Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.
És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.
Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.
És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.
“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”
Laura Morales