Ètica

Actualment vivim una situació nova en la història de la humanitat. Antigament hi havia hagut situacions similars, però mai de l’abast global actual. Hi ha aspectes nous que cap de nosaltres havia viscut: no poder sortir de casda durant setmanes o mesos, haver de portar mascareta, la distància social etc.

Si indaguem per diferents fonts de informació hi veiem opinions diverses, desde les que accepten la versió oficial dels grans mitjans fins altres opinions alternatives que proposen altres lectures del que està passant. Podem veure també que les mesures sanitàries varien bastant d’un païs a l’altre.

Potser, el més important, és intentar veure el costat positiu de tot plegat, tot i que no és fàcil. Per exemple, és una evidència que s’ha reduït la contaminació del planeta, degut, entre altres motius, a que ha disminuït moltíssim el trànsit aeri: ara hi ha molts menys avions volant i contaminant. És cert també que molts pares i mares ara passen més hores amb els seus fills que abans, degut a la implementació del tele-treball desde casa, situació que en molts casos ha enfortit els vincles familiars, etc. És a dir, potser cal tenir una actitud més optimista, deixar la porta oberta a la possibilitat de que estigui emergint quelcom nou. Caldrà doncs estar alerta i tenir una mirada crítica al que succeeix, però sense perdre l’esperança.

Una de les crítiques que s’ha fet a la religió desde els temps moderns és que és incompatible amb la ciència i l’us de la raó. Però aquesta crítica surt de la ignorància. Si li preguntem a una persona del carrer que ens digui el nom de dos dels més grans filòsofs, potser molts esmentaran a Plató i Aristòtil, i si li diem que esmenti a dos dels més grans científics potser diran Newton i Einstein. Doncs bé, tant els primers com els segons eren creients, i no se’ls pot acusar de persones irracionals, perquè són alguns dels representants màxims de l’us de la raó en la història de la humanitat.

Potser, cal una nova mirada, adornar-se que la religió i la ciència són discursos diferents, però no necessàriament oposats, sinó complementaris. La ciència descobreix quina relació hi ha entre les coses, però la religió ens diu què són les coses. Fou precisament Einstein qui digué que ‘la ciència descobreix el llenguatge de Déu’. I un dels filòsofs més importants del racionalisme, Leibniz, digué que les lleis de la naturalesa no són més que un ‘costum de Déu’. Segons això, les coses apareixen ordenades en una successió de causes i efectes, i aquest ordre és el que descobreix la ciència. La religió diu en canvi què hi ha al darrera d’aquest procés, és a dir, quina és la força viva que fa que d’una causa en sorgeixi el seu efecte. Segons Einstein i Leibniz, aquesta força viva és el que anomenem ‘Déu’, i és qui fa que les coses es produeixin d’una manera ordenada i constant, i això és el que anomenem ‘llei’.

Finalisme i Mecanicisme: Els fets s’acostumen a explicar de dues formes: averiguant la causa material de per què succeeixen (causa eficient) o bé la seva finalitat (causa final): El primer tipus d’explicació és freqüent quan estudiem els fenòmens físics, és a dir, és utilitzat en les ciències naturals. El segon és més freqüent en l’estudi de la conducta humana i en les ciències de l’esperit en general. El món es pot explicar, per tant, o bé d’acord a la concepció mecanicista (revolució científica del S. XVII), o bé a la concepció finalista (Plató, Aristòtil, etc.).

-Finalisme: el món està ordenat d’acord a finalitats, com un organisme viu, es un COSMOS. Busca la causa en el futur. El llenguatge està ple d’expressions que pressuposen una causa final: m’en vaig perquè he d’anar a casa, ja que d’aquí dues hores tinc entreno, etc.

