Author Archives: Josep M. Altés Riera

El món de la informació

El divendres passat  mirant el diari vaig poder observar i reflexionar en moltes coses…. Serà per les notícies, serà per la informació esportiva  serà per la informació meteorològica que ens proporciona?

Em vaig parar a pensar la de coses que passaven en el món coses bones, coses desastroses com per exemple que a Veneçuela un home ha matat a la seva dona, un nen africà ha mort a causa de la sida, el papa de Roma ha anat  a Barcelona, Un corredor de 125cc  amb només 17 anys es campió del món……Passen moltes coses i els diaris son una bona forma de fer que la gent s’assabenti del que passa al seu voltant i n’estigui informada. A vegades no t’agrada llegir-lo per no haver d’assabentar-te dels horrors que passen al nostre planeta. A vegades et sents interessat en saber coses… quines? No ho saps, però tot i això obres el diari i decideixes entrar en el món de la informació ja que en la societat actual la gent sempre ha sigut molt xafardera.

Els diaris, són una de les fonts d’informació més exactes i més importants ja que tenim notícies dia a dia i podem anar a qualsevol llibreria a buscar-lo…

David

El treball per l’esforç o per “enchufe”?

Moltes vegades hem vist pel·lícules en que es veia una persona que arribava molt lluny en la seva activitat professional perquè l’han “enxufat” i d’altres persones que potser han estudiat i treballat molt més per aconseguir-ho i no han arribat tan lluny.

Les pel·lícules són un reflex de la realitat.

Hi ha persones que els seus estudis els orienten cap a una professió que econòmicament sigui molt remunerada, altres prefereixen uns estudis que els reportin una professió de prestigi, d’altres es conformen en uns estudis que la seva feina sigui assegurada de per vida, altres orienten els estudis cap a la vocació de la seva vida, d’altres no es posen cap meta i prefereixen aventurar-se al que els porti la situació del moment, altres les circumstàncies de la vida els porten cap on mai es podien imaginar i d’altres senzillament són “enxufats”.

Pots tenir molts diners sense que hagis hagut de molt d’esforç en la teva vida, perquè senzillament has estat “enxufat” en la teva professió sense tenir gaires coneixements. D’altres persones que no han tingut una vida tan fàcil econòmicament però en canvi s’han esforçat i estudiat molt, ara tenen un coneixement important sobre el que han estudiat. Aquestes persones són les que realment hem de valorar.

Pau Barba

César Millán

Crec que molta gent deu conèixer César Millán. Per qui no ho sàpiga, és un ensinistrador de gossos que fa un programa de televisió: “El encantador de perros”. La meva mare està obsessionada amb aquest home, cada dissabte al matí posa el programa. I no és que em molesti, perquè el veig amb ella.

No sé com s’ho fa, és capaç de controlar qualsevol problema que pugui tenir un gos. Si hi ha un gos que té por de sortir al carrer, va ell i en deu minuts ho soluciona. Si hi ha un gos que mossega els amos i destrossa la casa, va ell i en uns minuts està enllestit.

I sí que és veritat que, aquests programes tampoc són certament fiables, perquè pot ser que alguns casos no hagin sortit bé i els suprimeixin. Però tot i així té molt de mèrit el que fa, i crec que ha solucionat molts més casos que no pas fracassat. I si alguna vegada aparegués per Espanya, seríem els primers en trucar-lo.

Jaume

Vint de novembre

1975. Mor el dictador. Jo tenia vint anys i em va tocar patir la part menys dura del règim franquista. Per fi s’acabava el malson!!! A partir d’aleshores començà un període complex i apassionant en la història política del nostre país, que acabaria portant-nos a la llibertat de premsa, a la legalització de partits polítics i sindicats, a la convocatòria d’eleccions, a la Constitució, als estatuts d’autonomia…  Coses que ara semblen no tenir importància i que, en aquell moment, a mi em van semblar la realització d’un somni que es deia democràcia. Val la pena recordar-ho, ni que sigui com a brindis en honor dels que van lluitar i hi van deixar la pell, sense poder viure i fer festa aquell vint de novembre.

Josep Maria

Un cap de setmana ben atapeït

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Impossible l’oblit

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Cosas del destino

Era un día frío de invierno con mucha lluvia. Las nubes negras rodeaban las casas. Las calles del pueblo estaban oscuras y solitarias, no se podía ver ni una mosca rondando por ahí. Las tiendas estaban cerradas, los dueños no se molestaron en abrir ni un minuto.
Se oían pasar los coches de vez en cuando, los árboles se movían de un lado a otro de manera violenta y las hojas caían al suelo lentamente.

