Author Archives: Josep M. Altés Riera

L’aigua

1 Reply

L’aigua, una beguda inodora, incolora i sense sabor (a no ser que sigui salada). L’aigua la podem trobar als rius, llacs i mars. Potser, el que acabo de dir no és res que ningú no sàpiga, però no tothom ho valora.
Molta gent es dedica a malgastar-la, naturalment aquesta gent no sap o no recorda què és tenir sequera o simplement que sense ella no podríem sobreviure.

Fa uns 4 o 5 anys aproximadament, jo recordo que no vam poder omplir la piscina de casa a causa d’una sequera. En aquell moment em vaig morir de la ràbia, jo volia la meva piscina. Però no era conscient que al mateix temps que jo em queixava, altra gent (que no feia falta que fossin de l’Àfrica o de llocs del tercer món), morien a causa de no poder beure aigua potable. Coses com aquestes et fan valorar més intensament facilitats i avantatges que tenim al viure en una país ‘’desenvolupat’’.

Andrea Mora

Sempre es recorden els desastres

1 Reply

Com ja veu observar molts de vosaltres, va haver-hi un “tsunami” al Japó. Quan ho vaig veure em vaig quedar paralitzat , no m’ho podia creure! Personalment em va fer molta llàstima veure tota aquella gent afectada.

Un tsunami, ja sabreu, és un terratrèmol que es produeix a l’interior del mar, principalment en zones on els moviments sísmics són elevats. Això és el que ha succeït. Fins ara ja s’han trobat 10.000 morts i hi han milers de desapareguts i ferits. Aquest fet endavant el futur pot provocar una gran crisi, la pitjor desprès de la segona guerra mundial, ja que el tsunami ha deixat el nord-est sense electricitat. També ha arribat la informació que el terratrèmol ha afectat una central nuclear. Això ha provocat l’explosió d’un dels reactors, i s’han produït diverses fuites.

Estic trist i desconcertat, perquè aquest desastre natural ha deixat un gran nombre de persones deshabitades, sense feina, amb ferides que recordarà tota la vida, cosa que els costarà molt refer la seva vida.

Dono suport a tots els asiàtics que alguna vegada han patit una catàstrofe natural, ja que ès un fet en que ningú hi té la culpa i la gent no es mereix morir d’aquesta manera.

David.

El dia de la mare

1 Reply

Perdoneu-me per tornar a escriure sobre ” el dia de…” però penso que pot ser interessant explicar-vos perquè els evangèlics celebrem el dia de la mare avui, segon diumenge de Març i no com El Corte Inglés o l’Església catòlica.

Tot prové d’Anna Jarvis, una dona nascuda a la petita població de Webster, West Virginia. Filla d’Ann Maria Reeves Jarvis.

La família es va mudar a Grafton, West Virginia, quan ella era petita i es va graduar (1883) al que ara és el Mary Baldwin College.

La seva mare havia fundat els Clubs de les mares treballadores a 5 ciutats per a millorar les condicions sanitàries i de salut. També curaven les ferides, alimentaven i vestien tant als soldats confederats con els de la Unió amb neutralitat.

Al 12 de Maig de 1907, dos anys desprès de la mort de la seva mare, Anna va promoure un Funeral en Memòria d’ella i va començar una campanya perquè el Dia de la Mare fos una festa reconeguda en el seu honor.

Va ser el 1912 quan Anna Jarvis va registrar com a marca les frases “Second Sunday in May” i “Mother’s Day ” creant també la Mother’s Day International Association. Va ser molt especifica en la localització del apostrof (de la s). Ja que en anglès l’apostrof davant de l’essa es un posseïu singular, en canvi si la poses darrere l’essa seria un possessiu plural. Al posar-lo en singular es venia a referir al fet de celebrar i honorar a la propia mare. No com un fet general sino personal.

Però no va ser fins el 1914 quan la festa del dia de la Mare va ser reconeguda com a festa Nacional.

El 1920 Anna Jarvis ja estava disgustada davant del gir que havia donat la celebració, ja que sabia convertit en una comercialització de valors. Molta gent enviava a les seves mares un postal d’agraïment en comptes de passar temps amb elles.

Tant ella com la seva germana, Ellsinore, va dedicar tota la herència familiar a combatre en el que se havia convertit la festivitat.

Marie Jarvis mai es va casar i no va tenir fills va morir arruinada el 24 de Novembre de 1948 a West Chester, Pennsylvania .

Aquesta historia ens diferencien de l’Església catòlica que ha convertit aquest dia per honrar a la Verge Maria, mare de Jesús. I al Corte Inglés que l’utilitza com a eina de consumició.

Laia

Se acabó lo que se daba

1 Reply

6 de mayo. El sueño termina

Hoy es viernes. El cansancio está presente en todos nosotros. También la alegría de todos los momentos vividos y la tristeza por abandonar Tenerife se palpan en el ambiente. Sí, es el último día.

