Author Archives: Josep M. Altés Riera

Carta a mi bicicleta

1 Reply

Mi querida bicicleta,

No recuerdo muy bien la primera vez que me subí encima de ti, de eso ya hace mucho, yo era muy pequeña. Supongo que no me costó demasiado, siempre escucho a mi padre explicar que a los cinco minutos de conocernos ya íbamos las dos solas.

De las ruedecitas no podemos decir grandes cosas, porque pronto pasaron al olvido. Pero tú y yo, amiga mía, hemos pasado momentos inolvidables, como paseos bajo la lluvia, escapadas nocturnas, días soleados, días no tan soleados, risas y llantos.

Hay caídas dolorosas y caídas que no esperábamos, pero si algo he aprendido a lo largo de mi corta vida, es que después de cada caída hay que levantarse y seguir adelante

Poco a poco, nos hicimos inseparables, formamos parte de un puzle de dos piezas, sin ti no me siento llena, me falta mi otra mitad, y esa mitad eres tú, mi querida bicicleta.

Mientras bajamos a toda velocidad por un sendero, o saltamos algún obstáculo me olvido de todo y desconecto del mundo, me relajo. Tú me transmites seguridad, aunque a la hora de hacer algún salto siempre me hace respeto, y tengo la duda de saltar o no saltar, como en el día a día la duda de hacer o no hacer algo, pero al final decido arriesgarme para no quedarme con la duda de: ¿qué hubiera pasado? y, ¡pam! Salto. Muchas de las veces sale bien y me siento orgullosa de haber tomado esa decisión, pero muchas otras sale mal, y caemos (esto lo sabes muy bien, ¿verdad?). Hay caídas dolorosas y caídas que no esperábamos, pero si algo he aprendido a lo largo de mi corta vida, es que después de cada caída hay que levantarse y seguir adelante.
Te quiere,

Carla.

Comiat de la Tertúlia 2012

Leave a reply

Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.

Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.

Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.

Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.

Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.

S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!

Josep Maria Altés

Último día antes de ir a Berlín

Leave a reply

Dentro de una horas, yo y mis compañeros de cuarto de la ESO, haremos el viaje de final de curso, esa es la recompensa, por tanto esfuerzo y sudor malgastados, durante estos últimos cuatro años, donde siempre se encuentran los típicos baches del estudiante, ya me entenderéis.

Después de unos largos meses de espera, por fin se acaba el curso, y con ello la ESO, pero por el lado malo, buenos amigos nos dejan y se van a módulos o a buscar suerte a otros bachilleratos, pero mi suerte está echada, y mi elección fue quedarme en éste instituto, ¿será la mejor elección? Éso lo dirá el tiempo.

Tras estos años, ha habido motivos para quejarse uno, pero nunca mi intención fue quejarme de lo profesores, ya que durante el tiempo que llevo aquí, ellos han puesto el cien por cien, para enseñarnos, y siempre han puesto su voluntad y esfuerzo, sólo me queda felicitar a cada uno de los profesores que he tenido en mi camino y les deseo mucha suerte en el futuro.

Gerard

L’amor per les bicicletes

Leave a reply

De ben petit ja vaig aprendre a muntar en bicicleta. La veritat es que em va costar molt anar sense rodetes, aquelles petites rodes que anaven enganxades al pneumàtic de darrera i que t’ajudaven a mantenir l’equilibri. Encara recordo quan me les van treure, anava tot el dia amb els genolls pelats i de terra en terra. Quasi sempre practicava per els voltants del parc del costat de casa meva on el meu pare m’empenyia per agafar velocitat i que aixi fos mes fàcil mantenir l’equilibri.

Quan en vaig aprendre anava per tot arreu en bicicleta, fins i tot era el voluntari per anar a llençar les escombraries als contenidors. Des de aquell moment no he deixat d’anar en bicicleta sempre que puc.

Avui en dia encara hi vaig i les meves rutes més habituals son: el castell de Burriac i la creu de Cabrils. Quasi sempre hi vaig acompanyat d’un amic que també apassionat per les bicicletes. El anar en bicicleta em fa sentir lliure, tranquil i a més em fa desconnectar. Tot i aquest amor per les bicicletes mai he tingut l’ocasió de participar en una cursa, tot i que més d’una vegada he estat a punt, però al final sempre hi ha hagut algun inconvenient.

Trobo que les experiències que he tingut anant en bicicleta son inoblidables i per això espero poder seguir anant-t’hi molt de temps.

