Author Archives: Josep M. Altés Riera

Un diumenge al Circuit de Catalunya

1 Reply

Avui diumenge he anat amb els meus pares, tiets i cosins al Circuit de Catalunya a veure les World Series by RENAULT, on hi havia curses animacions, botigues, etc.

Ens hem llevat molt aviat i hem marxat cap allà. Quan hem arribat hem anat al paddock on hi havia els camions de cada escuderia. Després ens han deixat anar al Pit Lane on els corredors estaven signant autògrafs, pòsters i fotografies. Quan hem acabat hem anat a la tribuna per veure la primera cursa del dia. Que n’eren de ràpids el cotxes! Quan ha acabat la cursa hi ha hagut una exhibició d’un Formula 1 pilotat per una noia.

Seguidament ha començat la segona cursa molt accidentada amb 6 cotxes fora de la carrera i amb la victòria del corredor català Albert Costa. Quan s’ha acabat aquesta han fet una exhibició, amb quatre cotxes que derrapaven i feien coses impressionants, i després ha sortit Jean Ragnotti, un ex pilot de rallys Francès que amb 66 anys ha fet un show impressionant amb un cotxe molt vell.

A les 14:40 ha començat la penúltima cursa i mentre la vèiem hem dinat un entrepà, aquesta cursa ha guanyat el pilot català Alex Riberes i el segon el fill de Carlos Sainz, Calros Sainz Jr. Quan ha acabat hem anat a fer un tomb pel circuit on hi havia varies exposicions amb cotxes molt antics. Hem marxat a les 16:30 i quan he arribat a casa m’he posat a escriure aquest article abans que se m’oblidessin les coses. Ha estat un dia fantàstic!

Quim

Estiu a Anglaterra

1 Reply

Demà comença un altre dia d’institut. Lluny queden els dies d’estiu, on gairebé no teníem ni obligacions ni deures.

Aquest any els pares m’han fet anar a un curs d’anglès a Anglaterra durant el mes de juliol. Jo anava amb la idea fixa de que seria un rotllo i que perdria un gran període de temps d’estiu, però en arribar allà i conèixer gent, la cosa va canviar de manera sobtada. Els dies transcorrien de manera alegre ja que, deixant a part les tres hores diàries d’anglès, només fèiem que jugar i passar-nos-ho bé.

Es feia una mica estrany anar a dinar a les dotze del migdia i sopar a les cinc de la tarda, però en el temps que vaig passar allà, m’hi vaig acostumar. Va ser dur, l’últim dia, haver de dir adéu a tots els amics que vaig conèixer i ja vull tornar-hi l’any que ve.

I ara quan m’assec en algun lloc a descansar i penso en aquells bons dies a Anglaterra, dono gràcies als meus pares per haver-me fet anar al curset d’estiu.

David

Pensar en positiu

1 Reply

No entenc què em passa. Jo recordo que de petit sempre tenia molta sort, en qualsevol cosa, des de jocs de taula fins a endevinar coses. Però últimament, no sé què passa.

Jo sempre havia estat molt positiu i sempre veia el cantó bo de les coses, per molt dolentes que fossin. En canvi, ara, a tot el que veig li trobo el seu defecte. Crec que això també influeix en la sort. Que si penses que no pots fer-ho, que no aconseguiràs el que vols, és evident que no ho faràs. És impressionant. Sóc totalment incapaç de guanyar ni que sigui un cosa tan tonta com jugar a cara i creu.

Tinc molt mala sort, però el que no puc és canviar la meva forma de pensar, no puc tornar-me molt positiu d’un dia a l’altre, perquè, encara que m’intenti convèncer de que les coses que em passen estan bé, per dins, sempre penso que tot és dolent, que no em sortirà bé i que no aconseguiré el que em proposo.

