Entrevista a un jove que va patir depressió, Alejandro Fuentes.
L’Alejandro és un noi de 18 anys que actualment està buscant treball i recentment ha acabat de cursar el batxillerat d’arts escèniques al institut IES Vallès.
- Quan vas a començar a sentir-te malament?
Bé doncs, la primera vegada que em vaig sentir malament va ser als 7 o 8 anys aproximadament. Cal dir també que estava cursant l’escola primària, era força petit.
- Quins símptomes tenies?
En quant als símptomes que tenia doncs no tenia ganes de fer res, estava molt trist, tot el dia pensant en lo trist que estava, no volia parlar amb ningú perquè no em trobava bé, tot el dia pensant el mateix.
- Eres conscient que estaves malalt?
Sí, perquè jo penso molt en com estic i en com em trobo i vaig veure que això no era normal en mi, el estar tan trist i tenir conductes poc habituals en mi.
- Com te’n vas adonar de que estaves patint depressió?
Em vaig adonar quan vaig anar al metge i em van dir que pels símptomes que tenia i els sentiments que jo els hi explicava, patia una depressió.
- Que et va començar a passar? (símptomes…)
Plorava amb qualsevol cosa que passava, ja fos per una situcaió seria, quotidiana o intrascendent i diàriament estava trist, no volia parlar amb ningú ni sortir al carrer.
- Fou crònic el teu estat depressiu?
No, de vegades em sentia molt feliç, però aleshores de cop i volta començava a pensar en coses que em posaven trist i tornava de nou a patir el quadre de depressió.
- El teu entorn es va veure afectat? (escolar, familiar,…)
El meu entorn familiar estava molt preocupat perquè no em volien veure en aquest estat, perquè la depressió es una malaltia bastant seriosa i els veia molt tristos al veure’m així.
- Et vas sentir rebutjat o jutjat pel teu entorn? O al contrari, vas tenir suport emocional i psicològic? Com va ser aquest rebuig o suport?
Vaig tenir sort, sóc conscient de que a moltes persones no les ajuden quan estan en aquesta situació, però a mi, la meva família des d’un principi em va intentar ajudar i també els meus amics. En general, tot el meu entorn.
La meva família em va proposar anar al psicòleg si així ho volia i que cada vegada que necessités parlar, m’escoltarien, aconsellarien i ajudarien en tot el que poguessin.
- Vas tenir dificultats per dir als teus amics, familiars, que estaves patint una depressió?
No, ells sempre van ser conscients del que em passava i que si necessitava ajuda, allà estarien, i que sinó volia parlar perquè no em trobava bé, s’esperarien a que estigués millor. La veritat es que hem van entendre bé, com podien, no vaig tenir dificultats.
- Senties que aquelles coses quotidianes que et feien feliç ja no t’omplien?
Sí, ja que sempre que estava trist, em refugiava en coses que em feien sentir millor i vaig adonar-me que ja no era així, i fins i tot em feien sentir pitjor, i jo volia que m’ajudessin i no m’ajudaven.
- Et vas sentir culpable?
A vegades si, perquè veia malament a la meva família, pensava que tot era la meva culpa i que si jo no estigués així, la meva família no estaria patint.
- Vas tenir pensaments negatius? (suïcides)
Mai, però si que moltes vegades pensava en si arribaria a tenir-los si la depressió s’allargava més. Tenia por a tenir aquestes idees però per sort mai vaig tenir-les.
- Vas començar amb alguna medicació?
Si, la primera vegada que vaig anar al psicòleg em va dir la medicació concreta que m’havia de prendre i em va funcionar paulatinament.
- Al tenir depressió, es va desenvolupar alguna altra complicació?
Si, vaig començar a tenir ansietat. Jo crec que la depressió i la ansietat van lligades, si pateixes una també és probable que pateixis l’altra. La ansietat va aparèixer a la vegada que la depressió.
- Podries donar un consell a la gent jove basant-te en la teva experiència?
Els hi diria que busquin ajuda, jo com he dit abans ho vaig tenir molt fàcil ja que la meva família em va donar suport, però si no és el cas d’ells, els recomano que parlin amb els seus amics o persones de confiança, amb persones que sàpiguen que no els jutjaran. Principalment, que vagin al psicòleg i demanin ajuda, que buscar ajuda professional no és res dolent i anar al psicòleg no vol dir que estigui boig.
Com a conclusió de l’entrevista amb el pacient hem pogut conèixer més sobre el que és realment patir depressió sent tan jove. El seu testimoni ens ha commogut bastant i ens vam poder posar en la pell d’una persona jove que pateix aquesta cruel malaltia. Gràcies a les seves respostes hem pogut saber que la depressió realment t’acompanya tota la vida. És important tenir suport ja sigui mèdic, familiar, etc, car superar aquesta malaltia sol per por a ser jutjat o que et tractin de boig ha de ser molt dur i a més a més la depressió pot incrementar i anar a pitjor. Com a conclusió final, és molt important que quan la persona presenti símptomes poc habituals en el seu día a día, ha d’acudir al metge perquè pugui frenar a temps una depressió prolongada i dura de superar.