Jordi Xiville

Berlín

Leave a reply

Berlín, serà el lloc més llunya on haure anat de viatge. L’altre dia a tutoria ens van repartir un mapa de la ciutat, i vam buscar els llocs més importants per visitar i l’hotel. A primera vista, la ciutat és molt gran. Al mapa, hi ha una línia on marca el Mur de Berlín que abans separava la ciutat en dues parts, l’Occidental i l’Oriental. L’hotel està situat a prop d’unes restes del mur i també a prop d’un riu que travessa tota la ciutat. Hi ha grans parc al voltant i moltes pistes i camps de futbol o de basquet.

El camp de concentració no apareix al mapa ja que esta a les afores de la ciutat. Ja tinc moltes ganes de marxar, espero que ens ho passem molt bé!

Quim

4t eso

Leave a reply

És cert que en aquestes últimes setmanes he anat molt però molt estressada, entre una cosa i una altra no parava en tot el dia i per les nits no descansava gaire. Però això no treu que no vulgui acabar aquest curs. Sé que a partir d’aquí res ja no serà igual, molts dels meus amics se’n van de l’insti i ja no ens veurem tant sovint. Aquest any hem estat tots junts i quasi tots a la mateixa classe, la qual cosa feia que em sentís a gust durant el dia a dia i  que poguéssim estudiar conjuntament. En anar plegats a la mateixa classe podíem resoldre els dubtes de deures i estudi més fàcilment. I a més a més, als canvis de classe podíem parlar i explicar-nos la vida. Moltes coses a partir d’ara canviaran, ens anirem fent grans i haurem de deixar de fer moltes de les coses que hem fet fins ara.
Tot es complicarà.

Aquest any crec que he tingut la millor classe, ja que no fèiem enfadar massa els professors, a diferència de primer curs que va ser un desastre. L’any que ve però, tot serà diferent, vindrà gent nova i també marxaran. I ara que ja s’acaba el curs he vist que en realitat no ho volia. Vull que arribi l’estiu per anar a la platja i passar-m’ho be però no vull que passi aquest curs, i molt menys tant ràpid com realment ha estat.

Jennifer

Recuperacions

Leave a reply

Aquesta setmana tots el meus companys estan de viatge de fi de curs, a Berlín. Jo estic a casa meva molt avorrit, vaig escollir no anar-hi per així a l’estiu poder anar de vacances a un lloc, però resulta que no m’ha sortit gaire bé ja que per no haver estudiat prou al llarg d’aquest curs, i han canviat les normes, hauré d’anar al setembre a fer les recuperacions i per mala sort coincideix amb el viatge que jo tenia previst.

Ara m’hauré d’aguantar, estar tot l’estiu estudiant i al setembre anar a les recuperacions per poder passar de curs, que espero que em vagin genial.

Guillem

Fer el que m’agrada

Leave a reply

Ara ja farà dos anys que faig jazz, aquest tipus de ball és un tipus de ballet modern, a final de curs sempre es fa un festival. Amb aquest escrit vull explicar com em vaig sentir a l’hora de fer aquest festival, i com em sento fent aquest tipus de ball.

Arribes al teatre tota estressada, entres rapid perquè fas tard, quan baixes als “camerinos” veus tothom estresat, donant voltes, corrent pels passadisos, gent vestint-se i maquillant-se. Tu vas caminant mentre veus tot l’ambient i tu que ja estas nerviosa et poses més i més. Arribes al vestuari on has de canviar-te, començes a treure’t la roba i et vesteixes, et maquilles i et pentines, i ara només queda esperar a que arribi la actuació, per sortir a l’escenari.

Ara ja ha arribat el moment pugem a dalt, estan fent l’actuació abans de la meva, i et prepares et cau una gota de suor, i ara si, haig d’estar més preparada que mai. Comença a sonar una música de fons les llums s’il·luminen i comences a moure’t, estàs nerviosa, el cap et recorren les paraules de “i si ho faig malament, i si m’equivoco…”. Però tot i així continues amb un somriure a la cara, fent el que més t’agrada. S’acaba l’actuació creus que ja has acabat tots els teus nervis ja han passat, però no. Baixo corrent cap a baix, i em canvio perquè encara em queda un altre ball, em vesteixo de la nova manera i em maquillo un altre cop. Ara si, pujo cap a dalt i em cau una altra gota suor, i la música torna a sonar i les llums es tornen a il·luminar. Però un cosa comuna que hi ha entre els dos balls, és el gran somriure a la cara que tinc, mentre faig el que més m’agrada, ballar.

