No sóc perfecta, si fos perfecta, no estaria aquí, estaria en un món perfecte i tindria una vida perfecta.
Pel simple fet de què vull fer-ho tot bé a vegades m’equivoco. El meu pare diu que equivocar-se és de savis. Hi ha vegades que una equivocació no té importància però hi ha vegades que en té molta. Quan ja has comés un error no val la pena lamentar-se, s’ha de buscar la millor solució per afrontar-lo.
Sempre m’ha costat reconèixer els errors que faig, encara no entenc per què mentim, i potser no ho entendré mai. Jo sé que mentir no està be, i sé les conseqüències que això comporta però tot i això menteixo, però el que està clar és que les mentides no porten enlloc.
Tan debò existís una màquina especial per tornar enrere i no cometre estupideses que després et puguis penedir. Hi ha ocasions que quan t’equivoques les coses no s’arreglen amb un simple “Ho sento”, tan sols són paraules. Recuperar la confiança d’algú a qui has fallat és difícil però no impossible perquè l’afecte i l’amor cap a una persona val més que mil paraules.
Ainoa
Ainoa, acabo de llegir el text que m’has enviat. Ahir, a Can Vidal em deies que t’havies confós i m’havies enviat el text sense revisar. En realitat el que vaig rebre és el que m’has enviat de nou. Em sembla que tenies algun embolic amb els “perfecte” i “perfecta” del començament. Al teu escrit (antic i nou) hi diu sempre “perfecte”. El problema és que quan dius “No sóc perfecta, si fos perfecta, no estaria aquí, estaria en un món perfecte i tindria una vida perfecta”, uses aquest adjectiu per qualificar substantius femenins (tu, la vida), i aleshores ha de tenir la forma femenina (“perfecta”), o per qualificar substantius masculins (món), i aleshores ha de tenir la forma masculina (“perfecte”). Jo em vaig limitar a posar la forma femenina allà on tocava i em sembla que això és el que a tu et semblava un error, si no m’equivoco, no?
L’escrit em va agradar, tant pel que diu com per com ho diu. Clar i ben estructurat.
No deixis d’escriure, d’acord?
Josep Maria