Ètica

L’ésser humà des de sempre ha necessitat viure en comunitat. Però els avantatges que té viure en comunitat (seguretat, distribució de funcions, etc.) comporta també una sèrie de limitacions. Aquí és on entra l’ètica. Necessitem l’ètica per conviure amb els demés. La meva conducta no només té conseqüències sobre el meu futur, sinó que té també conseqüències en els altres, en la seva felicitat o el seu sofriment. La reflexió ètica ens ha d’ajudar així a fer compatible la meva felicitat amb la dels altres. Necessitem l’ètica per tenir uns criteris d’igualtat i justícia mínims que ens assegurin una bona convivència. Per això es parla de la ‘ètica de mínims‘, que és aquella que assegura la bona convivència, especialment en un món cada cop més global, on conflueixen en un mateix territori diverses llengües, costums, cultures i religions. L’anomenada ‘regla d’or‘ és un exemple de l’ètica de mínims: 

Per què la gran escriptora Agatha Christie devia dir la frase “Pocs de nosaltres som el que semblem”?

Comencem mirant aquest divertit video:

Aquest video del gran actor còmic Charles Chaplin (Xarlot) ens ensenya de forma divertida la diferència entre ser sincer o, per contra, voler aparentar allò que no som.

Ara, pots llegir un text de Shakespeare, el gran dramaturg anglès, que en una obra de teatre parla del mateix tema. És un monòleg d’un personatge (Bassanio) que ha de triar entre tres cofres (d’or, de plata i de plom), i si encerta el que té amagat un retrat de la seva bella estimada, podrà casar-s’hi:

BASSANIO: Les parences externes poden ser menys del que són. El món sempre s’enganya amb l’ornament. En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput, quan està assaonat amb una veu bonica, no amaga els seus aspectes de maldat? I en la religió, ¿quin condemnat error no troba un front auster que el beneeixi i que l’aprovi amb una cita bíblica per amagar-ne la maldat amb ornaments? No hi ha vici palpable que deixi d’assumir algun tret virtuós com a disfressa exterior. Quants covards, de cor fals com escales de sorra, no es deixen una barba com la de Mart, de cella arrugada, o com la d’Hèrcules? Però si furgues en el seu interior, veuràs que tenen fetges tan blancs com la llet. Aquests es posen la disfressa del valor només per fer-se témer. Contempla la bellesa ja veuràs que es compra a pes; aquest és el miracle de la naturalesa: que qui en té més sempre és la més lleugera. Així passa amb els rínxols d’or, que semblen serps: es mouen al vent sobre una suposada bellesa, i molt sovint se sap que són el dot d’un altre cap, i aquella calavera que els va criar es podreix en el sepulcre. L’ornament, doncs, és com la traïdora riba del mar més perillós, el vel bonic que amaga una bellesa índia, en un mot: la aparent veritat que fan servir els temps astuts per atrapar els més savis.

Doncs, amb tu, or brillant, aliment dur de Midas, No vull saber-hi res. Ni tampoc res amb tu, pàl·lida mitjancera entre home i home; però tu, pobre plom, que ens amenaces més que pas ens fas promeses, la teva pal·lidesa em sap commoure més que l’eloqüència, i et trio a tu. Joia, sigues d’això la conseqüència.

BASSANIO: ¿Què hi trobaré aquí a dintre? [Obre el cofre] El retrat de la bella Porcia! Aquí hi ha el pergamí, Contingut i resum de la meva fortuna: Tu, que de les parences no fas cas, Bona fortuna i tria trobaràs. Ja que la bona sort es teva, vés a ser feliç, i no busquis res més. Si estàs content amb això, i aquesta sort t’agrada de debò, gira’t cap a la teva enamorada, i que amb un bes se senti reclamada.

William Shakespeare, El mercader de Venècia

-<<Óyeme, Eutidemo –díjole-: y a Delfos, ¿has ido ya alguna vez?

–Sí, a fe, y aun dos veces, respondió.

-¿Has echado de ver entonces grabado en algun sitio del templo aquello de <<Conócete a ti mismo>>?

-Sí, claro.

-¿Qué pasó, pues: que no se te dio nada de la inscripción o que pusiste atención a ella y trataste de examinarte a ti mismo, a ver quién eras?

–Desde luego que no, a fe mía –respondió-; porque, en fin, eso por lo menos creía que lo tenía bien sabido, que a buena hora iba yo a saber otra cosa ninguna, como ni aún a mi mismo me conociera.

-Y ¿qué te parece, que se conoce él mismo aquel que solamente su propio nombre sabe o aquel que, así como los que van a comprar caballos no piensan que conocen el que quieren conocer hasta que examínan si es dócil o rebelde, i si es fuerte o flojo, i si rápido o lento, y cómo anda de las demás condiciones convenientes y disconvenientes para hacer uso de un caballo, así él, examinado que se ha a sí mismo, a ver cómo anda de cualidades para su uso como hombre, ha alcanzado conocimiento de su propia condición y posibilidades?>>

JENOFONTE (Xenòfon): Memorias, IV, 2, 131

• A grandes rasgos, Jenofonte lo describe como el más austero para los placeres del amor y de la comida, durísimo frente al frío y al calor, y todas las fatigas, estaba educado de tal manera que al tener pocas necesidades una modesta fortuna le bastaba para satisfacerlas. Jamás descuidó su cuerpo, reprobaba comer en demasía, no era afectado ni presumido en su vestimenta ni en su calzado, ni en su régimen de vida en general, nunca fomentó la codicia en sus alumnos. Había educado su espíritu y su cuerpo de modo que podía vivir con confianza y seguridad, era muy frugal; en cuanto a la bebida, todo le resultaba agradable, ya que sólo bebía cuando tenía sed. También insistía en que sus discípulos procuraran mantenerse sanos, al cuidar su dieta.

