Saber explicar en poques paraules i dades els conceptes geogràfics és fonamental per poder fer treballs de geografia… però també d’altres matèries.Procediments: Com fer definicions geogràfiques?

Saber explicar concretament en poques paraules i dades els conceptes geogràfics és fonamental. Tenir clares les definicions ens ajuda a situar-nos millor en el tema i a conèixer els fenòmens geogràfics.  Fer definicions però no és senzill, per fer-les correctament s’ha de tenir ben clar:

1.    Hem d’utilitzar el vocabulari tècnic propi de la matèria.
2.    Han de ser breus i entenedores, per això han d’estar redactades i puntuades correctament. Com no estem fent literatura, un mecanisme pràctic és fer frases senzilles i concretes amb punts i seguit.
3.    No es pot utilitzar l’element definit a la definició, ni la paraula comodí cosa.
4.    Han de contenir la informació essencial. Per això, no es poden copiar les definicions d’enciclopèdies directament, ni les d’internet que són més curtes, sinó que s’ha de seleccionar la informació i veure que és el que s’ha remarcat a classe.
5.    Les paraules són polisèmiques i els noms de personatges a vegades són iguals, per això ens hem d’assegurar que estem definint el que toca a la lliçó.
6.    Les definicions són diferents segons el que estem definint, no és el mateix definir un concepte o una teoria geogràfica.

En aquest sentit, les dades concretes i l’ordre a seguir segons el tipus de definició és el següent:

Ø      Conceptes: són els més variables a l’hora de definir-se perquè són força diferents entre sí. Però, a la definició sempre ha de quedar clar que és, quan i on es donava.
Ø      Esdeveniments o fets històrics: primer s’ha de definir en una sola frase que és i on i quan va succeir. A continuació, s’ha de fer una breu descripció de l’esdeveniment. Finalment, s’ha de remarcar quines conseqüències i/ o importància va tenir el fet.
Ø      Personatges: primer s’ha d’indicar el nom complet, el lloc i la data de naixement i defunció. A continuació i en una sola frase s’ha de dir que és el personatge, quines tasques va fer durant la seva vida i d’on és. Després, s’han d’indicar aquells episodis de la seva vida fonamentals per entendre el personatge i aquells que van fer que nosaltres l’estudiem.

7.    Les definicions es valoren diferent si són fetes com treball, ja que es poden fer amb temps i tens tota la informació al davant, que si són d’un examen. Als exàmens aquestes han de ser més concretes i simplificades.  A Continuació teniu un exemple de com es selecciona la informació i es fa una definició de classe i una d’examen. L’exemple és d’un personatge, però seria el mateix en els altres casos.

Alguns exemples i nivells:

Definició de l’enciclopèdia:

