L’altre dia mentre estava a l’escola, em vaig emportar un cop al nas i em va començar a sagnar. Primer, no li vaig donar gaire importància, però  en els dies següents, es va convertir en una molèstia, tant per mi, com per els meus companys.

Avui m’he decidit a agafar hora al CAP de Cabrils, dic m’he decidit, perquè anar al CAP és el pitjor que et pot passar. Us explicaré el meu cas, tenia hora a les 5:50, d’acord, fins aquí bé, llavors comença el “millor”: comences a esperar… no et criden, segueixes esperant… segueixen igual, segueixes esperant… (però ja  amb una revista) però segueixen igual.

Fins que arriben les 6:30 de la tarda, tu segueixes esperant, veus com surt el metge de la consulta, les llàgrimes se’t posen als ulls de l’emoció , però no, no diu el teu nom. A tot això li hem de sumar uns nens petits que no paraven de molestar a la gent.

Fins que arriben les 7:00, la gent ja es mira amb desconfiança, per veure qui entra primer, de sobte, s’obre la porta… tota la gent amb tots els sentits ficats en el doctor, i se sent.. Bruno Villanueva? En aquell moment et quedes sense paraules i penses, ja està, ja s’ha acabat i mentre entres a la consulta penses per dintre mirant a la gent (pobrissons aquests, encara els queda fins les 8 com a poc).

Avui sens dubte, ha sigut un dia dur, però quan surts ets sens amb una satisfacció perquè ja arriba l’hora d’arribar a casa. Aquest escrit va dedicat a les persones del CAP perquè mirin d’arreglar la situació.

Bruno