Author Archives: Josep M. Altés Riera

The Unbearable Lightness of Adolescence

1 Reply

The goal of this piece of writing (according to the teacher’s guidelines) is to reflect on something that has happened to us. Ha. If they want any writing of any quality don’t tell us to reflect. I write for either the pure imagery and flow of narrative, or to (and this is generally the case of stuff for school) get good marks by being pissy and critical and sarcastic in a generally smart-asinine and grandiloquent way. It impresses teachers.

The message of this essay: don’t make people write about their “feelings” unless they are either remarkably good writers or extremely insightful. The probability of someone being a Great Writer is very low, and insight-fulness and adolescence are practically polar opposites. We don’t even know who the frig we are, so how on Earth are we supposed to write about it?

Let me give you a summary of what most of these writings will be like. There will be two options: happy, and sad.

Happy.

1. Tells how something nice happened to them/something abstract but good and doubtlessly unoriginal. Like friendship, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re a nice person

2. Adjectives.

3. Exclamation marks.

4. Cheesy-gripping pseudo-deep final paragraph. The sort of revelation the characters in the worse sort of children books generally have on the second-last page.

Sad.

1. Tells how something sad happened to them/something abstract but sad and doubtlessly unoriginal. Like how no one understands you, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re really deep.

2. Adjectives.

3. Three dots. (What are those things even called?)

4. Cheesy heart-wringing pseudo-deep final paragraph. Either similar to the type of poetry you wrote in high school or an “always look on the bright side of life” thing.

There. Oh, and if any of the writings don’t coincide with my summary I’ll have to conclude that their authors can actually write well. I take no responsibility whatsoever for any of that ridiculous lack of consideration for me and my list on their part.

I personally believe that the existence of the aforementioned quality of writing is due in part to the kids regurgitating whatever they think the teachers will like. Also laziness. But mostly I think teenagers take themselves far too seriously. I am physically incapable of taking myself seriously at all. I laugh at myself internally ALL THE TIME.

But honestly. I get to the point where I dislike the fact that I like the music that I like (Bowie! Springsteen! Dylan! Lou Reed! Amanda Palmer!) because I kind of half feel that it means that I’ll hate it as an adult. And I don’t WANT to hate Ziggy Stardust.

I also stay a far away from poetry and poetry-writing as possible. How freaking clichéd can you get?

I don’t keep a diary partly because I’m lazy, but partly because I know it’s going to be painful to look back on how stupid I am now. But on the other hand, I sometimes get disapointed about the fact that adults can be just as petty and ridiculous and spiteful and superficial and pointless and selfish and irritating and stupid as some people I have to deal with now. But I guess that’s just humanity.

The way I see it, everyone is both confident and insecure at the same time. No, it’s not a paradox. We just feel those ways on different levels. There is an unpleasant type of person who believes that people are constantly judging them (they are) and that it matters (it doesn’t). Simultaneously, they believe that what that feel is utterly unique and special and that no one, like, even understands them, like, at all.

Pfft. There are millions of people who are having that same ideas and thoughts as me. There are millions of people who are having the same ideas and thought as you. There are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them. There are millions of people you are thinking that there are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them.

And on, and on and on, ad infinitum. Trust me. If we were all original thinkers there’d be a lot more psychopaths and we’d be much farther ahead. Also, art wouldn’t work.

Personally, I try to be cynical and conscious of the utter unoriginality of my mind, but I’m confident and happy in my self-ridicule.

Hmm. I’m getting sick of writing this. I’d better finish up before I start getting inflammatory and using four-letter words. So here it goes- the famous last paragraph. Summing up my misanthropic rambles. I’m gonna try to steer away from cheesiness and pseudo-anythingness. Aaaand so… here goes…

LIGHTEN THE EFF UP, FOLKS.

Natalia.

 

El temps passa massa ràpid

1 Reply

Quasi ni te n’adones del ràpid que passa els temps. Ahir acabava de començar l’institut i quan he volgut adonar-me’n ja estava en l’últim curs.
El temps és una cosa continua, en canvi pot passar de moltes maneres diferents.
Com ara si estàs fent alguna cosa que t’agrada o t’ho estàs passant bé, ni te n’adones del ràpid que passa, sembla que només hagin passat dos minuts quan en realitat poden haver passat hores i hores. Al contrari, quan estàs fent alguna cosa que no t’interessa o no et crida l’atenció o la trobes avorrida, passa etern, sembla que les agulles del rellotge no es moguin.
Això em passa a les vacances d’estiu. Fa res que les acabava de començar, tenia tres mesos per poder anar a la piscina, a la platja, estar pel carrer fins tard, sortir de festa, … I ara, ja estem a la tercera setmana d’institut. Una altra vegada a començar una rutina que es farà eterna i pesada, ja que cada tarda hauré de fer deures i quan hi hagi exàmens no podré sortir els caps de setmana. Però cada dia que passa és un dia menys que queda per acabar el curs.

Andrea

Els esports

2 Replies

Sovint la gent que practica esports fa bàsquet, futbol, tennis, natació… en canvi jo sóc dels que ha provat de tot i no em convenç cap. I mira que n’he provat. Però esports com el kitesurf, body board, wake board… m’agraden més, no sé si és perquè són diferents al altres, o jo què sé.