Per tant, des de fa ja un temps, no em sorprèn res del que em passa, crec que tot és possible, o sigui que espero que sigui possible que mica en mica vagi canviant un altre cop la meva forma de pensar i torni a ser com abans, que pugui fer qualsevol cosa sense pensar que no podré, i intentar canviar una mica els meus pensaments, perquè així, quan m’adoni de que la sort és la sort i que cadascú té la que té, potser aconseguiré ser una mica més positiu i veure les coses d’una altra manera.

Jofre

Jo, esportista

1 Reply

Quan era petit, després de l’escola, sempre feia el mateix: fer el màxim de deures possibles i, si em quedava una estona, mirava la televisió. Seguidament, em dutxava, sopava i me n’anava al llit.

Un dia, un company em va proposar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt, amb els meus amics de tota la vida. Li vaig comentar a la mare i ella estava encantada que fes esport. Jo no estava del tot convençut. Al principi no m’agradava gaire això de córrer, però estava encantat d’estar amb els amics. Anava passant el temps i cada vegada m’agradava més el bàsquet, i tots els esports! Al cap d’un any de fer bàsquet, vaig començar a fer taekondo amb un parell d’amics. Aquells anys arribava molt cansat a casa, però molt satisfet. De sobte, em vaig apassionar pel futbol i el ping-pong (actualment són els esports que més m’agraden junt amb el bàsquet), i els practicava sovint amb els amics. Vaig deixar el taekondo i em vaig dedicar únicament al bàsquet.

Actualment jugo al c.b.Vilassar de Dalt i sempre que els deures i els exàmens m’ho permeten, surto al carrer a jugar a futbol. M’encanta córrer, destrossarme físicament i millorar en qualsevol esport.

Pau

La part bona de les coses

2 Replies

La majoria de les persones solem tenir molt més en compte les equivocacions dels demés que no pas els encerts o, simplement, el que fan bé. Per exemple i sense anar més lluny, parlaré de mi.

L’altre dia, en arribar a casa per la tarda, ma mare em va preguntar com havia anat el dinar. Vaig contestar-li que tot havia anat bé, però que jo sempre havia de parar i desparar la taula i posar i treure el rentaplats; que el meu germà no ho feia mai.

El que no vaig tenir en compte és que ell va quedar-se amb mi i va fer el dinar. Podria haver-ho fet ma mare, o jo mateixa, i ell podria haver marxat, però no va ser així.

Poden semblar coses insignificants però, realment ho tenim tot en compte o només ens adonem del que volem adonar-nos i preferim veure el que es fa malament en comptes de trobar la part bona de les coses?

Júlia

Un cap de setmana avorrit

1 Reply

La setmana m’ha passat força ràpida, però per fi ha arribat el cap de setmana. Ja en tenia ganes! Estic veient que serà bastant avorrit, però l’aprofitaré com a mínim per a recuperar hores de son. No anirem enlloc especial amb les nenes, perquè totes tenen alguna cosa a fer: unes partit de bàsquet, una altra ball, una no en tinc ni idea, per no parlar de les dues que no estan a Barcelona, que tinc moltíssimes ganes de veure-les. Jo, en canvi, l’únic que tinc per fer és un dinar familiar el diumenge, i molt d’entusiasme no en tinc.

La veritat es que la meva família té raó, estic en una edat que no encaixo a cap lloc. Tots els meus cosins i cosines són més petits que jo. A la meva germana que sempre li han agradat els nens s’ho passa pipa amb ells, però jo al cap d’una estona ja em canso. I després quan m’assec a taula amb els grans, encara que ells veuen que ja sóc gran, hi ha cops que aguanto i hi ha que no. A vegades parlen de temes interessants i m’agrada escoltar-los, però no hi estic a gust del tot. Sembla que no pugui donar la meva opinió perquè encara no sóc adulta i em sento la diferent. I ja no dic quan parlen de temes súper avorrits o quan algú explica la seva desgràcia i tots comencen a fer teràpia.

