Ètica

Una de les crítiques que s’ha fet a la religió desde els temps moderns és que és incompatible amb la ciència i l’us de la raó. Però aquesta crítica surt de la ignorància. Si li preguntem a una persona del carrer que ens digui el nom de dos dels més grans filòsofs, potser molts esmentaran a Plató i Aristòtil, i si li diem que esmenti a dos dels més grans científics potser diran Newton i Einstein. Doncs bé, tant els primers com els segons eren creients, i no se’ls pot acusar de persones irracionals, perquè són alguns dels representants màxims de l’us de la raó en la història de la humanitat.

Potser, cal una nova mirada, adornar-se que la religió i la ciència són discursos diferents, però no necessàriament oposats, sinó complementaris. La ciència descobreix quina relació hi ha entre les coses, però la religió ens diu què són les coses. Fou precisament Einstein qui digué que ‘la ciència descobreix el llenguatge de Déu’. I un dels filòsofs més importants del racionalisme, Leibniz, digué que les lleis de la naturalesa no són més que un ‘costum de Déu’. Segons això, les coses apareixen ordenades en una successió de causes i efectes, i aquest ordre és el que descobreix la ciència. La religió diu en canvi què hi ha al darrera d’aquest procés, és a dir, quina és la força viva que fa que d’una causa en sorgeixi el seu efecte. Segons Einstein i Leibniz, aquesta força viva és el que anomenem ‘Déu’, i és qui fa que les coses es produeixin d’una manera ordenada i constant, i això és el que anomenem ‘llei’.

Finalisme i Mecanicisme: Els fets s’acostumen a explicar de dues formes: averiguant la causa material de per què succeeixen (causa eficient) o bé la seva finalitat (causa final): El primer tipus d’explicació és freqüent quan estudiem els fenòmens físics, és a dir, és utilitzat en les ciències naturals. El segon és més freqüent en l’estudi de la conducta humana i en les ciències de l’esperit en general. El món es pot explicar, per tant, o bé d’acord a la concepció mecanicista (revolució científica del S. XVII), o bé a la concepció finalista (Plató, Aristòtil, etc.).

-Finalisme: el món està ordenat d’acord a finalitats, com un organisme viu, es un COSMOS. Busca la causa en el futur. El llenguatge està ple d’expressions que pressuposen una causa final: m’en vaig perquè he d’anar a casa, ja que d’aquí dues hores tinc entreno, etc.

-Mecanicisme: El món respon a lleis mecàniques, els aconteixements de la natura s’expliquen per relacions de causa-efecte: causalitat eficient, no es contempla la causalitat final. (respon a la idea moderna de UNIVERS). Busca la causa en el passat.

causa eficient – causa final

pasat – futur

matèria – esperit

cos – ment

 Confusió entre mitjà i causa: 

Plató, en la seva obra Fedó, inicia el tema de la causalitat final o de la teleologia en el Cosmos, que posteriorment desenvoluparà en el Timeu amb la idea d’un demiürg diví i racional. Però a més, també en el Fedó, critica l’us reductiu de la raó que feien determinats filòsofs del seu temps, que pels temes que tractaven equivaldrien als científics actuals. Així, en boca de Sócrates, Plató explica que llegint un llibre d’Anaxàgores es va sorprendre agradablament quan veié que afirmava que la “ment” o la “intel·ligència” era la causa de tot i la que ho ordenava tot amb vistes a que cada cosa arribés a manifestar-se de la millor forma i en vistes al Bé comú. Després, però, veiem que la sorpresa de Sócrates es va tornar en decepció quan s’adonà que Anaxàgores no recurria per res a la intel·ligència divina ni li atribuia cap causalitat en la ordenació de les coses, sino que recurria a causes purament materials, com aigües, èters, aires i moltes altres coses que Plató califica d’absurdes. Plató explica a través del seu diàleg socràtic en què consisteix aquesta confusió:

Aquesta manera d’argumentar, diu, seria com oblidar que la causa de que Sòcrates estigui assegut en una cadira de la seva cel·la de la presó és que ha triat esperar pacientment la seva execució enlloc d’escapar-se, i dir, en canvi, que la causa de que estigui assegut a la cadira són els moviments dels seus tendons, articulacions, nervis i ossos. Igualment, seria com confondre que la causa de que Sòcrates els hi estigui parlant als seus deixebles no és la seva voluntat o intenció d’instruir-los, sino sons, veus (moviments de cordes vocals) i altres coses per l’estil. Plató critica així la confusió entre la veritable causa, relacionada amb la intenció o finalitat, i el mitjà material necessari per a produir-la, i diu que és erroni anomenar a aquesta última “causa”[1]. Veiem aquí una extrapol·lació des del microcosmos humà, on és fàcil de veure-hi la voluntat humana operant al darrera de les accions, al macrocosmos sencer de l’univers, on és més difícil de veure-hi la voluntat divina intervenint en el curs dels aconteixements.

Exemples de finalisme platònic:

-La màquina de xiclets: quina és la causa mecànica de que caigui un xiclet? La moneda que hi posem. Però la causa final, que és la més important, és la nostra intenció de menjar-nos un xiclet en el futur. Plató posa per damunt, per tant, la causa final.

-La construcció d’una casa: la causa mecànica seran tots els elements que han intervingut en la construcció (maons, ciment, mà d’obra, etc.), però la causa final és la intenció de l’arquitecte de construir una casa, intenció que plasma en un disseny en un paper o, actualment, a l’ordinador.

Ciència versus cientifisme

La ciència natural té uns mitjans de mesura que li permeten medir només un determinat àmbit de la realitat, com és el dels fets materials, és a dir, la cara externa dels aconteixements. La ciència no pot mesurar altres factors que no siguin medibles amb els seus instruments. Si hi ha un altre factor, com una intencionalitat o sentit en el món, la ciència no pot medir-ho, com tampoc pot medir la creença o altres qüestions d’ordre espiritual.

La religió ens parla també de les grans preguntes, de les grans qüestions que afecten a tot ésser humà (Déu, l’ànima, el món com a totalitat, el més enllà, el sentit del sofriment, el bé i el mal, etc…). Aquestes preguntes potser no són importants per a qüestions pràctiques de la vida, però sí que té sentit fer-se-les quan un es planteja el sentit de la vida, i sobretot, el sentit de la mort que a tots ens arribarà tard o d’hora.

El discurs científic que envaeix altres àrees del coneixement relacionades amb l’espiritualitat i les intenta reduir a explicacions purament científico-materials, s’allunya de la ciència i esdevé cientifisme. Com apunta el científic i metge gallec Javier Peteiro “aquest discurs és el que porta a considerar la Ciència sagrada, i a jutjar qualsevol crítica als científics com a retrògada. La ciència entesa així s’ha convertit en la nova fe atea, que omple el buit de la manca de creences”.