Author Archives: Josep M. Altés Riera

Un gran heroi

1 Reply

La setmana passada un home de 43 anys va desmaiar-se i va caure a les vies just en el moment que el tren estava a punt d’entrar a l’estació de Plaça Catalunya. Un passatger que estava esperant el tren no s’ho va pensar i es va llançar a rescatar-lo. Va arrossegar l’home, que estava inconscient a un espai de sota l’andana. Un espai de seguretat que s’utilitzava per feines de manteniment. Els dos van quedar enganxats a la paret fins que el tren va sortir de l’estació. L’home que havia caigut només tenia alguna contusió i el que l’havia salvat cap ni una rascada.

És digne d’admirar el que va fer aquell home. És un heroi. No tothom seria capaç de jugar-se la vida per llençar-se a salvar a un altre a les vies del tren quan aquest està a punt d’arribar. És increïble que reaccionés tan ràpid perquè gairebé no tenia temps. Gent com ell o com en altres ocasions persones que han defensat algú que li estaven donant una pallissa, aquests són els veritables herois de la nostra societat.

Sandra

Estiu 2011

1 Reply

Estem a dimecres dia 8 de juny de l’any 2011 i la sensació d’haver acabat 4t ESO és inevitable. Aquesta setmana està sent de les més lentes, ja que cada cop se’ns apropa el moment de estar-nos tot el dia sense fer res de profit i passant-ho bé amb els amics i amigues, aquest moment és l’estiu.

El que més m’agrada de l’estiu són els horaris. Em refereixo a aquells dies que te’n vas a dormir molt tard i quan et despertes has de mirar el calendari perquè no saps quantes hores t’has passat dormint, i en despertar-te no has de pensar en res, perquè com que és estiu, no has de fer res important. L’únic que has de fer és anar a fer una volta pel poble i seguríssim que trobes algú conegut amb qui passar la tarda.

Una altra cosa que també m’agrada en aquesta època de l’any, són els viatges. Com cada any, aniré a Menorca on els meus tiets ens deixen la casa que tenen allà. Està situada al centre de Mercadal i on les festes, són bestials i amb la gent menorquina, encara més.

Resumint, vull que passi aquesta setmana bé, aprovar-ho tot i gaudir dels millors estius que tindré en la meva vida.

Martí Cavaller

Amulets

Leave a reply

Quan era petita vaig tenir una temporada en la que tenia molts malsons. No sé per què els tenia, però jo sofria a l’hora d’anar-me’n a dormir per culpa d’això. Un dia d’aquells va coincidir amb que amb l’escola varem fer una excursió a un museu d’indis americans i allà em van explicar, entre d’altres coses, què era una caça-somnis. Encara me’n recordo de la definició que ens va dir: “és un amulet que utilitzaven els indis americans que amb la mena de tela aranya que té al centre atrapa els bons somnis i per el forat del mig expulsa els dolents.” Jo, com no tenia res a perdre tan si funcionava o no, ho vaig provar, i encara que sàpiga que són creences i que el caça-somnis no funciona de la manera que els indis americans diuen, a mi em va funcionar.

També, fa un parell d’anys, quan una amiga va tornar de Còrdova de visitar a la seva família, ens va portar unes claus que, segons deia l’embolcall en què venien, portaven sort. A mi em va agradar i vaig decidir penjar-me-la del coll, i des de llavors vaig començar a tenir més sort amb tot. Jo ja sabia que tenia que veure amb la clau,
però no perquè la clau fes res, sinó perquè jo actuava diferent al tenir la clau, mirava les coses d’una altra forma. Si em passava alguna cosa dolenta no passava res perquè jo creia que sense la clau  hauria pogut ser pitjor. I si em passava alguna cosa bona, era gràcies a la clau.

Jo crec en els amulets, però no com si fossin els amulets els que actuen, sinó que som nosaltres, que al creure que aquell objecte ens ajudarà ens ajudem nosaltres mateixos.

Ainara Odriozola Pérez

S’acosta el final

Leave a reply

Queden únicament quatre setmanes per acabar el curs, com aquell que diu són dos dies i ja estem! Però ara és quan més cansats estem i en l’únic que pensem és en les vacances, l’estiu, el sol, la platja… i és en el moment on, els estudiants ho hem de donar tot per poder tenir un estiu fantàstic i sense preocupacions, ja que desprès ens esperen dos anys molt durs amb els estudis.

Molts de nosaltres a aquestes alçades de curs, ja tenim planejades totes les vacances, on anirem de viatge, què farem amb els amics… i només fem que pensar en això i jo crec que hauríem d’agafar totes aquestes il·lusions i centrar-nos en els últims exàmens que ens queden. L’important és acabar el curs, tenir un molt bon estiu i mentalitzar-nos per a l’any que bé.

Georgina

Anglès

Leave a reply

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè

Cultures diferents

Leave a reply

A Japó hi han moltes tradicions, una d’elles és menjar pop viu directament collit del mar.

El vint-i-set de juny de 2001, l’Hiroshima Sakura estava dinant amb la seva filla i el seu promès, el qual no li agradava molt, al conegut restaurant Xiao Yang de Nagasaki.

L’Hiroshima no parava de desafiar al xicot a menjar coses molt insòlites per demostrar la seva gran virilitat i per ensenyar-li a la seva filla que no feia per a ella, fins que va arribar el plat FINAL, el pop viu. El que el senyor Sakura no sabia era que aquell sí seria el seu últim menjar.

