Monthly Archives: octubre 2010

Sous injustos

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

O tots o ningú

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara

Trampes i objectius

Recordeu el mundial de futbol celebrat a Sudàfrica aquest mateix any 2010? Recordeu qui va guanyar el mundial? I que els dos finalistes de l’última edició del mundial, a l’any 2006, Itàlia i França, van quedar eliminats a la fase de grups? I perquè us faig totes aquestes preguntes? La resposta és senzilla: us vull explicar un fet.

18 de Novembre del 2009, França i Irlanda s’estan jugant l’última plaça europea del mundial. És el partit de tornada, a l’anada França va guanyar 0-1 a Dublín. Van 0-1, Irlanda ha marcat al minut 33 de la primera part. Durant el partit, Irlanda està jugant molt millor que el combinat francès, però no marca el segon gol i finalment arriben a la pròrroga.

És el minut 104 de partit, pilota a l’àrea, i Henry la controla amb la mà dues vegades dins l’àrea i assisteix a Gallas perquè remati a plaer. L’àrbitre dóna gol, la FIFA no diu res, Irlanda eliminada i França al mundial injustament.

Realment el resultat és tan important? La fi justifica els mitjans? El més important era que els francesos arribessin al mundial? Pensem-hi…

Recordem que França va quedar quarta a la fase de grups, és a dir, última i eliminada. I no només això, sinó que hi ha hagut sancions, expulsions i dimissions; tant de jugadors com de tècnics.

No serà que la selecció francesa va rebre el seu càstig? Jo personalment, penso que hi van intervenir raons psicològiques sobre els jugadors, ja que sent els actuals sotscampions del món, van entrar al mundial a la repesca i servint-se de trampes.

Poseu-vos en el lloc dels irlandesos…

David Garcia Llonch

Nostàlgia

Des de petita que m’agraden els animals, sobretot els gossos. Quan tenia 6 anys pel meu aniversari em van fer el millor regal de la meva vida, me’n van regalar un. La veritat es que no em va costar gens escollir. Quan vaig arribar a la gossera van venir tots els cadells a saludar-me, menys un que estava sol darrera de la seva mare, semblava que tingués vergonya i com que jo sóc tímida me’l vaig quedar. Entre tots vam decidir anomenar-lo Terry. Era un gos petit amb els ulls blaus i el pelatge d’un color marronós amb taques negres, tots dos congeniàvem molt bé, jugàvem junts a pilota. Passats dos anys, va créixer molt, ja no era el gos petitet que no sabia bordar, ara era enorme i tenia tanta força que no el podia treure a passejar perquè més aviat em treia ell a mi. Va començar a portar-se malament. Bordava a tots els gossos i persones, trencava coses i s’ho menjava tot. Però continuava sent el gos que li feien por les bicis i m’estimava tant.

Va arribar un dia que els meus pares ja no sabien què fer, i van prendre una de les decisions més difícils, van treure el Terry de la meva vida. M’ho van explicar tot: em van dir que era massa gran per casa i que es comportava molt malament. Havien trobat una casa millor per ell, on hi havien gossets que es podrien fer amics i tenien un pati gegant on jugar. Primer vaig començar a plorar perquè no m’ho podia creure, em treien un germà i un amic, algú que sempre tenia temps per jugar amb mi i remenar la cua. Pensava que tot era un somni, no podia ser veritat.

Va arribar la nit abans, els meus pares em van deixar dormir al seu costat, aquella nit vam dormir els dos junts. Era l’últim dia que el veia. Em vaig despertar al meu llit, vaig baixar escales avall i no hi era, tampoc hi havia les seves coses. Em van explicar que havien marxat sense avisar-me perquè ell mai es volia separar de mi, i això hauria estat més difícil si jo hagués estat allà present.

Fa poc vaig saber que havia mort. Totes les il·lusions de tornar-lo a veure es van acabar. Vaig recordar totes les històries que vam passar junts, totes les coses que em va trencar, encara que el perdonava; o els dies que em tirava pel terra de la força que tenia. S’ha acabat no el tornaré a veure mai més. Tot i així sempre el tindre un lloc per a ell dins meu, a més tinc un àlbum de fotos dedicat a ell on hi ha cada historia que passàvem junts.

Gemma Cuenca

Somni

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim

Somriure és gratuït?

