Sí, avui he perdut l’autobús. La meva mare m’ha obert la porta de l’habitació, ja que quan estic adormida i detecto la llum em desperto. Perquè m’obres la porta? Ha sigut la meva pregunta. No havia caigut que estàvem a dimarts, després del magnífic pont. M’he aixecat de mala gana, eren les 07:20. Havia d’anar a l’institut. No podia ésser. Un minut més dins del llit era la glòria, calenteta, amb els mitjons de llana i la manteta…

Una vegada ja vestida, he començat a posar-me “les joies”: quatre braçalets, el rellotge i dues maquíssimes arracades blanques de fusta en forma d’anella.

He estat més de vint minuts intentant posar-me-les. Se m’ha fet etern! Uns 10 minuts per posar-me la primera i els altres 10 minuts per intentar posar-me l’altra. Justament quan he tancat la porta del carrer per anar al autobús i he avançat uns vint metres, escolto la veu del meu avi: Ainaaaa! El bocadilloooo!… He anat corrent a buscar-lo i quan l’he tingut a les meves mans, he escoltat com l’autobús frenava… He esbatanat els ulls d’una manera al veure com l’autobús tancava les portes a cinquanta metres de mi i marxava!

Al final, la meva mare m’ha portat en cotxe, molt ràpidament. Tenia una arracada posada i l’altra a la butxaca. Les meves amigues no se n’han adonat fins que els he explicat la meva surrealista història… han començat a riure de les expressions de desesperació que feia.

Per què vaig haver de comprar-me aquelles arracades tant precioses i tant difícils de posar? Per què vaig decidir que hauria de comprar-me unes arracades? No podria haver-ne escollit unes de simples i boniques? El cas es que estan “maleïdes” i m’han desencadenat una sèrie de problemes…

Aina