-Mecanicisme: El món respon a lleis mecàniques, els aconteixements de la natura s’expliquen per relacions de causa-efecte: causalitat eficient, no es contempla la causalitat final. (respon a la idea moderna de UNIVERS). Busca la causa en el passat.

causa eficient – causa final

pasat – futur

matèria – esperit

cos – ment

 Confusió entre mitjà i causa: 

Plató, en la seva obra Fedó, inicia el tema de la causalitat final o de la teleologia en el Cosmos, que posteriorment desenvoluparà en el Timeu amb la idea d’un demiürg diví i racional. Però a més, també en el Fedó, critica l’us reductiu de la raó que feien determinats filòsofs del seu temps, que pels temes que tractaven equivaldrien als científics actuals. Així, en boca de Sócrates, Plató explica que llegint un llibre d’Anaxàgores es va sorprendre agradablament quan veié que afirmava que la “ment” o la “intel·ligència” era la causa de tot i la que ho ordenava tot amb vistes a que cada cosa arribés a manifestar-se de la millor forma i en vistes al Bé comú. Després, però, veiem que la sorpresa de Sócrates es va tornar en decepció quan s’adonà que Anaxàgores no recurria per res a la intel·ligència divina ni li atribuia cap causalitat en la ordenació de les coses, sino que recurria a causes purament materials, com aigües, èters, aires i moltes altres coses que Plató califica d’absurdes. Plató explica a través del seu diàleg socràtic en què consisteix aquesta confusió:

Aquesta manera d’argumentar, diu, seria com oblidar que la causa de que Sòcrates estigui assegut en una cadira de la seva cel·la de la presó és que ha triat esperar pacientment la seva execució enlloc d’escapar-se, i dir, en canvi, que la causa de que estigui assegut a la cadira són els moviments dels seus tendons, articulacions, nervis i ossos. Igualment, seria com confondre que la causa de que Sòcrates els hi estigui parlant als seus deixebles no és la seva voluntat o intenció d’instruir-los, sino sons, veus (moviments de cordes vocals) i altres coses per l’estil. Plató critica així la confusió entre la veritable causa, relacionada amb la intenció o finalitat, i el mitjà material necessari per a produir-la, i diu que és erroni anomenar a aquesta última “causa”[1]. Veiem aquí una extrapol·lació des del microcosmos humà, on és fàcil de veure-hi la voluntat humana operant al darrera de les accions, al macrocosmos sencer de l’univers, on és més difícil de veure-hi la voluntat divina intervenint en el curs dels aconteixements.

Exemples de finalisme platònic:

-La màquina de xiclets: quina és la causa mecànica de que caigui un xiclet? La moneda que hi posem. Però la causa final, que és la més important, és la nostra intenció de menjar-nos un xiclet en el futur. Plató posa per damunt, per tant, la causa final.

-La construcció d’una casa: la causa mecànica seran tots els elements que han intervingut en la construcció (maons, ciment, mà d’obra, etc.), però la causa final és la intenció de l’arquitecte de construir una casa, intenció que plasma en un disseny en un paper o, actualment, a l’ordinador.

Ciència versus cientifisme

La ciència natural té uns mitjans de mesura que li permeten medir només un determinat àmbit de la realitat, com és el dels fets materials, és a dir, la cara externa dels aconteixements. La ciència no pot mesurar altres factors que no siguin medibles amb els seus instruments. Si hi ha un altre factor, com una intencionalitat o sentit en el món, la ciència no pot medir-ho, com tampoc pot medir la creença o altres qüestions d’ordre espiritual.

La religió ens parla també de les grans preguntes, de les grans qüestions que afecten a tot ésser humà (Déu, l’ànima, el món com a totalitat, el més enllà, el sentit del sofriment, el bé i el mal, etc…). Aquestes preguntes potser no són importants per a qüestions pràctiques de la vida, però sí que té sentit fer-se-les quan un es planteja el sentit de la vida, i sobretot, el sentit de la mort que a tots ens arribarà tard o d’hora.

El discurs científic que envaeix altres àrees del coneixement relacionades amb l’espiritualitat i les intenta reduir a explicacions purament científico-materials, s’allunya de la ciència i esdevé cientifisme. Com apunta el científic i metge gallec Javier Peteiro “aquest discurs és el que porta a considerar la Ciència sagrada, i a jutjar qualsevol crítica als científics com a retrògada. La ciència entesa així s’ha convertit en la nova fe atea, que omple el buit de la manca de creences”.

La bioética és la branca de la ètica que aborda els problemes morals derivats dels avanços de les ciències biològiques en general. Els seus temes d’estudi són molts, per exemple: l’eutenàsia, l’avortament, la manipulació genètica, la manipulació del medi ambient (la modificació del clima o la modificació transgènica en agricultura i els fertilitzants químics), l’experimentació amb animals, l’us d’energia nuclear, etc.