Moltes vegades un jove passa per moltes situacions que no el deixen viure totalment feliç. Aquestes situacions poden ser familiars, estudiantils, personals com poden ser els fets que passen a la vida quotidiana, que et deixen sense ànims de seguir endavant… sense ànims de somriure o de parlar amb ningú! Aquests estats d’ànim són els que em passen moltes vegades… Puc estar totalment content i als 2 minuts estar trist… simplement per alguna cosa que hagi sentit o alguna cosa que m’hagi passat… i em pregunto si seré l’única persona a qui li passa això. Tinc un caràcter força descontrolat i quan se’m fica alguna cosa al cap, sempre ha de ser el que jo vull i gairebé sempre me n’adono que estic equivocat. L’adolescència no és una època gens fàcil per mi, sobretot si tinc una personalitat tan forta que no em deixa expressar amb claredat el que veritablement vull fer. Tinc un nus al cap, un nus que no em deixa pensar en res més que en el futur… “Què faré quan acabi l’institut?” aquesta pregunta és tan repetida… que ni tan sols ho he sabut mai. La meva família no ha tingut mai bons estudis, han viscut a una època difícil i no han pogut mai poder anar a una Universitat, per tant no em poden ajudar gens a decidir un bon futur per a mi… A més el tracte amb ells, sobretot amb el pare, no és gens cordial… Sempre ens barallem per tot, sota el meu punt de vista, perquè no suporta la meva personalitat i això em fa ràbia. Però de la ràbia trec el voler passar de tot i que no importi res, perquè així es quan jo puc ser feliç, almenys a aquesta edat, quan encara no tinc gaires responsabilitats…

PD. Encara que la majoria del dia m’ho passi somrient, no vol dir que estigui totalment feliç, perquè, a vegades, és millor treure un somriure que explicar perquè estàs malament! 🙂

Tulio

Tecnologia i innovació

Jo, des dels deu anys he tingut un telèfon mòbil. Me’l van donar perquè els meus pares em poguessin localitzar per les tardes en sortir de l’escola i per quan anava a donar un tomb al cap de setmana. Era un Nokia 3310, com els hi diem ara “Tochacos”. No tenia colors, només brillava la pantalla per poder llegir el contingut i tenia unes llumetes al teclat. Cada vegada que em trucaven sonava un “tono” i vibrava. En aquell temps era el millor que es podia tenir.

Al llarg del temps, la telefonia ha anat avançant molt ràpidament, hi ha una gran varietat de telèfons mòbils. Cada marca té la seva característica que els fan destacar, com el 3G, wifi, càmera de fotos amb una gran pixelada, el fet de que sigui tàctil, etc. Però el principal servei és el de poder-nos comunicar a cada moment encara que estiguem a l’altre punta del món.

Avui dia, a l’hora de comprar-te un mòbil no vas segur, perquè penses “Si ara em compro aquest, el més segur que al cap d’un mes en surti un de millor. M’espero o no?”. Això fa que la gent se’l canviï cada dos per tres i aquest immens negoci creixi cada cop més i més. Per exemple, cada dia en sé d’algú que té una Black Berry, per només el fet de que incorpora una mena de xat per enviar-se missatges sense gastar-te saldo. També és una bona manera de comunicació, però crec que aquest tipus de smartphone és per treballar, i tindre una altra utilitat, com rebre el correu electrònic estiguis on estiguis o Internet.

Podria ser que, en el futur acabem anant pel carrer amb una pantalleta que sens obri davant nostre cada vegada que ens truquin? O anirem amb un xip instal·lat al nostre cos, ja directament amb un número de telèfon?. Aquestes teories les he llegit a diferents llocs, i penso que podrien ser certes i raonables, mai se sap. Com ja he dit abans, aquest invent va avançant, tot gràcies a la tecnologia.

Alba Larrosa

Sobre què escriure?

Sobre què escriure? Escriure sobre tu, sobre mi, sobre ells. O descriure un sentiment? descriure l’amor i l’odi, l’amistat, la culpa i l’alegria, la enyorança… Descriure el moviment de les fulles d’un arbre, descriure un cel negre o el color de la pell d’una dona nua. Escriure sobre herois i també sobre malvats. Escriure sobre desgraciats, escriure sobre muses o sobre reconeguts artistes ja morts. Homenatjar la memòria d’aquelles persones perquè siguin recordades. Narrar una sensació, descriure el sabor de les salades llàgrimes o sobre el reconfortant que resulta, en un 11 de gener, sentir el vermell calor d’una estufa. Escriure sobre el que voldríem, el que reivindiquem. Escriure del que coneixem o deixar volar la imaginació?

Tots, en algun moment de la nostre vida ens ha vingut la idea d’un llibre que no hem arribat a escriure mai. Com aquell desig que mai va conèixer el petó o aquell dècim de loteria que mai va ser premiat…

Tan se val el que escriguis. El repte es tenir la valentia de fer-ho. “Escriu”. Es increïble com hi ha moments en els quals no surt ni una sola paraula, impossible, incapaç de ser escrita. En canvi hi ha moments -en els que els podríem anomenar “divins”- que res t’atura. Són aquells moments en que les paraules surten per si soles, una força les impulsa perquè neixin.

Està clar que escriure és un art. Però això vol dir que tots fem art? O crear es un dret reservat per alguns pocs? En cas de ser així… què ens espera als demés, els que sabem que no tenim res a fer amb les grans ments dels genis? Suposo que res.

Jo, no escriuré sobre res. Alceu la vista! Oi que he escrit un text?

Maria Lorente

Destí capritxós

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez

Dies grisos

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta