3.3.4. La subjecció als principis morals. L’exemple d’Ulisses: una pèrdua inicial per a un guany major
Jordi | 23 de gener de 2020L’Odissea, el poema èpic grec escrit per Homer al s. VIII a.c., narra el viatge de l’heroi Ulisses, que després de la guerra de Troia triga deu anys en tornar a casa, a l’illa de Ítaca, d’on era rei i a on l’esperen la seva dona i el seu fill.
El cant XII narra el pas del vaixell d’Ulisses per un mar on hi ha sirenes. Ulisses sap que moltes naus naufraguen quan passen per allà, ja que el cant embriagador de les sirenes embogeix els mariners que es llencen per la borda per anar a cercar les sirenes:
Ulisses utilitza la seva astucia per passar de llarg sense naufragar: fa que els mariners es tapin les orelles amb cotó, per a que no sentin els cants i segueixin remant, però abans es fa lligar al màstil del vaixell, i ell no es tapa les orelles. Els hi dona l’ordre als mariners de no deslligar-lo fins que s’hagin allunyat de la zona de les sirenes, encara que els hi demani a crits, mentre canten les sirenes, que el deslliguin. D’aquesta manera Ulisses aconsegueix un doble objectiu: escoltar la bellesa del cant de les sirenes i evitar el naufragi.
Què ens ensenya aquest episodi de la Odissea?
Com tota gran obra literària, la Odissea és plena de símbols que cal interpretar i treure’n ensenyances que ens puguin servir a la nostra vida. L’episodi de les Sirenes parla del concepte de “subjecció orientada”: Ulisses vol gaudir de la bellesa dels cants de les sirenes, però sense embogir i llançar-se per la borda, i per això es fa subjectar voluntàriament al màstil del vaixell, s’assegura a l’element rígid de la nau.
Les sirenes, en el pla simbòlic, representen, entre d’altres símbols, la bellesa seductora del món, la qual és un eco de la Bellesa divina absoluta i eterna que es reflexa en les coses passatgeres. Aquesta idea la trobem en savis grecs com Plató i en d’altres filosofies i cosmovisions.
La bellesa del cant de les sirenes representen la bellesa eterna que no és d’aquest món, però que es presenta com una trampa com si fos d’aquest món. I les sirenes no tenen aparell reproductor; i en els relats clàssics ensenyaven seductorament només la meitat superior del cos, com una promesa que després no es podria satisfer plenament. Què pot voler dir tot això?
Si el màstil representa la rigidesa de la Llei, de les lleis ètiques i morals, i les sirenes representen d’una banda la bellesa eterna i de l’altra la trampa del món, potser podem interpretar aquest episodi de la següent manera:
Llançar-se de cap a les coses del món pot implicar un esforç que no dona fruits, que no es reprodueix, un esforç mal orientat. Però viatjant assegurat als principis eterns, lligant-se voluntàriament a les lleis i les normes ètiques i morals, representades en el vaixell d’Ulisses per l’element rígid i vertical del màstil, orientat simbòlicament cap al cel, es pot gaudir de la bellesa del món sense naufragar en el camí de retorn que és la vida. I aquest ‘lligar-se’ o ‘subjectar-se’ voluntàriament per poder gaudir de la bellesa sense naufragar és el camí del mig, el més adecuat per a la vida, a mig terme entre la repressió i el desenfrè, un camí que dona llibertat però evita el llibertinatge, un camí d’integració i d’equilibri que permet gaudir del viatge al mateix temps que assegura i garanteix l’arribada al bon port.
Comentaris recents