No tot avenç cièntífic és moralment bo. Si un químic es dedica a experimentar fins a conseguir drogues sintètiques que causen molt de mal, això no es pot considerar un avenç. I si el descobriment de l’energia nuclear es posa al servei de la guerra, tampoc. La bioètica, doncs, estudia quan els avenços científics van en una direcció equivocada i s’ha de frenar i redirigir els esforços en investigacions que siguin de debò beneficioses per a la humanitat.

L’era digital en què vivim té avantatges clars, com per exemple l’accés ràpid a la informació, que ens ajuda a solucionar necessitats pràctiques. Un exemple entre molts seria l’us dels navegadors com el google maps, que ens permet arribar amb cotxe pràcticament a qualsevol punt geogràfic amb una alta fiabilitat.

Però l’era digital ens exposa a perills que abans no hi eren:

-Addicció als aparells digitals: Fins fa no gaires anys les persones sortien de casa sense cap mòbil a la butxaca, i es sentien segures. Ara, sembla que si un no porta el mòbil no pot fer res. S’ha de recuperar, per tant, la capacitat de fer activitats i de gaudir sense haver de portar el mòbil sempre al damunt. I amb els ordinadors també s’està creant una dependència que pot arribar a extrems poc saludables: passar-se hores jugant amb els ordinadors o la play afavoreix l’aïllament social.

-Pèrdua de qualitat en les relacions humanes: És una imatge molt habitual veure un grup de persones juntes, sobretot joves, que estan cadascú amb el seu mòbil, en silenci i sense comunicar-se entre ells. El mòbil, per molt poder d’atracció que tingui, no hauria de ser mai el substitut de les relacions humanes presencials, físiques. Està bé quan la distància física és insalvable, però quan les persones s’ajunten, el mòbil hauria de quedar en un segon pla.

El següent text del filòsof contemporani Charles Taylor, parla de la necessitat del contacte directe amb els demés:

Para mis propósitos sobre este punto, deseo valerme del término lenguaje en su sentido más flexible, que no sólo abarca las palabras que pronunciamos sino también otros modos de expresión con los cuales nos definimos, y entre los que se incluyen los “lenguajes” del arte, del gesto, del amor y similares. Pero aprendemos estos modos de expresión mediante nuestro intercambio con los demás.

Charles Taylor, El multiculturalismo y la política del reconocimiento, pp. 52-53.

-Pèrdua de la intimitat a les xarxes: Cada cop més experts avisen del perill de compartir segons quin tipus d’informació personal o fotos personals a les xarxes, ja que no hi ha control ni seguretat de a on aniran a parar ni quin us se’n pot arribar a fer.

-Exposició a les radiacions: També estan començant a sortir estudis que demostren la relació entre determinats desequilibris del cos i de la ment i l’exposició a les radiacions digitals. Es mòbils, el wifi, les antenes, etc. És important, doncs, tenir hàbits que ens protegeixin el màxim possible: apagar el mòbil a la nit o si més no posar-lo en mode ‘avió’; apagar el wifi o almenys tenir-lo lluny del lloc on es dorm, etc…

-Exposició a un ritme accelerat i a una sobre-estimulació constants: Moltes persones ja de nens es passen, com sabem, vàries hores diàries exposades a les pantalles (televisió, mòbil, ordinador, play…). Especialment en el tema dels videojocs i de les pel·lícules que contenen canvis d’imatge molt ràpids, veiem que inevitablement han d’afectar l’espectador en el sentit d’accelerar el ritme del cervell. El problema és que quan això és un hàbit, a la persona li costa molt relaxar-se amb el ritme de la vida normal, de la vida ‘real’ i no virtual. Aquesta sobre-estimulació fa que a les persones després els hi sigui difícil connectar amb la natura i amb elles mateixes. I això, com apunten ja alguns psicòlegs, pot estar relacionat amb vàries patologies, per exemple amb la dificultat per concentrar-se, etc.

Diversos estudis científics (per exemple de la Universitat de Indiana) van trobar com es deprimien regions cerebrals associades al control emocional quan es feia un us compulsiu dels videojocs, sobretot dels videojoc violents. Aquest us compulsiu s’ha associat també en diferents estudis al sobrepès, la introversió i tendències depressives. Aquí podriem reprendre el tema de les capacitats humanes: no és ètic dedicar tots els esforços que comporta estudiar la carrera d’informàtica per acabar fent videojocs que atemptin contra els drets humans.