, comportaments o sensacions a través d’aquestes experiències irrepetibles. Elles et fan adonar del que realment és la vida, et donen més informació i experiència d’ella a mesura que et fas gran.

Tot el que vull dir és que hem d’aprofitar aquests moments, siguin bons o dolents, per adquirir experiència, ja que solament tindrem l’oportunitat de gaudir-los o patir-los per primer cop una sola vegada en la nostra vida.

Laia

Queixar-se i no actuar

1 Reply

Aquest dilluns passat al arribar al menjador, ens vam quedar tots bocabadats: la qualitat del menjar havia millorat!

Des de primer d’ESO que el menjar de l’institut estava bastant dolent, a ningú li agradava i fins i tot s’hi havien trobat insectes dins. Vam preguntar a que era degut aquest canvi i ens van dir que els pares havien denunciat l’empresa. Ja era hora!

Això em va fer pensar. Nosaltres només fèiem que queixar-nos, però mai havíem actuat, sort dels pares, que amb l’ajut de l’institut, si que ho van fer. Un altre exemple serien els països àrabs, que desprès de suportar les dictadures durant més de 30 anys, per fi s’han revoltat i ara estan en camí d’aconseguir el que volen.

Crec que la societat també és així, si alguna cosa no ens agrada, només fem que queixar-nos i deixar que un altre ho arregli, sense nosaltres actuar per solucionar-ho. Hauríem de ser més persistents i lluitadors, i si de veritat volem resoldre algun problema, ho hem d’intentar, perquè tot i que no ho aconseguíssim, ja hauríem fet un petit pas.

Gerard

Amb els cotxes, pas a pas

1 Reply

Què passarà amb tots els mitjans de transport que fins ara hem conegut, quan s’acabin els combustibles fòssils o siguin tan cars que ningú se’ls pugui permetre? És una pregunta la resposta de la qual és crucial per al futur de la nostra societat i el nostre món.

Si una cosa és clara, és que als cavalls no tornarem -almenys això espero-, per tant la solució ideal seria un cotxe que funcionés amb energies alternatives, i a ser possible, més ecològic. Però tot això, al seu temps!

El que vull dir, és que ara hi han un munt de fabricants que estan desenvolupant i posant a la venda una sèrie de cotxes elèctrics que, a part de semblar-se més a un caça de La Guerra de les Galàxies qua a una cotxe, només permeten recórrer menys de cent quilòmetres abans d’aturar-se més de sis hores per carregar la bateria a endoll especial que ves a saber on pots trobar. I sincerament, no crec que ningú compri un cotxe d’aquests, principalment, perquè no estan a l’altura del que la gent vol. I no m’entengueu malament, no és que estigui en contra de que les empreses investiguin amb cotxes elèctrics, però si encara no han aconseguit crear-ne un d’efectiu , perquè no fan un pas enrere cap els cotxes híbrids, i agafen impuls per, quan tinguin la tecnologia suficient, crear-ne un totalment elèctric?

De fet ja hi ha alguns cotxes híbrids al mercat, però són pocs. Per això jo crec que hauríem de frenar una mica, deixar estar els prototips elèctrics -que com veieu, no funcionen- i centrar-nos en els híbrids. Fer les coses pas a pas, i no a grans gambades.

Cristian

Esports

1 Reply

Sempre em diuen que fer esport és bo per la salut, i ens manté en forma.

Jo que sóc un gran apassionat de l’esport el practico perquè em sento bé amb mi mateix i em diverteix. Com a esportista m’agraden quasi tots, però tinc un de preferit i altres de secundaris, aquest és el kitesurf. Per a mi aquest esport es molt especial ja que el “kite”, em dona una sensació de llibertat i felicitat al lliscar i “volar” d’amunt l’aigua.

Si un dia en el que estic trist, enfadat, nerviós o que simplement tinc un mal dia, i m’adono que les condicions meteorològiques són adequades per anar a la platja a practicar-lo, és a dir, que fa una quantitat de vent correcte. Per a mi serà un d’aquells dies en el que me n’aniré a dormir amb el cap ben alt i un record increïble d’haver pogut fer el esport de la meva vida oblidant el mal dia i disposat a fer qualsevol cosa amb una alegria dins meu.