Gisela

Simplemente, Berlín

4 Replies

“Va a ser increíble”, eso es lo primero que dijo Sandra al bajar del avión y poner los pies en tierra alemana. Hay que decir que la bonita frase del primer día quedó eclipsada por unos cuantos “qué asco de cama”, “qué malo está ésto” y “cómo me duelen los pies” con los que Sandra nos alegraba los días. Pero aquella frase, una vez que ya te has ido de allí, se recuerda más que cualquier valoración negativa.

Una larga caminata por el centro histórico de Berlín, descubriendo el palacio rojo comunista y el Check Point Charlie, una visita muy emocionante al barrio judío, el muro de Berlín decorado con grandes y preciosos grafittis, el museo de Pérgamo, justo delante del sospechosamente sencillo pisito de la señora Merkel, Alexander Platz, una triste visita por el campo de concentración de Sachsenhausen, la puerta de Brandemburg (tapada por camiones), el impresionante parlamento alemán… me dejo muchísimas cosas, pero creo que no acabaría nunca.

La palabra que se le pondría atribuir al viaje es “intenso”, pues visitamos muchos lugares y dimos muchas vueltas. Berlín es una ciudad que parece no acabarse nunca, y a mí me daba la sensación de que, aunque ya había pasado por una calle, volvía a descubrir cosas nuevas en ella que la primera vez se me habían pasado por alto: una inscripción en el suelo, una tienda de baratijas y cosas interesantes o una perspectiva preciosa de un edificio que nuestro querido guía nos había mencionado y yo no me había enterado del nombre por intentar hacer una fotografía.

Por cierto, muchas gracias a Martí por sus pausadas, claras e interesantísimas explicaciones (¡deberías dedicarte a la docencia!). Y gracias a Marina, también, que yo no pude escucharla pero valoro la ayuda que nos prestó cuando aquel camarero de un pequeño restaurante no nos entendía ni una palabra y ella acudió en nuestro rescate.

Sé que es un poco tarde para escribir una crónica del viaje, pero el cansancio de los días y la falta de tiempo no ayudaban a que me pusiera a narrar. Siento de corazón, Altés, haberte dejado solo en esto. Como dicen que más vale tarde que nunca, tengo que decir que realmente la frase de Sandra se cumplió y fue un viaje increíble. Con sus “peros”, sus problemas y sus todos, creo que nadie lo olvidará nunca, y en el caso de que alguien olvide algún detalle, siempre quedarán esas preciosas fotos guardadas en un rinconcito del ordenador.

Ana

Viatge a Berlin

Leave a reply

Ahir vam tornar del viatge de final de curs de 4t d’eso 2012. Va ser una experiencia força interessant i entretinguda.

El primer dia vam arribar a l’aeroport de Berlin desde Barcelona i després directes cap a l’hotel, allà ens van deixar un temps per deixar les maletes en una  habitació, anar al bany i preparar-nos per la sortida que teniem prevista aquella tarda, una petita visita guiada d’una part de la ciutat. Els dos guies eren catalans i fins i tot una era vilassarenc. Jo vaig fer la visita amb la Marina que ens va portar per molts llocs d’interès turístic com el Check Point Charlie entre d’altres. En acabar la visita varem tornar per fi a l’hotel on vam poder descansar a les nostres respectives habitacions. Estàvem distribuits en dos pisos diferents, el  tercer i el setè, jo em trobava al tercer pis i compartia habitació amb alguns dels meus amics, aquesta era tamany bastant acceptable amb vuit llits i un lavabo proveït de vàter, dutxa i pica.
El despertar era potser el que més mandra provocava entre els companys, sentir el despertador a les set i quart i haver-se d’aixecar per arribar a les vuit a l’esmorçar.

Els següents dos  dies van acabar sent gairebé el mateix, pel matí visita amb una mica de lleure i per la tarda més temps lliure fins a l’hora  de sopar. El sopar de l’hotel per a mi era bastant dolent així que menjava un xic del que hi havia, com si fos un primer plat, i més tard em comprava alguna cosa pel carrer. El dijous va ser la tant esperada visita del camp de concentració.  Els barracons i les instal·lacions del camp no semblaven gens estarrifants, però el que amagaven pasaria a la historia com l’holocaust ja que es van matar  milers de víctimes per culpa d’una ideologia que tot i que semblava oblidada, ha tornat a rebrotar una mica en alguna països.

L’últim dia ens van donar temps lliure pel matí per donar una última volta a Berlin i fer els preparatius del retorn a casa. Penso que ha estat un viatge inolvlidable que mai oblidaré.

David