Hoy nos hemos levantado más tarde porque ayer estuvimos hasta las 4 despiertos. Hemos bajado soñolientos a desayunar para recuperar energías y comentar lo pasado en la noche anterior. Después de desayunar, tocaba rehacer las maletas y dejarlas listas para irnos. A las 10 todos estábamos preparados para hacer la última visita: los Lagos Martíanez. Estos lagos son un conjunto de piscinas de agua salada. Hay de agua fría, de agua caliente, con cascadas, profundas… Entre las 2 y las 2 y media, nos hemos dirigido al hotel para atacar el buffet libre. Personalmente, me he alegrado de poder comer en el hotel, ya que todas las excursiones duraban todo el día y el hotel nos daba un picnic soso y monótono.

A las 4, hemos cogido las maletas y nos hemos marchado al aeropuerto de Tenerife Norte. El entorno era de resignación: nos queríamos quedar, pero sabíamos que no podía ser. Pues bien, resignados y cansados, y muchos también quemados, nos despedimos del hotel, de la “guagua”, de las “papas arrugás”, del “mojo picón”, de la eterna primavera, del mar atlántico, y del padre de todo Tenerife, el Teide. El viaje en el avión a transcurrido sin altercados. Ya con las maletas en nuestras manos, y con unas ganas locas de llegar a nuestras casas, nos dirigimos a coger el autobús de regreso al instituto. Grande ha sido la sorpresa y mucho más el cabreo que hemos cogido todos al saber que el autobús nos ha dejado tirados. Así que cansados, resignados, quemados, cabreados, y soñolientos, hemos tenido que coger taxis entre cuatro personas para llegar a nuestras casas.

En definitiva, nuestro viaje ha sido gafado por alguien. Aunque, a pesar de todos los inconvenientes que se nos han presentado, creo que nos lo hemos pasado muy bien y que ha sido una experiencia fantástica.

Arantxa

Rutina Tinerfenya

1 Reply

Dimecres 4 de maig. Puerto de la Cruz, Tenerife

Sol, l’intens olor a mar, sorra volcànica, l’esbojarrat atlàntic, humitat, calor. Penso que amb aquest breu recull d’adjectius ja us podeu fer una idea del nostre paradís personal. Bé, doncs avui dimecres l’hem dedicat a visitar el vessant sud de l’illa, una de les zones més àrides i seques.

Ja comença a ser una rutina i com cada matí ens hem llevat amb la trucada telefònica de la recepció. Un cop enllestits esmorzem, agafem el pic-nic i cap a la ‘’guagua’’. La nostra visita estava dirigida cap a la fauna, la flora i el relleu. Així doncs hem apreciat el Drago mil·lenari, un dels símbols de l’illa ja que els seus orígens esdevenen de l’època terciària, té mes de 3.000 anys! Es tracta d’un arbust de dimensions gegants i està format per ramificacions que s’han anat calcificant al llarg del temps. A continuació i ja parlant de temes de relleu, ens hem dirigit al mirador de Garachico, una població que va ser destruïda a causa d’una de les múltiples erupcions del Teide.

Uns quilometres més enllà xocàvem literalment amb els acantilats de Los Gigantes, uns immensos blocs de pedra, que com la resta de l’illa té origen volcànic. La calor en aquella vessant es constant i en baixar de la ‘’guagua’’ ens venia de gust un bany. Just al costat dels acantilats, no a més de mitja hora, es troba la platja de Los Cristianos, i sí, allà es on hem passat gairebé tot el migdia. Les primeres sensacions amb la sorra negra han estat impactants. Es lleugera i quan et mulles s’enganxa com mil dimonis. Com us deveu imaginar el microclima presenta una eterna primavera i tot i haver núvols, la xafogor i l’impacte del sol eren notables. En tornar a l’hotel hem gaudit de temps lliure i molts de nosaltres l’hem invertit en fer compres per la zona costera.

Desprès de sopar, i de tastar el bufet lliure que com cada nit està ple de menjar, hem tingut temps lliure fins la una, i jo personalment he gaudit d’un gelat amb les 4 persones que més m’estimo en aquests moments.

Carolina Castaño 🙂

Canàries, crònica del primer dia

1 Reply

Descobrint les Canàries

Dilluns, dia dos de maig. Són les 11:20 de la nit (les 00:20 a la península!). En David i jo estem asseguts al vestíbul mentre els altres gaudeixen de la llarga nit a les Canàries. Ara us explicarem com ha anat el nostre primer dia de viatge. Cap al migdia els seixanta alumnes de quart ens hem trobat a l’aeroport de Barcelona. Després de facturar i fer l’enze amb els porta maletes ens hem dirigit a l’avió que ens portarà a Tenerife. La decepció i indignació s’han notat al principi a les cares dels companys però desprès s’han anat dissipant (havíem d’agafar un avió a les 7 i mitja de la matinada i ens van canviar el vol per el de les 5 de la tarda, en conclusió hem perdut un dia).