Finalment sempre m’agrada recordar que alguns tenim una sort molt gran i és el que podem fer esport quan vulguem ja que hi ha gent amb dificultats físiques que pagarien per poder practicar-lo i aquesta gent em fa molta pena. Per això m’agradaria animar a fer esport a totes aquelles persones que poden i no el practiquen sovint, ja que no hi ha millor solució al mal dia, que una bona tarda d’exercici envoltat dels teus amics…

David

La vida et pot canviar en un segon

2 Replies

L’aire amb olor a frescor, la llum del sol ponent-se, el cel clar després d’una tempesta, el cant dels ocells, la verdor dels arbres i la imatge d’onades que es trenquen a la platja. Això em porta a pensar en un lloc bastant lluny d’aquí, del qual estic segura que aquests últims dies heu sentit a parlar. Un lloc en el que milions de vides han sigut canviades amb un simple dia. 10.000 morts de moment i sense comptar els desapareguts. Gent que ho ha perdut tot a cause d’un Tsunami.

Potser no ets conscient de la situació, penses aquest país queda molt lluny de tu o fins i tot que aquí no hi han terratrèmols/sismes submarins. Però, et diré una cosa, jo veig el mar des de casa meva i aquest fet també em podria haver passat a mi o a tu.

Fem plans per el futur i pensem “quan sigui gran…” però no som conscients que la vida et pot canviar en un segon, en un segon ho pots perdre tot, en un segon pots perdre la vida.

Posa’t a la pell d’aquell que hi ha allà (un que podries ser tu) i imagina’t com estaries després d’haver perdut éssers estimats, la casa, el cotxe, etc.

Aquest escrit és en honor de totes les persones de Japó que han mort, les que han perdut propietats o éssers estimats, les que pateixen, les que necessiten consol, les que han petit lesions, les que estan desesperades, les que necessiten esperança …

Laia Monells

Els Tres Mosqueters

1 Reply

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

Un pla a l’últim moment!

1 Reply

Com haureu pogut comprovar vosaltres mateixos, ahir va ser un dia que era per estar-se a casa. Tot el dia plovent, plovent i sense parar de ploure.

Al principi esperava que fos un dia normal i corrent, sense cap cosa nova en la meva vida que fos interessant. Passaven les hores i seguia estant a casa, mirant pelis i més pelis. Va arribar un moment que ja no sabia què podia fer. Estar tancada a casa tot un dia, amb pijama i mirant només la televisió, no era d’allò que pogués dir “divertit”; i més si sóc una persona que no m’agrada estar molta estona a casa, m’agrada passar el temps al carrer.

Per la tarda, jo i unes amigues volíem anar a una discoteca, però com el dia no acompanyava gaire… vaig decidir no anar-hi, encara que elles si que ho van fer.
Quan ja tenia pensat no sortir, unes altres amigues em van dir d’anar al centre comercial de Mataró Park.

Teníem previst arribar allà sobre les 19:30h però a causa del temporal, hi havia molt de trànsit i, per tant, vam arribar més tard. El que compta és que vam arribar bé i ens ho vam passar molt bé. Mai havia vist tanta gent en un centre comercial, tot estava ple: el cinema, els restaurants… fins i tot costava caminar per alguns indrets.

Amb aquest escrit el que vull dir és que encara que el temps no acompanyi, sempre pots fer alguna cosa que no sigui quedar-te a casa sense fer res.

“Normalment les coses que es planegen a l’últim moment, surten millor”.

Marta

Què seré de gran?

1 Reply

Que seré de gran? Doncs no ho sé. Aviat hem de fer un treball de recerca sobre el que ens agradaria estudiar.. No tinc clar ni el que em posaré demà i ja haig de decidir-ho..

A vegades, penso: de gran, de gran vull ser.. metgessa, tot i que tinc un gran pànic a la sang, o advocada, per ajudar la gent a solucionar els seus problemes, o empresària que també m’agrada molt; fer tractes amb alts càrrecs, tancar acords importants i anar vestida sempre “de traje”.

