Avui vull dedicar el meu escrit a la meva tieta, que quan tenia quinze anys es va quedar cega. Ella és de Madrid i va venir a Barcelona per operar-se. Durant l’operació els metges li van tocar el nervi òptic i des de llavors no ha tornat a veure.
Molts cops em paro a pensar que ara mateix si jo fos ella ja no veuria res i que només tindria quinze anys de “records visibles”. Molts cops em fa pena quan penso que mai no ha pogut veure el seu fill ni el seu marit. Tot i això cada cop que ens reunim en família i m’acosto per donar-li dos petons em diu que he crescut molt i jo sempre em quedo molt parada.
Sempre està contenta com si no passés res. I m’encanta aquesta alegria perquè tot i que té aquesta discapacitat ho veu pel costat positiu.
Andrea
A mi també em pasa quan estic amb el meu avi, que també és cec. Puf, tota una putada!
Andrea,
realment, per als que hi veiem, ens sembla -almenys a mi m’ho sembla- que seria una gran catàstrofe no poder veure-hi. La vista és el principal dels nostres sentits, fins que deixem de veure: aleshores no tenim cap altre remei que espabilar-nos amb la informació que rebem a través d’altres canals: el tacte, l’oïda, l’olor… (que els que hi veiem aprofitem molt menys que els invidents).
Descrius molt bé el que vols explicar. M’han agradat especialment la darrera frase del segon paràgraf (és molt gràfica!) i el paràgraf final.
No paris d’escriure, tens molt a dir!
Josep Maria