Per altra banda hi ha espots com el rugby, el futbol americà o el golf mateix, que també m’agradaria conèixer i “endinsar-me” més.

Des de que era petit he provat des de la natació passant pel futbol i el bàsquet, el tennis i el taekwondo i no és que no m’hagin agradat, és que no em convencien.

Sí, es veritat pot ser que em prengueu per mandrós, però si algú troba un esport interessant que m’avisi.

Marc

Present decisiu

1 Reply

Sóc a 4rt de l’ESO. Tot el que aprengui aquest curs i les notes que tregui seran la base que tindré per anar a batxillerat. Això significa que aquest any m’hauria d’esforçar més que mai en estudiar i treure bones notes, però també penso que és l’últim any que tinc per divertir-me i passar-m’ho bé abans d’anar a batxillerat; ja que quan hi vagi, m’hauré de posar a estudiar molt més seriosament. Estic segur que faré un batxillerat científic. Vull treure molt bona nota a la selectivitat, simplement per poder escollir sense problemes el que finalment decideixi ser de gran.

La veritat és que encara no sé què vull fer. Tinc un dilema entre fer el que trobo més emocionant, que són els esports, o estudiar el que més m’interessa, que vindria a ser medicina, genètica o alguna altra branca de ciències vinculada a l’estudi de la vida. És un dilema difícil ja que no sé si prefereixo fer el que més m’agrada (la meva passió) o fer el que em diu la raó (cosa que també m’agradaria molt fer).

Als esports, tot i que és el que més m’agrada, no els hi veig gaires sortides més que acabar fent de professor d’Educació Física o dirigint alguna instal·lació esportiva. No m’agradaria fer cap d’aquestes feines perquè penso que puc aprofitar la meva vida fent alguna cosa més útil. En canvi la carrera de medicina veig que té més sortides i més possibilitats. I què hi ha més útil que salvar vides?

Quan em pregunten que vull ser de gran, jo responc: Metge… Cirurgià… perquè és el que més aviat em penso que acabarà essent la meva vida. Però la veritat és que no tinc gens clar com acabarà tot aquest assumpte, fins i tot podria acabar estudiant empresarials !

Enric

Despenalitzar

1 Reply

Voldria parlar d’un tema molt conegut entre nosaltres els joves, adults i avis. Es una planta que es acceptada per una petita part de la població i rebutjada per la majoria. Us estic parlant del cànnabis o mes conegut com la marihuana.

Molts parlen d’una droga com qualsevol altra i que no pot ser legal perquè els seus efectes son dolents, el que no pensen és que el tabac també es una droga i a més es legal, juntament amb l’alcohol, la màquina escurabutxaques i si més no el cafè. L’altre dia parlant amb un noi del meu veïnat m’explicava que era més addicte al cafè que al cànnabis, i que ara procurava beure’s un cafè al dia i si era amb llet millor.

Pel que jo penso la solució no estaria en legalitzar el cànnabis ja que com totes les drogues afecten i de forma dolenta, sinó que la despenalitzessin perquè les persones que volguessin consumir per decisió pròpia pugessin fer-ho ja que seria la seva decisió.

Gerard

El síndrome de Peter Pan

1 Reply

“Llevo en lo mas profundo de mi corazón recuerdos inolvidables. En la memoria, imágenes que nunca, nunca jamás, podré borrar. El alma llena de incontrolables e inexplicables emociones. Los ojos llenos de lágrimas, que volverán a brotar cuando me acuerde del niño del perrito o la niña de la botella de agua. Y en la maleta, llevo ocho St. George, la cerveza africana. Sonrío. No será la última. Ella tampoco será la última. ¡Qué dios me conserve la sensibilidad!”
Días Grises (África), David Fornells.

Mi padre tiene 15 años.
Sí, es físicamente imposible que mi padre tenga la misma edad que yo pero no me refiero a ese tipo de edad.
Seguramente, si ven a mi padre por la calle pensarán: un hombre de cuarenta años, con trabajo, mujer, hijos. Se ducha, se lava los dientes, come, bebe (en muchas ocasiones cerveza), y le gusta Bruce Springsteen. Y, la verdad, no estaréis equivocados en nada. Pero por otra parte, y para mí la mejor parte, ese hombre que veis por la calle, en el momento que pasa por vuestro lado está soñando como ninguna persona de cuarenta años es capaz de soñar.
Esta parte lo lleva a realizar cosas increíbles: mi padre se fue a vivir a África, solo, teniendo una familia aquí, un trabajo aquí, una vida entera aquí, dejándolo todo, por el simple hecho de vivir y cumplir sus sueños. Y de ese sueño cumplido escribió un libro, el mejor libro que jamás he leído.
Esta parte lo llevó a pintar todas las farolas del pueblo de los colores del parchís , una ilusión antes de su cuarenta cumpleaños para estar seguro de que conservaba su ilusión por vivir.
Esta parte lo llevó a comprarse un Suzuki Vitara muy antiguo, arreglarlo y pintar la carrozería roja con topos blancos, y con este coche irse hasta Cádiz, Florencia, Túnez, Monaco y hasta Suiza para cumplir su sueño, y mi sueño, de hacernos una foto con la estatua de Freddy Mercury porque su espíritu soñador me comprendía.
Esta parte lo lleva a llorar de emoción cada vez que ve el DVD de Bruce Springsteen y estar presente siempre en sus conciertos, aunque su nivel de inglés le impida saberse y entender las letras, él las canta.
Esta parte lo lleva a ir a buscar a su novia al trabajo con un gorro de mejicano, solo por verla sonreír.
Esta parte es la que hace que mi padre no crezca nunca, como Peter Pan en el país de nunca jamás y lo convierta en una persona única y me convierta a mí en una persona muy afortunada por tener un padre capaz de contagiar las ganas de vivir que lleva dentro.
(t’estimo papi)

