Ètica

L’ésser humà des de sempre ha necessitat viure en comunitat. Però els avantatges que té viure en comunitat (seguretat, distribució de funcions, etc.) comporta també una sèrie de limitacions. Aquí és on entra l’ètica. Necessitem l’ètica per conviure amb els demés. La meva conducta no només té conseqüències sobre el meu futur, sinó que té també conseqüències en els altres, en la seva felicitat o el seu sofriment. La reflexió ètica ens ha d’ajudar així a fer compatible la meva felicitat amb la dels altres. Necessitem l’ètica per tenir uns criteris d’igualtat i justícia mínims que ens assegurin una bona convivència. Per això es parla de la ‘ètica de mínims‘, que és aquella que assegura la bona convivència, especialment en un món cada cop més global, on conflueixen en un mateix territori diverses llengües, costums, cultures i religions. L’anomenada ‘regla d’or‘ és un exemple de l’ètica de mínims: 

• A grandes rasgos, Jenofonte lo describe como el más austero para los placeres del amor y de la comida, durísimo frente al frío y al calor, y todas las fatigas, estaba educado de tal manera que al tener pocas necesidades una modesta fortuna le bastaba para satisfacerlas. Jamás descuidó su cuerpo, reprobaba comer en demasía, no era afectado ni presumido en su vestimenta ni en su calzado, ni en su régimen de vida en general, nunca fomentó la codicia en sus alumnos. Había educado su espíritu y su cuerpo de modo que podía vivir con confianza y seguridad, era muy frugal; en cuanto a la bebida, todo le resultaba agradable, ya que sólo bebía cuando tenía sed. También insistía en que sus discípulos procuraran mantenerse sanos, al cuidar su dieta.

En específico, Jenofonte menciona que

• Siempre conversaba sobre temas humanos, examinando qué es piadoso, qué es impío, qué es bello, qué es justo, qué es injusto, etc.

• Siempre cuidó su cuerpo y reprendía a quienes no tomaban en cuenta este aspecto, pues desde su punto de vista era aconsejable practicar ejercicio para el adecuado robustecimiento físico.

En Memorables, el filósofo pronuncia un largo discurso a través del cual hace hincapié en la importancia que tiene el ejercicio, ya que preocupado por la formación del ciudadano y a que, debido a sus vivencias en la guerra, había constatado en persona las ventajas de tener un cuerpo en buenas condiciones, entre sus argumentos destaca que en nada perjudica tener un cuerpo sano; mientras el mal estado físico puede provocar la pérdida de la memoria o manías que dañan el entendimiento, de manera que gracias al ejercicio se evitan los males ocasionados por el envejecimiento prematuro.

En el Simposio en concreto, el filósofo subraya que con la danza se ejercita todo el cuerpo, lo cual es ideal para mantenerse en buenas condiciones y lograr el equilibrio corporal. Sócrates estaba muy interesado en el deporte y el ejercicio físico en general, ello lo hacía alabar a los espartanos, quienes debido a su duro entrenamiento eran considerados los mejores caudillos militares. El maestro de Jenofonte defendía el desarrollo integral del cuerpo y desdeñaba el desequilibrio físico.

L’acció amb sentit: pensar en els demés

Actes humans versus actes ‘animals’:

“Las acciones propiamente humanas son las hechas con libertad. Y entiendo por libertad, la voluntad que nace de la reflexión. En efecto, lo único que predomina en las acciones de los animales irracionales es la afección pasiva que acontece en el alma bestial. El hombre también actúa a veces de esta manera, como cuando rompe una piedra que le ha golpeado o una rama que le ha arañado, solo porque le ha arañado. Todos estos actos son animales. En cambio, si rompe [dicha rama o piedra] para que no dañe a los demás o movido por una reflexión que le exija romperla, entonces aquello es un acto humano.

Así pues, toda acción que se realiza no para obtener un fin distinto de la operación que se lleva a cabo o que [se hace] sin pretender alguna finalidad o que si hay una finalidad que se busque no es de una manera consciente, esta tal acción es animal y procede únicamente del alma bestial”.

J. Lomba, Avempace, pp. 61-62.

La necessitat de controlar els impulsos

Els estímuls externs desencadenen impulsos interns que ens porten a actuar, a vegades impulsivament. Ara bé, com més conscient és una persona més capacitat té d’escollir la resposta que dóna, és a dir, de no actuar impulsivament. Davant d’un estímul, extern o intern, és important ser capaç de donar-se un espai de temps en el qual poder escollir la resposta que donem. Hi ha persones que tenen aquesta capacitat més desenvolupada per naturalesa, però tothom, treballant, pot desenvolupar-la.