Per demostrar que ell era més home que aquell pobre noi que només volia tenir un bon dinar amb la noia que estimava i el seu pare, en comptes de tallar el pop com “Déu mana” el va engolir sencer, tot d’una sola peça. El pop, encara viu, es va enganxar amb els seus forts tentacles a la tràquea de l’Hiroshima i sense poder fer res al respecte va caure abatut al terra, llençant pels aires la seva “gran” virilitat.

Aquesta verídica història ens ensenya que no ens hem de creure superiors a cap persona de les que ens envolten i que a tothom que fa alguna cosa dolenta d’una manera o altre la malifeta li torna. Alguns tindran sort, altres com per exemple l’Hiroshima no tanta. També ens ensenya que al món hi ha moltes cultures diferents on moltes de les tradicions poden arribar a ser molt perilloses. I et poden portar fins i tot a la mort.

Marta Artigas

De festa!

Leave a reply

Ara s’acosten quasi tots els aniversaris de totes les amigues i s’ha de pensar regal, vestit i una felicitació per telèfon o simplement un missatge. Però el més difícil penso que són els regals, ja que la imaginació s’acaba i ens costa molt pensar una cosa original i “xula”, que agradi. Com ara un vídeo on sortim totes felicitant i moltes fotografies, una composició, un puzle amb la foto de totes les amigues…

I quan parlem del vestit per la festa, això encara és més complicat, ja que obres l’armari i penses uff… NO TINC RES! És molt típic i t’estàs tres hores amb la tovallola al cap -acabes de sortir de la dutxa- pensant què combina millor amb què. Al final, amb les preses, acabes agafant el primer que trobes per no ser la última en arribar a la festa.

Però quan et pares a pensar en tot això dedueixes que, en realitat, la teva amiga es conforma amb qualsevol regal, perquè per mol petit que sigui sempre li acaba agradant. I, pel que fa al vestit, total ningú s’hi acaba fixant, a menys que vagis com un pallasso!

Georgina

La monitora del bus

1 Reply

El cas és que vull felicitar a la monitora del bus de baix de Vilassar a Cabrils ja que aquest any ha estat perfecte el trajecte diari (no ha passat mai com cap altre any en que hi van haver problemes i expulsions de bus, tot el contrari).

Ella, ha portat perfectament l’assistència de les persones que pujaven (als altres busos a vegades hi havia problemes ja que un alumne no venia una setmana i el esborraven de la llista o el traspassaven de bus sense dir-li res). És més, va lluitar perquè als alumnes del bus de baix (és el bus que va a la part baixa de Cabrils com a St. Crist, les escoles…) ens deixessin de baixada i no haguéssim de donar tota la volta per la girada del SHE de Vilassar de Mar i desprès tornar a pujar, ja que cada dia perdíem entre 6 i 10 minuts depèn de la parada que baixessis (això els hi vam proposar a cada una de les monitores de bus anterior i sempre deien que si, que si però mai no van fer res.)

També, una de les coses que més em va impactar va ser que tot i no haver parlat mai amb ella (tret del ‘’bon dia’’ i ‘’adéu’’ que amb un somriure ens deia cosa que les altres monitores no ens havien dit mai) sabia els nostres noms. Com pot ser que se’ls sàpiga? Doncs serà perquè estava atenta a les coses de que parlàvem o perquè és preocupava de que si algun dia hagués de parlar amb nosaltres pogués dir-nos pel nom.

En definitiva, vull donar les gràcies a la monitora del bus de baix per aquesta tranquil·litat que ens ha donat i espero que els anys de bus que quedin els pugui fer ella com a monitora. Gràcies.

David

Un sentiment

Leave a reply

Jo contínuament estic escoltant música, al matí quan m’aixeco, al migdia en agafar el cotxe per anar a dinar, en tornar cap a l’escola i fins i tot a la nit. Escoltar música és una cosa que em fa sentir bé.

Molts cops, la música que escoltem va relacionada amb nostre estat d’ànim. Per exemple quan estàs mol content i animat escoltes músiques amb molt de ritme, animades o que simplement et fan sentir bé. En canvi, quan tens un dia trist o et trobes malament, tendeixes a escoltar cançons lentes, tristes i depressives. Fins i tot quan perds algú que estimes cada vegada que el trobes a faltar o el necessites a prop teu, i saps que no tornarà mai, escoltes músiques que et recorden aquella persona.

Això passa perquè la música ens transmet sentiments i per nosaltres són importants. És una manera de desfogar-se.

Georgina

Voyage en France

Leave a reply

Dimarts passat vaig anar a Perpinyà per tercer cop i a Colliure per segon cop ja que faig el crèdit de francès. Dels tres cops que hi he anat, aquest és el que més m’ha agradat, potser perquè hem fet una activitat diferent als altres anys; hem tingut tota l’estona lliure, o simplement perquè anava amb amigues. És una mica cansat i llarg anar fins allà, però escoltant música, fent petites baicaines i xerrant amb la companya del costat es fa més amè. Un cop allà vam començar amb la gimcana. Una de les activitats era cantar l’himne francès, la Marseillaise i enregistrar-nos fent-ho. Va ser molt divertit. Mentre la Marta, la Mercè i jo cantàvem la Laura grabava i la gent ens mirava sorpresa. També vam fer moltes fotos, “intentant sortir bé”, fent el burro…
M’he emportat un record, una pulsera molt maca de Colliure, també he comprat postals, una per enviar-la a l’institut i les altres per la meva mare, que li agraden molt.
Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé!

Nabila