Entrevista psicòleg

Entrevista al psicòleg Jordi Ginebreda Tremolosa.

En Jordi és psicòleg i actualment treballa com director i coordinador del centre Llar Residència Begur a Barcelona. En la seva presentació professional ens va dir que ell no és psicòleg clínic, car per poder ser psicòleg clínic necessita una especialització, la qual no en té. Treballa amb 53 perones que han tingut i encara pateixen una carencia mental. En Jordi tracta persones amb equizofrènia, bipolaritats, tot allò que té a veure amb la psicosis i amb depressions. Va estudiar psicología i té màsters de valoració de la personalitat, entre altres. Porta uns 17 anys exercint aquesta professió, des dels 27 anys. No va començar com a psicòleg directament car primer va haver de treballar poc a poc en la salud mental de les persones per endinsar- se en el món de la salud mental en diferents àmbits com acompanyaments, serveis de rehabilitació, pisos assistits, etc, per després poder exercir radicalment la seva professió. Ell tracta una franja d’edat des dels 18 anys fins els 65. Normalment, en aquesta residència hi ha persones de més edat, més adultes i no tantes persones de 18. Però el criteri d’ingrès d’aquesta Residència és a partir dels 18 anys.

• Des del teu punt de vista què és la depressió?

Des del meu punt de vista, la depressió podriem dir que és un estat mental de baixada, per dir-ho d’alguna manera. Un trastorn mental amb diferents nivells, com per exemple l’estat depressiu major que és més crònic. Hi ha depressions que podriem dir que poden aparèixer en moments vitals de la vida, doncs de crisis. Hi ha algunes que són més transitòries, crec que tothom ha tingut pèrdues, tant emocionals com vitals, mort de pares, etc. Cal esmentar que surt sempre la frase “Estoy depre”, però això no és propiament una depressió, es més un estat transitori que marxa. A més a més, aquí treballem depressions profundes, que és una malaltia crònica que a més a més una vegada s’agafa, t’acompanya tota la vida i es per això que necessita un tractament psicològic i psiquiàtric per anar-lo mirollant.

• Com creus que evoluciona aquesta malaltia? És detecta a temps? Té una evolució favorable o defavorable?

D’entrada, si es detecta a temps però tant la depressió com altres trastorns mentals, és la peça clau. S’ha de tenir en compte també que actualment han hagut moltes visites psiquiàtriques sobre tot de gent jove i si que és un dels punts que s’està extent molt clarament, és molt improtant que el jove pugui, diguessim, explicar el que li passa, l’atenció per part dels pares i quan abans entrem en tractament i no deixem prolongar aquest estat anomal de la persona, és evident que tindrà una evolució molt més favorable.

Però quan la depressió la deixem, en aquest cas, sense tractar la cosa pot anar cada vegada empitjorant, es va magnificant i evidentment la resposta i la solució seràn, llavors, pitjors.

Per tant, si la prenem a temps, la resposta i la millora seràn positives i ràpides en aquest aspecte.

• Quines creus que són les causes més freqüents de la depressió?

Clar, hem de tenir en compte que la depressió, si parlem propiament d’aquestes depressions transitòries, en les que dius “Estoy depre”, i vas al metge d’atenció primària i et comença a tractar, doncs normalment són factors estresors vitals com perdre la feina, trancaments de parella, pèrdues vitals com sentir una baixada d’autoestima fan que puguis entrar en un estat depressiu. També hi ha malalties que porten, diguessim, la depressió com a símptoma per exemple esquizofrènia, té molta sintomatología, una d’elles podría ser la depressió, que forma part de la mateixa malaltia, l’afegim aquest símptoma, un tó depressiu.

Però bàsicament són factors estresants vitals, a no ser que sigui una depressió, que de vegades no hi ha un factor que la provoqui sinó que la persona comença ha tenir un tó més baix, a perdre les ganes de viure, i poc a poc va entrant a la depressió.

Si que s’ha de tenir molt en compte el risc que porta associada la depressió, hem de tenir en compte per exemple que a nivell de gent jove, els Hospitals de Central de Dèu, que són els que atenen a les persones joves, sembla que va ser des de desembre de 2019 al febrer de 2020, tenien 101 casos de suïcidis, de gent jove que s’havia suïcidat. I aquest any s’ha incrementat a 100 persones més, és a dir, van passar de 100 i poc a 200 i poc. Això vol dir que ha augmentat practicament el 100%, i ha sigut doncs per factors com el confinament, on tots hem patit però concretament els joves han patit més.