Després diuen que els adolescents ens aïllem del món , que només pensem en nosaltres etc. I és que en dies de família no hi ha qui faci una altra cosa, perquè al final l’únic que et distreu són o els teus “cacaus” mentals, l’ordinador o, els dies que t’has de preparar un examen, l’estudi. Així que acabes anant a la teva habitació si estàs a casa teva, o al sofà de la casa dels teus familiars. Continues avorrint-te, mirant tota l’estona el rellotge i desitjant que o el teu pare o la teva mare s’aixequi i digui el típic: va farem un pensament. Llavors t’aixeques de pressa, reculls totes les teves coses i et t’acomiades de tots i cada un d’ells amb dos petons i un somriure. Arribes a casa pensant: he desaprofitat el cap de setmana de mala manera, tant de bo hagués pogut quedar-me a casa o sortir amb els amics.

Però llavors arriben els dies que quan portes temps sense veure els avis, tiets, cosins etc. et donen ganes de passar una de les típiques tardes de família. Que encara que son avorrides, et sens arropada i contenta de veure la teva família reunida i passant una bona estona.

Alba

Manies

1 Reply

La veritat és que no sé què puc escriure, sempre he pensat que això de les redaccions és massa enrrevessat per mi.
La majoria de persones tenen una gran imaginació, o una miqueta més de destresa que jo en aquestes coses, persones que els hi dius, escriu-me algo, i en un moment tenen una gran redacció acabada i sense fer cap gran esforç. Però jo tinc molt poca imaginació i mai trobo ni el tema ni les paraules per expresar-me com m’agradaria.

Ara mateix estic preguntat a tota la meva família què podria escriure, o almenys una petita ajudeta que em treies fora del meu buit imaginatiu, però les respostes més corrents són: “Ai noia, que tampoc és tan difícil!” o “s’hi tinguessis tanta traça com escrius pel mòbil, ja hagessis escrit un llibre!”. Crec que algo de raó en tenen.

Sigui primaria o la ESO, sempre toca escriure una historieta, petita però historieta. Recordo que, a primària, a la diada de Sant Jordi t’obligaven a escriure una prosa i un poema; no hi havia any que no m’inventés una escusa per no entregar-ho, i si l’entregava, era feta amb mala gana, tard i molt poc elaborada. Els profesors sempre em deien que em podria espabilar més, pero mai he arribat a intentar-ho, però sense adonar-me’n he escrit un petit text, i crec que li podria buscar la part positiva de tot això, i que tampoc m’ha costat tan del que em pensava, però tot hi així, jo no serveixo per això, són d’aquelles manies que les tindré sempre.

Anna

La rutina

1 Reply

Diumenge 11 de setembre, quin dia més trist! Només podia pensar que al cap de 24 hores començava la rutina de cada dia: aixecar-se a les set i mitja, preparar la motxilla i anar cap a l’institut.

El primer dia, el 12 de setembre, va ser molt “lleuger” ja que, no vam fer res de classe. Els professors es van dedicar a explicar què faríem durant tot el curs i com ens avaluarien. Però després d’aquest dia ja van començar a posar deures i exàmens.

Aquesta rutina es va repetint un dia si l’altre també, cada dia, setmana, cada mes i fins i tot cada any igual.

Judith

És real?

1 Reply

Aquell matí vam decidir sortir amb la barca a conèixer la zona, tot estava tranquil, feia un dia molt clar. Feia bastant que navegàvem quan el cel es va anar tornant de color gris i anaven apareixent núvols. No ens va donar temps a arribar a la vora del riu, quant va començar a bufar un vent molt fort i es va posar a ploure molt fort, la barca anava d’un costat a l’altre, es va formar un remolí a l’aigua i no podíem evitar-lo, per més que remàvem no podíem marxar d’allà, cada vegada ens hi acostàvem més, ja estàvem a punt de caure quan em vaig despertar del somni.

