Els amos em demanen solidaritat i sacrifici: que sigui responsable i conscient de les dificultats que està travessant el país. Com en la cançoneta sarcàstica de l’inoblidable Retaule del flautista, m’aconsellen conformitat, resignació, paciència i humilitat. De nou (com sempre) els portamveus dels poderosos esgrimeixen el deure moral per emmascarar l’explotació.
Sóc un explotat de luxe, prou que ho sé. Però això no em farà confondre de bàndol, no patiu. No crec que protestar quan em trepitgen l’ull de poll sigui cosa d’irresponsables, perquè no estic bramant pel dolor del meu privilegiat ull de poll trepitjat, sinó pel dolor de l’eterna explotació de l’home per l’home… arreu del món.
Però cal anar amb compte amb les paraules, perquè ara, d’aquest peculiar increment del nivell d’explotació se’n diu “austeritat” (no en digueu mai “retallades”, que ha esdevingut un mot lleig!). Com en saben de jugar amb les paraules! Com que el parlar i el pensar van de la maneta han decidit transformar el desastre en virtut i, així, les retallades esdevenen austeritat. On puc denunciar que m’han robat el concepte, que l’han segrestat i assassinat, i que ara no significa el que significava? A mi m’agradava això de l’austeritat, em semblava un valor pel qual valia la pena lluitar, emnig de l’opulència i el descontrol del consum. I ara resulta que els mateixos que han provocat aquest desgavell consumista, de l’explotació en diuen austeritat. Quina paraula hauré d’emprar, ara que aquesta està quedant tan bruta i envilida?
I és que, quan convingui, l’austeritat deixarà de ser valuosa, perquè el sistema no té escrúpols, ni moral, i en nom del benefici arrossega tot el que se li posa al davant, massa sovint amb la complicitat de la nostra ceguesa. Si no fos per això, com els poderosos podrien seguir essent-ho?
Josep Maria