“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”
Avui us parlaré d’ella
Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.
Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.
Ella… no té preu, es gegant.
De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.
L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.
Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.
Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.
Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…
Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.
Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.
Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.
Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.
Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.
T’estimo molt.
Ariadna M.