L’anècdota que ara explicaré va passar la nit del dia de Sant Joan de fa tres o quatre anys, quan els meus amics de la infància i jo, com cada any, anem al “turó d’en Torres” amb tendes de campanya per fer una festa i passar la nit a la muntanya, després d’anar a llançar petards a la foguera del poble.

A la foguera la diversió va ser assegurada, després vam pujar a la muntanya on ja ho teníem tot muntat per començar la festa; érem en Pere, en Manel, la Ivet, en Jaume, la Maria, l’Alexandra i jo. Havent arribat al lloc ens vam posar a sopar durant una hora i mitja on vam riure, explicant acudits de tota mena, i parlar d’altres temes que ens havien passat aquell any.

La nit era calmada i calurosa com és habitual en aquestes dates. En acabar de sopar vam encendre els pocs petards que encara ens quedaven i després vam ballar amb la música que havia portat la Ivet en un CD. Per finalitzar la nit anàrem a donar una volta per la muntanya i al cap d’una estona de caminar arribàrem a un clar il·luminat per la llum de la lluna. S’hi podia observar un munt de cuques de llum que es distingien aferrades als arbres i semblaven les ànimes de la gent morta del poble. Al principi alguns de nosaltres ens vam espantar al veure aquelles llums que donaven l’impressió de surar a l’aire, però després ens va envaïr una sensació màgica de tranquil·litat.

A la tornada tinguerem dificultats per trobar el camí, ja que estava ple de bardisses, i vam trigar al voltant d’una hora per retornar a les tendes on vam caure esgotats després de perdre’ns en la caminada.

L’endemà, al despertar vam fer un bon esmorzar, ho vàrem recollir tot i vam tornar tots cap a casa, després d’haver-nos acomiadat.

Pau