• Has notat un increment en el nombre de casos de depressió arrel de la pandemia causada per la CoVid-19?

En els joves si que s’ha notat, però no tant la depressió sinó el trastorn d’ansietat, els trastorns de conducta alimentària, angoixa i conductes que van una mica relacionades amb l’intent de suícidi que també van lligades amb la depressió. Cal dir que també ha incrementat la xifra d’autolesions car la persona no sap com donar veu a les seves angoixes, patiment i l’única manera que troben de exterioritzar-ho és fent-se mal.

• Creus que la societat jove està cada cop més exposta a aquestes malalties? Perquè ho creus així?

Des del meu punt de vista, l’angoixa pot aparèixer en totes les edats, fins i tot els nens petits poden estar angoixats, a partir dels dos anys, els adolescents, etc. Són moments, vull dir, on comença aquests tipus de trastorns però l’ angoixa pot acompanyar tota la vida, a totes les èpoques pot aparèixer. Si es veritat que amb el tema del Covid-19 han aparegut més malalties però el trastorn que més ha augmentat els casos de trastorns és el TCA (Trastorn de Conducta Alimentària), que es veu que les noies han patit més aquesta malaltia, això va més lligat amb el gènere en aquest aspecte, però la depressió i l’ansietat evidentment és una cosa que ambdós gèneres poden patir i amb qualsevol edat. Normalment, apareix en aquesta franja de canvis i podem posar com exemple l’adolescencia com a canvi vital, que pot donar arrel aquest quadre d’ansietat.

• Ha canviat darrerament els números de malalts amb depressió? Per què?

Crec que ha augmentat, almenys ha augmentat el nombre de visites psiquiatriques, vull dir, sobretot en gent jove ha incrementat moltíssim les visites psiquiatriques i segurament que ha sigut per aquesta època que portem visquent de confinament, de por, por al contagi, sortir al carrer, els canvis vitals, és a dir, els catorze anys és l’època de canvi, de descobrir, de relacionar-se, i de cop tanquen a les persones a casa seva, sense poder moure el cos pel carrer, no poder veure als companys de classe, ha donat pas a un increment de trastorns. El tema de l’aïllament ha influit molt, s’ha vist casos de pèrdua de feina, canvis econòmics en les famílies, tot són factors que fan que el jove, en aquest cas, estigui més ansiós i prengui conductes com d’estar més hores amb aparells electrònics (mòbil, tablet, play, portàtil) mirant les xarxes socials, l’Instagram, per dir alguna cosa, on el jove veu uns models de bellesa que no són els establerts, els reals, i per això moltes dones i homes han caigut en TCA car volen semblar- se a l’estereotip estipulat per la societat. Això ha augmentat molt el nombre de visites, és molt important recalcar-ho.

• Creus que la gent accepta que ha d’acudir a l’ajuda professional?

Bé doncs, aquesta pregunta la retornaré a vosaltres, que creieu que si o que no?

– Nosaltres creiem que actualment si.

– Per què?

– Perquè tenim por ha sentir-nos jutjats per la societat. Es com que si fem veure que tenim depressió o una malaltia que comporta l’estat del cervell, és a dir, l’estat de la teva salut mental, les persones no fan cas i només et diuen paraules feridores. Però tot i axí, és necessari, no només per si la persona té depressió sinó per portar la salut mental millor perquè no només podem patir depressió sinó ansietat, problemes familiars, problemes amb els amics, etc.

– És a dir, parlar una mica de la por a explicar el que ens passa, no?

– Sí. L’expressió de sentiments.

– Tu imagina que et comences a sentir malament, problemes físics com tenir tos, mocs, etc, que fas? Anar al metge, oi? Per dir que tens. Per exemple, et fa malt un braç, doncs, vas al metge i li expliques els símptomes i el que et succeeix. Però, en el tema de salut mental és tot molt diferent, vull dir, hi ha un estigma social actualment, i això està provocant que la gent no hi vagi a fer visites mèdiques a fer una consulta per saber com està la seva salut mental. Per exemple, “Es que estoy depre”, ” No te preocupes que ya se te pasará”, “No vayas, no digas nada”, aquests comentaris de salut mental estigmatitzen molt la salut mental. Nosaltres aqui som un centre amb certes malalties mentals que a més a més estem en un barri i el que intentem és integrar-los a la societat.