Geografia: Ciència que mira d’analitzar i d’explicar la localització i la distribució en l’espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l’acció que cal dur a terme. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l’anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l’estudi de moltes altres ciències que n’analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple). Però, per la importància que ha anat tenint l’acció de l’home sobre l’estructura física (la qual li ha restat sotmesa progressivament i, amb el desenvolupament tècnic que ha comportat l’evolució històrica, ha estat, directament o indirectament, transformada en sentit positiu o negatiu), la geografia ha d’analitzar en l’espai el resultat d’aquesta acció humana per a comprendre la situació actual i les causes de la seva formació, per tal de poder preveure també les activitats a desplegar. Durant el temps de predomini de la geografia com a ciència de síntesi, les altres ciències —naturals i socials— amb què de fet els gèografs entren en contacte foren considerades per aquests com a ciències auxiliars. Tanmateix, l’avenç científic dels darrers temps, amb el progrés de l’especialització i l’acumulació de coneixements, ha invalidat aquesta concepció. D’altra banda, atès l’objecte de la geografia (l’home i el medi, i llurs relacions), aquesta afecta, d’una manera general i espontània, el comú de la gent, fet que pot explicar el primerenc desenvolupament dels estudis geogràfics i el paper, tan important, que com a disciplina ha tingut en l’ensenyament. Però el progrés científic modern ha originat, així mateix, un trencament entre la ciència i els coneixements geogràfics populars, els quals, per la generalització del fenomen urbà (amb el corresponent allunyament de l’home del medi natural), han anat decaient gradualment, mentre que la ciència geogràfica va assolint un desenvolupament progressiu. Actualment, la geografia es polaritza en tres tendències principals: l’ensenyament, la investigació i l’aplicació. En l’ensenyament, on s’ha donat, de vegades, una desvinculació entre la geografia pràctica i la científica (la sistematització dels coneixements oblida aquelles coses útils que acosten l’home al medi i l’interès pedagògic desplaça tots aquells coneixements pràctics necessaris: propietats de les plantes, previsió del temps, etc), el desenvolupament de la ciència regional, especialment de la francesa del començament del s XX, ha aportat l’interès pel sentit de l’observació, a través del qual l’alumne pot aprendre a raonar, a explicar i a relacionar els diferents fets geogràfics. La investigació es basa fonamentalment en la recerca de dades concretes, que cal ordenar i sistematitzar, amb un gran aparat estadístic i amb l’ajut de tècniques especials, entre les quals es destaca la cartografia; les orientacions investigadores actuals es mouen en dos sentits diferents: les que empren mètodes inductius i les que n’empren de deductius, molt més generalitzats. Finalment, l’aplicació de la geografia (que es correspon amb l’interès progressiu pels problemes socioeconòmics, comú a totes les ciències socials), concretament en el procés de producció, ha estat una orientació recent, i en alguns indrets gairebé exclusiva, on ha arribat a crear una escola especial. Durant la dècada dels anys vuitanta s’aprofundí en la dimensió d’utilitat social de la geografia. A la Gran Bretanya, per exemple, hi ha geògrafs entre els professionals de la planificació, i la geografia radical anglesa no ha quedat com una crítica intel·lectual sense incidència en la societat. A l’estat espanyol i els Països Catalans s’ha donat la consolidació de la geografia com a disciplina universitària. Aquesta millora de la situació (augment del nombre de places docents, estabilitat dels professors no numeraris, entrada de professors joves) ha eliminat gran part de les tensions que hi havia als anys setanta en un panorama de crisi social, universitària i epistèmica. El creixement exponecial de la geografia als anys seixanta i setanta no ha de fer oblidar, però, que la majoria dels llicenciats es dediquen a la docència. Però, malgrat l’encara reduït prestigi social dels geògrafs, aquests es dediquen també a treballar des de les institucions, sobretot des de l’assumpció de la competència d’ordenació territorial per part de les comunitats autònomes. Als Països Catalans s’han consolidat els contactes amb idees estrangeres que inciaren E. Lluch, J. Vilà i Valentí i H. Capel. La geografia universitària als Països Catalans és molt difosa; hom troba que les 10 capitals de província (des de Perpinyà fins Alacant) tenen estudis de geografia, uns dintre de departaments d’història, altres separats en dos departaments, com a Barcelona i Alacant. Predomina la geografia humana sobre la física, encara que hi ha molts geògrafs que continuen la línia regional. Hi ha una gran varietat de temes tractats: les idees regionals renovades a Barcelona, València o Alacant; estudis de medi ambient com a globalització i humanització de la geografia física a Barcelona, València, les Balears i Tarragona; mètodes d’anàlisi quantitativa a les universitats Autònoma de Barcelona i de les illes Balears; mètodes més crítics a la de Barcelona, l’Autònoma, la de Lleida, la de València i la d’Alacant; mètodes més fenomenològics o humanistes a l’Autònoma, a la de Girona i a la d’Alacant. La difusió d’idees és fluïda, ja que hom hi publica 10 revistes, i obres àmplies de geografia regional i atles regionals. Igualment hi ha una bona tradició de llibres de text per a l’ensenyament primari i el secundari, però la novetat d’una carrera universitària sense clares sortides professionals ha fet que no hi hagi encara manuals en català i que calgui utilitzar-ne d’anglosaxons.