La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.
Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.
No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.
Joana Pelegrín Garcia