Però a nivell personal, vosaltres per exemple, si teniu un problema, evidentment que costa perquè no és el mateix dir que has anat al metge ha dir que et trobas malament a dir “Es que estoy triste, estoy deprimido, estoy ansioso”, tot això al meu semblant, té unes connotacions que no m’agraden, per desgracia, ja que si tothom anés al metge per temes de trastorns es normalitzaría molt.

Els EEUU, la gent va al psicòleg com que va a comprar pa, vull dir, és un tema molt normal acudir al terapeuta. En canvi, a Espanya, encara estem molt lluny de tot això.

– Potser també perquè molta gent, penso, no sap si l’altra persona l’entendrà. És a dir, no sabem com ajudar a qui pateix la malaltia, i no sabem com apropar-nos a la persona per donar-li suport.

– Segurament, però amb aquesta por que hi ha d’anar a una visita amb un psicòleg, amb un psiquiatra, és por de l’estigma de que la societat digui “Uy, está loco”, que és un concepte que encara està recent, d’exclusió, i els metges, intentem explicar-ho tant les malalties mentals com les addiccions, doncs, els problemes que encara estàn tapats i la gent no en parla.

– Sí, els tres estem d’acord amb tu, que la gent pensa que si una persona necessita acudir a un psicòleg és perquè està boig o que és una persona rara.

– Sí això mateix, “El loco, el raro”, també dir que la gent que pateix addiccions no acudeix al metge per aquesta por de ser jutjat. Que la gent pensi que és una persona conflictiva, però no, l’excès d’alcohol, de prendre drogues és perquè hi ha alguna cosa a priori que s’ha de tractar i és per això que agafa aquest tipus de conductes, oi?

– Clar, podríem dir que aquesta addicció que es genera la persona prové d’un problema anterior.

– Evidentment, nois.

– És com l’autotractament que es fa la persona.

– En aquest cas, l’autotractament es per calmar, per pendir-se. Però quan vols evadir,  normalment es fa mitjançant festes, alcohol, copes de més. Però l’autotractament va més lligat quan hi ha conductes estranyes diàries, per evadir la vida real. Perquè ha d’haver, segur, una problemàtica i de vegades costa que la gent vegi això. Què no és una malaltia sinó una conducta arrel d’un problema que ha tingut la persona i hem de tractar perquè no es desenvolupi alguna cosa pitjor, i que llastimosament, de vegades no es tracta.

• Quines recomanacions donaries tant per algú que ja te depressió com per evitar tenir-la?

Primer de tot, clar, estem parlant segons la franja d’edat, però poder-ho obrir, poder-ho parlar amb els amics, els pares, els familiars, la recomanació aniría molt d’això, de confiança de poder dipositar això amb algú que pugui ajudar.

Segon, el metge. El metge d’atenció primària, poder anar al CAP i poder explicar el que està passant i ràpidament el metge derivarà la persona cap a l’especialista que la persona necessiti.

Els pares també detectar el que està passant. Vull dir, potser sona fort el que diré, però controlar una mica les tecnologies dels fills perquè moltes vegades aquests conflictes provenen de bullying, de falta de son, de comparacions, i sobretot entendre, comprendre que alguna cosa està succeïnt, però sempre sense jutjar i posant el problema on toca, amb un professional car hi ha molts professionals de salut mental que poden atendre el pacient.

Com a conclusió d’aquesta entrevista hem pogut extreure diverses opinions car gràcies a en Jordi tenim una perspectiva diferent d’aquesta malaltia. És important dir que és impressionant la quantitat de joves que pateixen depressió i ansietat, i a més a més TCA. Ens va impresionar també l’increment de joves que tenen depressió i sobretot de persones que s’han tret la vida per diversos motius.

Aquesta malaltia és molt dura de superar car la persona pot tenir recaigudes i pensem que ha de ser molt difícil pensar que ja s’ha superat la depressió amb els medicamenst i els tractaments necessaris i de cop i volta tornar a lo mateix, a estar malalt. Gràcies a l’informació que ens va oferir el psicòleg Jordi hem aclarit molts dubtes que teniem i també hem pogut conèixer més a fons sobre l’oscuritat d’aquesta dura malaltia.