Paula

No vull pensar en el futur sinó viure el present.

1 Reply

Hi ha una pregunta que sempre m’ha costat respondre: Que vols fer quan siguis gran?

Des de petita tenia una idea clara, ser professora de guarderia. M’agradaven molt els nens, havia fet de cangur als meus cosins en diverses ocasions i sempre havia pensat que això era al que em volia dedicar realment. No tenia cap dubte, estava decidida.

Quan va néixer el meu germà petit, la meva opinió va començar a canviar i em vaig adonar que potser no era el que se’m donava millor.

Ara és el temps de prendre una decisió, i sincerament, no sé què fer. Encara no tinc clar si faré batxillerat, mòduls o bé em posaré a treballar en acabar l’ESO, tot depèn de com vagi 4rt. Sempre m’ha costat estudiar i encara no sé si estic preparada per fer Batxillerat.
En tot cas, de moment, prefereixo no pensar en el futur, sinó viure el present.

Carla

I miss you

2 Replies

Lo primero que pensé cuando se marchó fue: “Se acaba de ir y ya la echo de menos…”

Es complicado escribir en un trozo de papel en blanco todo lo que vivimos juntas, simplemente porque hay tantas cosas que me gustaría explicar de ella que no sé ni por dónde empezar. Aunque creo que tengo el momento perfecto: todo empezó cuando llegó.

El primer día de curso me dijeron que había una alumna nueva en clase, lo que me sorprendió fue cuando me dijeron que era americana y que apenas hablaba español.

¿JP? Un nombre muy extraño, ¿no? Es lo que pensé cuando me dijo como se llamaba. Pero ahora que lo pienso, ¡me parece de lo más normal!

Aprendió muy rápido el castellano y así pudimos conocernos mucho mejor.

Especial, sí, así es como la describiría con una sola palabra. Con ella he pasado muchos momentos increíbles, nos hemos reído pero en algunas ocasiones también hemos llorado.

Aunque yo me quedo con los mejores recuerdos, los momentos que hemos pasado juntas, nuestras canciones, nuestros abrazos…

Diecinueve de junio, nunca olvidaré esa fecha, el día en que me despedí de ella. No quería que se fuera, simplemente no me lo quería creer. Después de un curso aquí no podía pensar que ya había llegado ese momento. No quería llorar, quería que me recordara con una sonrisa. Pero no pude contener las lágrimas cuando me dio un fuerte abrazo, sentí un vacío en mi pecho y en ese momento se paró el tiempo. Me dijo algo al oído y me sonrió.
Paula

 

 

La presentació

1 Reply

Un diumenge al matí no és un bon dia per fer la presentació del club de bàsquet Vilassar de dalt, sobretot si ens fan anar a les deu i a Can Rafart. La presentació va començar a les onze, ens van fer una foto a cada categoria i llestos, ja podíem anar a prendre un got de xocolata calenta junt amb un pastís. Estava pensant que la persona que hagi escollit l’hora, el dia i el lloc s’ha lluït!

En general m´ho vaig passar bé pero espero que l’any següent no es repeteixi.

Enric

Un nou curs

1 Reply

Ha començat el curs i l’he començat amb ganes d’estudiar i aprovar-lo. No m’agradaria repetir un cop més, ni malgastar un altre any de la meva vida. De moment sembla que em va bé i espero que segueixi així.
El primer tercer que vaig fer, me’l vaig prendre com a broma, no feia res, i a final de curs quan em van dir que havia de repetir em vaig quedar parat. Mai pensava que repetiria. L’any següent havia de posar-me les piles.
I això vaig fer, l’any seguent ho vaig aprovar tot, no amb excel·lents ni notables, però amb notes que per a mi eren bastant bones. I estava orgullós de mi mateix, era el primer any que no em quedava cap asignatura pendent a final de curs. Per a algunes persones és fàcil aprovar-ho tot, però a mi em costa molt concentrar-me, em distrec amb qualsevol tonteria i aixó em dificulta l’estudi.
D’aquí unes setmanes tenim un examen de física, estic segur que m’anira bé, perquè m’esforçaré i aprovaré, però no només en aquest examen sinó en tots, perquè estic convençut de que em treuré el quart d’ESO a la primera.
Alex