En deixar l’avió hem tingut un entrebanc desagradable per part d’un dels nostres companys. La postura dels professors ha estat molt severa en un inici però finalment ha acabat en no res (per sort). L’estada al poble ha estat breu per falta de temps però ja s’han notat els aires càlids de l’illa. En arribar a l’hotel, hem tingut problemes amb el repartiment de les habitacions, com era d’esperar. Els grups s’han hagut de desfer i ens hem hagut de redistribuir. A la nit, hem tastat les interessants “papes” amb “Mojo Picón”, la salsa més famosa a les illes Canàries. Acceptable per ser del buffet de l’hotel però esperem provar-ne de millors.

A l’hotel gaudim de l’entranyable companyia dels nostres amics, els jubilats. S’alegren molt de veure l’ambient juvenil. Encara que quan passin unes quantes nits més ja n’estaran farts de tant de jovent. Però de moment la convivència és agradable. Així acaba el primer dia a El Puerto de la Cruz, on la primavera i el bon temps són eterns.

Emma Puig i David Barnet

Jo voldria ser

1 Reply

Ja només em falten dos anys per iniciar una carrera universitària. La il·lusió de la meva vida seria poder estudiar medicina, com ho van fer els meus pares. Els meus pares em diuen que és més que una carrera universitària, perquè necessites el que tothom anomena tenir vocació.

El primer obstacle que hauré de superar és l’alta nota d’accés a la carrera de medicina. Aquest primer obstacle molts estudiants ja no el poden superar, quedant fora possibles metges amb vocació.

El segon obstacle que s’ha afegit últimament és la falta de feina. Sembla que ara, de cop i volta, sobren metges, però que hi ha menys malalts quan ha augmentat la població?. Probablement el país amb la crisi no pot cobrir l’assistència mèdica com ho ha fet fins ara.

Però jo m’he proposat superar aquests dos obstacles, perquè aquesta és la meva il·lusió. De moment no m’imagino fent una altra feina. I si tinc la sort de poder estudiar medicina, quan acabi la carrera desitjaria no haver de marxar d’aquest país per poder treballar.

Ariadna

Què fan els anuncis?

2 Replies

Per què hi ha anuncis? Tots ho sabem, per donar-se a veure, perquè la gent compri el producte que s’anuncia.

Sabem però la força real que exerceixen els anuncis sobre les persones, sobre tota la població? Sí, però no ens hi hem parat a pensar mai potser. Qualsevol anunci, des d’una simple enganxina fins a un anunci de televisió, té la intenció de fer-nos canviar la nostra manera de pensar, perquè nosatres fem el que ells volen que fem.

És difícil no canviar la forma en la que pensaves abans de veure l’anunci, ja que aquest ens fa raonar en el producte que dona a conèixer. Cosa que ens fa extreure’n certes conclusions per simples que siguin ens fan canviar la nostra manera de pensar, encara que no sigui la que ells volien. Fent-nos canviar la manera de mirar el món.

Raul

Responsabilitats

1 Reply

Demà, ens anem de viatge de final de curs a Canàries. En teoria, havíem d’estar-nos cinc dies sencers, però l’últim dia de classes abans del viatge, ens van informar que només hi estaríem “4 dies”.
Això és degut a que el vol, en lloc de sortir a les 9 del matí, surt a les 5 de la tarda. Per tant, perdem 8 hores més les 3-4 que dura el vol.
Tot i que amb la informació que tenim és difícil saber de qui és culpa, em sembla indignant que havent perdut quasi un dia sencer, no ens tornin una part del diners que hem pagat. Crec que en aquests casos ha d’haver-hi algú que tingui i assumeixi la responsabilitat final. Només espero que l’ institut parli amb l’agència de viatges i ho pugui arreglar.

Gerard Lombarte

El món del consumidor

1 Reply

El món del consumidor d’avui dia en el qual estic inclòs està molt bé. Un consumidor pot trovar el producte que ell vulgui, es podria dir, des d’una olla per cuinar fins a una avió, tot però a un cert preu. El preu dels productes varia depenen de la qualitat, de la má d’obra i del guany per producte que en vulgui treure el vendedor. Fa això al consumidor d’avui dia feliç? Podríem dir que sí, però estariem dient la veritat? Potser si, ja que aquestes persones tenen el que volen i més. Però tot això de comprar els fa deixar de pensar en que comprar tenir riqueses no és viure millor, hi han altres coses com portar-se bé amb la gent, ajudar a casa o a fora, tenir salut … que segurament són més importants. A més hi ha tota la mà d’obra barata que s’utilitza per a fer aquest productes, les quals a vegades acaben explotades. Finalment parlem del seu propi món en el qual hi viuen, del qual s’en estan aprofitan de manera desmesurada. Es creuen que els recursos són il.limitats o es fabriquen instantaniament, ja veurem que pasa quan s’acabi el petroli per exemple, o continuin extingint-se d’aquesta forma las espècies. El seu món acabara destruit per ells mateixos.

Raul