Els següent text parla d’aquesta capacitat que tenim d’actuar amb llibertat, i contraposa les accions humanes a les impulsives o ‘animals’:

“No hi ha àmbit on sigui més evident la inutilitat de l’emoció aflictiva que en el de la còlera… No es únicament que la còlera destrueixi la nostra capacitat de crítica sinó que sol inclinar-se inevitablement cap a la ràbia, el ressentiment, l’odi la malícia i l’engany, tot coses negatives en tant que causen prejudici als altres. Així, la còlera no té més utilitat que causar sofriment… Per exemple, a mi sempre m’ha agradat arreglar rellotges. Però recordo un munt d’ocasions quan era un nen en què aquelles peces menudes i intrincades em feien perdre la paciència. Agafava el mecanisme i l’aixafava d’un cop contra la taula. No cal dir que després em sabia molt de greu i m’avergonyia del meu comportament… Sobretot una vegada que vaig haver de tornar el rellotge al seu propietari en un estat molt pitjor de com me l’havia donat”.

D. Lama, Una ètica per al nou mileni, pp. 108-109

L’Odissea, el poema èpic grec escrit per Homer al s. VIII a.c., narra el viatge de l’heroi Ulisses, que després de la guerra de Troia triga deu anys en tornar a casa, a l’illa de Ítaca, d’on era rei i a on l’esperen la seva dona i el seu fill.

El cant XII narra el pas del vaixell d’Ulisses per un mar on hi ha sirenes. Ulisses sap que moltes naus naufraguen quan passen per allà, ja que el cant embriagador de les sirenes embogeix els mariners que es llencen per la borda per anar a cercar les sirenes:

Ulisses utilitza la seva astucia per passar de llarg sense naufragar: fa que els mariners es tapin les orelles amb cotó, per a que no sentin els cants i segueixin remant, però abans es fa lligar al màstil del vaixell, i ell no es tapa les orelles. Els hi dona l’ordre als mariners de no deslligar-lo fins que s’hagin allunyat de la zona de les sirenes, encara que els hi demani a crits, mentre canten les sirenes, que el deslliguin. D’aquesta manera Ulisses aconsegueix un doble objectiu: escoltar la bellesa del cant de les sirenes i evitar el naufragi.

Què ens ensenya aquest episodi de la Odissea?

Com tota gran obra literària, la Odissea és plena de símbols que cal interpretar i treure’n  ensenyances que ens puguin servir a la nostra vida. L’episodi de les Sirenes parla del concepte de “subjecció orientada”: Ulisses vol gaudir de la bellesa dels cants de les sirenes, però sense embogir i llançar-se per la borda, i per això es fa subjectar voluntàriament al màstil del vaixell, s’assegura a l’element rígid de la nau.

Les sirenes, en el pla simbòlic, representen, entre d’altres símbols, la bellesa seductora del món, la qual és un eco de la Bellesa divina absoluta i eterna que es reflexa en les coses passatgeres.  Aquesta idea la trobem en savis grecs com Plató i en d’altres filosofies i cosmovisions.

La bellesa del cant de les sirenes representen la bellesa eterna que no és d’aquest món, però que es presenta com una trampa com si fos d’aquest món. I les sirenes no tenen aparell reproductor; i en els relats clàssics ensenyaven seductorament només la meitat superior del cos, com una promesa que després no es podria satisfer plenament. Què pot voler dir tot això?

Si el màstil representa la rigidesa de la Llei, de les lleis ètiques i morals, i les sirenes representen d’una banda la bellesa eterna i de l’altra la trampa del món, potser podem interpretar aquest episodi de la següent manera:

Llançar-se de cap a les coses del món pot implicar un esforç que no dona fruits, que no es reprodueix, un esforç mal orientat. Però viatjant assegurat als principis eterns, lligant-se voluntàriament a les lleis i les normes ètiques i morals, representades en el vaixell d’Ulisses per l’element rígid i vertical del màstil, orientat simbòlicament cap al cel, es pot gaudir de la bellesa del món sense naufragar en el camí de retorn que és la vida. I aquest ‘lligar-se’ o ‘subjectar-se’ voluntàriament per poder gaudir de la bellesa sense naufragar és el camí del mig, el més adecuat per a la vida, a mig terme entre la repressió i el desenfrè, un camí que dona llibertat però evita el llibertinatge, un camí d’integració i d’equilibri que permet gaudir del viatge al mateix temps que assegura i garanteix l’arribada al bon port.