Ètica

Per què la gran escriptora Agatha Christie devia dir la frase “Pocs de nosaltres som el que semblem”?

Comencem mirant aquest divertit video:

Aquest video del gran actor còmic Charles Chaplin (Xarlot) ens ensenya de forma divertida la diferència entre ser sincer o, per contra, voler aparentar allò que no som.

Ara, pots llegir un text de Shakespeare, el gran dramaturg anglès, que en una obra de teatre parla del mateix tema. És un monòleg d’un personatge (Bassanio) que ha de triar entre tres cofres (d’or, de plata i de plom), i si encerta el que té amagat un retrat de la seva bella estimada, podrà casar-s’hi:

BASSANIO: Les parences externes poden ser menys del que són. El món sempre s’enganya amb l’ornament. En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput, quan està assaonat amb una veu bonica, no amaga els seus aspectes de maldat? I en la religió, ¿quin condemnat error no troba un front auster que el beneeixi i que l’aprovi amb una cita bíblica per amagar-ne la maldat amb ornaments? No hi ha vici palpable que deixi d’assumir algun tret virtuós com a disfressa exterior. Quants covards, de cor fals com escales de sorra, no es deixen una barba com la de Mart, de cella arrugada, o com la d’Hèrcules? Però si furgues en el seu interior, veuràs que tenen fetges tan blancs com la llet. Aquests es posen la disfressa del valor només per fer-se témer. Contempla la bellesa ja veuràs que es compra a pes; aquest és el miracle de la naturalesa: que qui en té més sempre és la més lleugera. Així passa amb els rínxols d’or, que semblen serps: es mouen al vent sobre una suposada bellesa, i molt sovint se sap que són el dot d’un altre cap, i aquella calavera que els va criar es podreix en el sepulcre. L’ornament, doncs, és com la traïdora riba del mar més perillós, el vel bonic que amaga una bellesa índia, en un mot: la aparent veritat que fan servir els temps astuts per atrapar els més savis.

Doncs, amb tu, or brillant, aliment dur de Midas, No vull saber-hi res. Ni tampoc res amb tu, pàl·lida mitjancera entre home i home; però tu, pobre plom, que ens amenaces més que pas ens fas promeses, la teva pal·lidesa em sap commoure més que l’eloqüència, i et trio a tu. Joia, sigues d’això la conseqüència.

BASSANIO: ¿Què hi trobaré aquí a dintre? [Obre el cofre] El retrat de la bella Porcia! Aquí hi ha el pergamí, Contingut i resum de la meva fortuna: Tu, que de les parences no fas cas, Bona fortuna i tria trobaràs. Ja que la bona sort es teva, vés a ser feliç, i no busquis res més. Si estàs content amb això, i aquesta sort t’agrada de debò, gira’t cap a la teva enamorada, i que amb un bes se senti reclamada.

William Shakespeare, El mercader de Venècia

-<<Óyeme, Eutidemo –díjole-: y a Delfos, ¿has ido ya alguna vez?

–Sí, a fe, y aun dos veces, respondió.

-¿Has echado de ver entonces grabado en algun sitio del templo aquello de <<Conócete a ti mismo>>?

-Sí, claro.

-¿Qué pasó, pues: que no se te dio nada de la inscripción o que pusiste atención a ella y trataste de examinarte a ti mismo, a ver quién eras?

–Desde luego que no, a fe mía –respondió-; porque, en fin, eso por lo menos creía que lo tenía bien sabido, que a buena hora iba yo a saber otra cosa ninguna, como ni aún a mi mismo me conociera.

-Y ¿qué te parece, que se conoce él mismo aquel que solamente su propio nombre sabe o aquel que, así como los que van a comprar caballos no piensan que conocen el que quieren conocer hasta que examínan si es dócil o rebelde, i si es fuerte o flojo, i si rápido o lento, y cómo anda de las demás condiciones convenientes y disconvenientes para hacer uso de un caballo, así él, examinado que se ha a sí mismo, a ver cómo anda de cualidades para su uso como hombre, ha alcanzado conocimiento de su propia condición y posibilidades?>>

JENOFONTE (Xenòfon): Memorias, IV, 2, 131

Davant la pregunta que tots ens podem fer a nosaltres mateixos ‘qui sóc jo?’, hi podem donar diverses respostes, algunes més properes a la realitat que d’altres:

Si responem dient quin és el nostre nom, edat o lloc de neixement, o donant dades similars, estarem donant una resposta molt reduida, que no indica de debò qui som.

Si responem dient coses externes amb les quals ens identifiquem, com un equip de futbol, una marca de vestir, un estil musical o una persona famosa, tampoc estarem definint-nos exactament, ja que les identificacions poden cambiar amb el temps: avui ens podem identificar amb això i demà amb allò altre.

Si responem dient allò que tenim, les possessions materials amb les quals ens identifiquem, tampoc estem donant una resposta veritable a la pregunta de qui som, ja que avui podem tenir unes determinades possessions i sentir-nos identificats amb elles, i demà podem perdre-les i deixar de tenir-les. El mateix passa amb el ‘status’ o posició de poder que ocupem en la societat: avui podem ser rics i poderosos i demà no. Identificar-nos amb el poder que tenim tampoc ens defineix exactament.

Si responem dient quina és la nostra aparença corporal o qualitats físiques, tampoc és ben bé correcte, ja que a mesura que ens fem grans van cambiant, i si ens hem identificat amb la bellesa o la força que tenim quan som joves, quan aquestes disminueixin o arribin a desaparèixer del tot amb la vellesa, aleshores també desapereixerà aquesta falsa identitat.

Així doncs, què responem? Potser per poder respondre bé a la pregunta de ‘qui sóc jo?’ s’hi ha d’afegir una altra pregunta: ‘qui vull ser?’. La nostra identitat és així el resultat de la suma d’elements que ens venen ja donats, com el nom o les característiques físiques, i d’elements que decidim nosaltres. El nostre futur està ple de pàgines en blanc per a escriure i, per tant, som lliures d’anar-nos construint a mesura que anem prenent decisions sobre la nostra vida.

Per saber el que volem ser, hem d’estar molt atents al nostre interior, i detectar aquelles situacions que ens fan vibrar, que ens emocionen, que ens fan tenir ganes de fer coses. Veurem així que ens atrauen més activitats d’un tipus que d’un altre, activitats tècniques o artístiques, intel·lectuals o pràctiques, o que ens sentim bé comunicant coses, o ensenyant, o ajudant i cuidant els demés, etc. Poc a poc anirem conformant així la nostre identitat, que té a veure amb allò que de veritat volem ser i fer a la vida, amb la nostra raó de ser.

Ara bé, allò que volem ser estarà també determinat en gran mesura pels valors que tinguem. Si valorem coses passatgeres, com la fama o el poder, voldrem ser famosos o poderosos per damunt de tot, i estarem sempre tement perdre aquesta fama o poder i viurem amb por. Per tant, hem d’esforçar-nos també per valorar criticament allò que volem, i veure si és fruit del simple desig o si és fruit del nostre anhel més profund que ens portarà a acomplir allò que realment som.