L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.
Andrea,
M’ha agradat molt el teu escrit. Exposa amb claredat un plaer gens sofisticat ni llunyà. Massa sovint ens oblidem de gaudir del que tenim tan a l’abast i fugim lluny pensant que els plaers són exòtics.
L’escrit és directe i s’entén molt bé. Algunes observacions:
– “És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant” Com que comences paràgraf, s’escau que especifiquis el lloc de què parles : “A la platja m’hi passaria…”.
– “no hi havia perill algun” No és una expressió correcta en català. Més senzill i correcte: “No hi havia cap perill”
– “Ara és un dels meus llocs preferits del món” s’entén perfectament, però “del món” no cal, no?
– “Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.” En llegir-ho m’ha semblat estrany. El “tot i que” fa esperar que tot seguit parlis d’altres estacions en què també t’agrada la platja. Imagino que vols dir “La meva estació és l’hivern i, tot i que fa fred, a vegades…. m’agradaria capbussar-me…” Què en penses?
Andrea, no paris d’escriure, d’acord?
Josep Maria