Era un día de descanso. para dormir, ver pelis o relajar-se. El día perfecto para meterse bajo la sabana y echarse una buena siesta. Pero eso no fue lo que hizo Sammi: se levantó, se dio una buena ducha, se vistió rápidamente y se dirigió a la estación de tren con un paraguas en la mano.

Esperando a que llegase el tren, bajo la lluvia, vio que no era la única que lo esperaba. un chico de estatura alta y rubio también se encontraba allí.

Iba sin paraguas y ella le ofreció resguardo bajo el suyo. Hablaron durante mucho tiempo y finalmente decidieron no ir a trabajar e ir a tomar juntos un café.

De camino, el paraguas se rompió y corrieron bajo la lluvia, riéndose, hasta esconderse bajo un edificio para no mojarse. Se fueron acercando, con la cara mojada, hasta que sus rostros quedaron a centímetros de distancia. Un cúmulo de sentimientos surgieron en ese momento. Y poco a poco, se fundieron en un beso cálido y dulce. Y en ese momento, los dos agradecieron haberse levantado de sus camas para ir a la estación.

Kiana

Vells temps

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

La por em fa por

Espantats, els humans (també els animals més pròxims a nosaltres) actuem de forma inusual i imprevisible. Els mecanismes de control racional de la conducta queden automàticament “desactivats”, i passem a funcionar seguint una lògica totalment diferent, més elemental i, segurament, essencial per a la supervivència de l’individu. En la por, el codi genètic o, si voleu, l’impuls instintiu substitueix la raó a l’hora de dirigir la conducta. Em recorda aquelles escenes de pel·lícules on el comandant de la nau diu allò de “passem a control automàtic”, per poder dedicar-se a altres tasques menys “automatitzables”.

Certament, el fet de disposar de programes de conducta no regulats conscient ni voluntàriament (automàtics) ens allibera i ens permet fer algunes altres coses en què cal concentració, calcul i reflexió, i això és un gran què. Imagineu-vos haver de donar ordres explícites i conscients al nostre organisme per tal que realitzés la simple, però complexíssima tasca d’agafar una poma i fer-li una mossegada! Quan per fi aconseguíssim començar, la poma ja s’hauria florit (això si no ens havíem mort de gana abans, és clar). Vivim, doncs, gràcies a aquests programes de conducta instintius. Un d’ells, la por, activa mecanismes d’alerta i autoprotecció, habitualment adormits (no podríem pas viure en constant estat d’alerta!)

Aquests dies, moltes persones del poble viuen en un estat de neguit i alerta com a conseqüència de l’assassinat de la Carme Blanch. Els detalls macabres, que puc anar escoltant a les converses als comerços, no sé si són certs o no, però posen de manifest una intranquil·litat que, afortunadament, no és habitual al poble. La por es passeja pels carrers, es percep a cada racó. No sé si trigarà en desaparèixer aquest estat d’espant i desconcert col·lectius davant d’un fet que ningú pot comprendre. Mentre duri, però, seguirà modificant les pautes de conducta habituals… tan desitjables. La tranquil·litat és un component important de la felicitat, mentre que el neguit constant genera estats de nervis que ens agradaria evitar, però no podem. L’instint guanya la raó, no pot ser d’una altra manera.

La Carme és la víctima, però tots els veïns també som una mica víctimes del seu brutal assassinat.

Josep Maria

Situacions desesperades

Hi ha situacions en què dos amics meus queden junts, i com que els seus pares no els deixen sortir a soles a vegades venen a casa meva. En el moment que estem els tres a soles em pregunto: “Què estic fent aquí? I si els deixo sols? Què he de fer? “.

Vaig estar pensant alguna vegada que em va passar i vaig recordar què fa un mes vaig estar en aquesta situació. D’ells dos vaig invitar l’amic i quan va arribar a casa meva els veig veure als dos. No m’esperava que també vingués ella perquè normalment ell m’avisa si ve o si no ve. Vam pujar a l’habitació. Jo estava incòmode allà tancat. Com que no sabia què fer, vaig decidir deixar-los a soles. Al tornar a l’habitació estaven enfadats i ella se’n va anar a casa seva.

Al final, abans de què el meu amic se n’anés el vaig convèncer perquè li demanés perdó, i l’endemà van comportar-se igual que sempre.

Àlex