Havíem anat d’excursió per veure unes runes que havien descobert no gaire lluny del poble, a mig camí em vaig aturar per veure el paisatge i m’havia quedat adormida,de sobte em vaig adonar que estava sola. Els altres havien seguit el camí, en intentar buscar-los em vaig adonar que el paisatge no era el mateix, tot havia canviat, no sabia com trobar al camí de tornada, vaig començar a caminar sense saber on anava, anava mirant per tot arreu quan vaig veure alguna cosa, semblava que aquell senyal em volia dir alguna cosa, m’hi vaig anar acostant, aquell senyal feia com un xiulet cada vegada més fort, allò no parava, fins que em vaig adonar que aquell xiulet era el meu despertador, vaig obrir els ulls i estava a la meva habitació, havia sigut un malson.

Era el primer dia de classe i no podia arribar tard, em vaig llevar ràpidament i desprès de vestir-me vaig anar a la cuina per esmorzar, la llet cremava així que primer vaig anar a assecar-me el cabell però l’assecador va començar treure fum i no em vaig poder arreglar el cabell, en preparar la motxilla m’havia deixat de posar un llibre, hauria de tornar a repassar l’horari, el temps s’acabava, l’autobús estava a punt d’arribar i jo no ho tenia tot per què no sabia on havia deixat les claus de casa i amb els nervis tot ho feia al revés, com últimament havia tingut somnis estranys i al final resultava que no eren reals i que als pitjors moments sonava el despertador, vaig pensar que era el mateix així que em vaig asseure al sofà a esperar que sonés el despertador però la única cosa que vaig sentir va ser la botzina de l’autobús que feia estona que m’esperava , em vaig adonar que allò no era un somni era real i que si no corria arribaria tard el primer dia.

Sandra

La bebida de los dioses

1 Reply

L’altre dia, estava a casa meva en una terriblement avorrida tarda de diumenge. La radio estava engegada però tampoc aconseguia distreure’m massa. De sobte el locutor va dir, “Històries per reflexionar”. Mai m’han agradat massa les persones que pretenen que donem voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el mon, considero que ja tenim prou amb els problemes que nosaltres mateixos ens busquem. Però aquesta en particular, em va cridar l’atenció. Deia així:

Un home de negocis, estava estirat en una platja paradisíaca. De sobte, alguna persona es va col.locar entre el sol Caribeny i ell, al obrir els ulls va veure un noi que venia el que ell anomenava “La bebida de los dioses”. L’home, encuriosit, va comprar una d’aquelles begudes fetes artesanalment per aquell noi. Quan la va tastar un sabor magnífic i dolç va envair la seva boca i l’home es va enamorar d’aquella beguda.
-Miri, si vostè em ven la recepta d’aquesta beguda jo la podria comercialitzar -va dir l’home- Podríem obrir una empresa a Nova York, que és on jo visc, estic ben segur de que tindrà èxit i quan n’ haguem venut prous podrem anunciar-la per televisió perquè tothom la conegui. Quan sigui coneguda obrirem empreses a altres ciutats americanes i inclús en podrem obrir a altres països i la farem famosa internacionalment. La fortuna que farem serà tan gran que vostè podrà comprar tot el que vulgui, serem rics i no hi haurà res que no puguem fer !
-Tot això estar molt bé, senyor, però de que em serviria?- li va respondre el noi- Quan sigui tan ric com vostè diu, me n’aniré a una illa paradisíaca a gaudir del sol, de la tranquil.litat i d’aquest meravellós mar i això, senyor, ja tinc la gran sort de poder-ho fer cada dia amb els pocs diners que tinc.

La història ens fa donar voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el món, per això no sé si m’agrada o la odio. El que sí que sé, és que després d’escoltar-la irremediablement em vaig fer “la gran pregunta”: Els diners i la felicitats moltes vegades van agafats de la mà però, necessitem realment els diners per ser feliços? O les coses més importants estan molt lluny de ser materials?

Laura