També m’agradaria molt estudiar periodisme i publicitat, ser realitazadora, o estar rere una càmera filmant un programa de gran audiència. Fins i tot, guia turística, d’aquesta manera tindria la oportunitat de parlar varis idiomes com el català, castellà, l’àrab i altres idiomes que no domino tan com l’anglès i el francès, i sempre estar en contacte amb la cultura del lloc on estigués, a Paris, ensenyant la coneguda Tour Eiffel i el Moulin Rouge, o a Auschwitz, un dels camps de concentració més coneguts, explicant que feien a milers de persones innocents o a Marrakesh portant als turistes als ‘zocos’ i mostrar-los els llocs més secrets i interessants.

L’única cosa que tinc clara, és que he d’estudiar de valent, treure’m el batxillerat, superar la ‘sele’, fer una carrera de la que estigui ben convençuda (serà difícil, ja que tinc un embolic important, espero solucionar-lo ja) i treballar d’allò que hauré escollit. Fer alguna cosa de profit, per poder tornar-li a la meva mare tot el que fa per mi.

Nabila

Una llarga espera…

1 Reply

L’altre dia mentre estava a l’escola, em vaig emportar un cop al nas i em va començar a sagnar. Primer, no li vaig donar gaire importància, però  en els dies següents, es va convertir en una molèstia, tant per mi, com per els meus companys.

Avui m’he decidit a agafar hora al CAP de Cabrils, dic m’he decidit, perquè anar al CAP és el pitjor que et pot passar. Us explicaré el meu cas, tenia hora a les 5:50, d’acord, fins aquí bé, llavors comença el “millor”: comences a esperar… no et criden, segueixes esperant… segueixen igual, segueixes esperant… (però ja  amb una revista) però segueixen igual.

Fins que arriben les 6:30 de la tarda, tu segueixes esperant, veus com surt el metge de la consulta, les llàgrimes se’t posen als ulls de l’emoció , però no, no diu el teu nom. A tot això li hem de sumar uns nens petits que no paraven de molestar a la gent.

Fins que arriben les 7:00, la gent ja es mira amb desconfiança, per veure qui entra primer, de sobte, s’obre la porta… tota la gent amb tots els sentits ficats en el doctor, i se sent.. Bruno Villanueva? En aquell moment et quedes sense paraules i penses, ja està, ja s’ha acabat i mentre entres a la consulta penses per dintre mirant a la gent (pobrissons aquests, encara els queda fins les 8 com a poc).

Avui sens dubte, ha sigut un dia dur, però quan surts ets sens amb una satisfacció perquè ja arriba l’hora d’arribar a casa. Aquest escrit va dedicat a les persones del CAP perquè mirin d’arreglar la situació.

Bruno

Recuerdos musicales

1 Reply

“Esta canción me hace recordar…” “Pero si fue aquí donde…¡Qué buen recuerdo!”

Muchas veces escucho una canción que me recuerda alguna cosa que me haya gustado, me recuerda todos esos felices momentos que pude haber vivido, me puede recordar a una persona, un lugar, una cosa, un día, una temporada del año, o sin embargo me puede recordar un mal día.

Las canciones para mí son como una caja de recuerdos, durante unas semanas puedo estar escuchando la misma canción, simplemente porque es nueva y me gusta; años más tarde puedo volver a escucharla y me recordaría todos aquellos momentos vividos durante dichas semanas.
A lo largo de mi vida he escuchado cientos de canciones distintas de todo tipo, cada canción de aquellas me recuerda algo particular.

Los lugares también nos hacen recordar. Cuando vamos a un lugar, al que hace mucho tiempo que no hemos ido, recordamos todos aquellos momentos vividos, ya sean felices o tristes. Nuestro cerebro actúa con “memoria fotográfica”, ya que muchas veces para poder recordar una anécdota debemos ver o escuchar algo vivido en ese momento, por tan absurdo que parezca.

Edu