En específico, Jenofonte menciona que

• Siempre conversaba sobre temas humanos, examinando qué es piadoso, qué es impío, qué es bello, qué es justo, qué es injusto, etc.

• Siempre cuidó su cuerpo y reprendía a quienes no tomaban en cuenta este aspecto, pues desde su punto de vista era aconsejable practicar ejercicio para el adecuado robustecimiento físico.

En Memorables, el filósofo pronuncia un largo discurso a través del cual hace hincapié en la importancia que tiene el ejercicio, ya que preocupado por la formación del ciudadano y a que, debido a sus vivencias en la guerra, había constatado en persona las ventajas de tener un cuerpo en buenas condiciones, entre sus argumentos destaca que en nada perjudica tener un cuerpo sano; mientras el mal estado físico puede provocar la pérdida de la memoria o manías que dañan el entendimiento, de manera que gracias al ejercicio se evitan los males ocasionados por el envejecimiento prematuro.

En el Simposio en concreto, el filósofo subraya que con la danza se ejercita todo el cuerpo, lo cual es ideal para mantenerse en buenas condiciones y lograr el equilibrio corporal. Sócrates estaba muy interesado en el deporte y el ejercicio físico en general, ello lo hacía alabar a los espartanos, quienes debido a su duro entrenamiento eran considerados los mejores caudillos militares. El maestro de Jenofonte defendía el desarrollo integral del cuerpo y desdeñaba el desequilibrio físico.

“Más no se domina la bestia encerrándola en una jaula. No hay moralidad sin libertad. Si un bárbaro deja libre su bestia, eso no es libertad, sino falta de libertad. Para poder ser libre es preciso que antes sea vencida la bestia. Esto acontece por principio si el fundamento y la fuerza motriz de la moralidad son sentidos y percibidos por el individuo como componentes de su propia naturaleza y no como limitaciones externas. ¿Más cómo puede alcanzar el hombre esa sensación y esa inteligencia si no es a través del conflicto de los opuestos?

C. G. Jung, Tipos psicológicos, p. 258.

Llibertat de què i per a què?

La llibertat és un concepte que tothom fa servir i en parla, però no tothom sap què vol dir realment aquesta paraula. La llibertat no vol dir fer el que un vulgui, això seria ‘llibertinatge’; per exemple, una persona pot alliberar-se de les restriccions legals i morals per consumir drogues, però la seva llibertat només seria aparent, ja que aquesta persona estaria anant cap a una situació de dependència (de substàncies nocives) i per tant de pèrdua de llibertat. Així doncs, sempre cal fer-se la pregunta: <<llibertat de què i per a què?>>.

L’autèntica llibertat, per contra, depèn de la capacitat de controlar els nostres impulsos negatius i de poder escollir les accions que fem.

L’acció amb sentit: pensar en els demés

Actes humans versus actes ‘animals’:

“Las acciones propiamente humanas son las hechas con libertad. Y entiendo por libertad, la voluntad que nace de la reflexión. En efecto, lo único que predomina en las acciones de los animales irracionales es la afección pasiva que acontece en el alma bestial. El hombre también actúa a veces de esta manera, como cuando rompe una piedra que le ha golpeado o una rama que le ha arañado, solo porque le ha arañado. Todos estos actos son animales. En cambio, si rompe [dicha rama o piedra] para que no dañe a los demás o movido por una reflexión que le exija romperla, entonces aquello es un acto humano.

Así pues, toda acción que se realiza no para obtener un fin distinto de la operación que se lleva a cabo o que [se hace] sin pretender alguna finalidad o que si hay una finalidad que se busque no es de una manera consciente, esta tal acción es animal y procede únicamente del alma bestial”.

J. Lomba, Avempace, pp. 61-62.

La necessitat de controlar els impulsos

Els estímuls externs desencadenen impulsos interns que ens porten a actuar, a vegades impulsivament. Ara bé, com més conscient és una persona més capacitat té d’escollir la resposta que dóna, és a dir, de no actuar impulsivament. Davant d’un estímul, extern o intern, és important ser capaç de donar-se un espai de temps en el qual poder escollir la resposta que donem. Hi ha persones que tenen aquesta capacitat més desenvolupada per naturalesa, però tothom, treballant, pot desenvolupar-la.

Els següent text parla d’aquesta capacitat que tenim d’actuar amb llibertat, i contraposa les accions humanes a les impulsives o ‘animals’:

“No hi ha àmbit on sigui més evident la inutilitat de l’emoció aflictiva que en el de la còlera… No es únicament que la còlera destrueixi la nostra capacitat de crítica sinó que sol inclinar-se inevitablement cap a la ràbia, el ressentiment, l’odi la malícia i l’engany, tot coses negatives en tant que causen prejudici als altres. Així, la còlera no té més utilitat que causar sofriment… Per exemple, a mi sempre m’ha agradat arreglar rellotges. Però recordo un munt d’ocasions quan era un nen en què aquelles peces menudes i intrincades em feien perdre la paciència. Agafava el mecanisme i l’aixafava d’un cop contra la taula. No cal dir que després em sabia molt de greu i m’avergonyia del meu comportament… Sobretot una vegada que vaig haver de tornar el rellotge al seu propietari en un estat molt pitjor de com me l’havia donat”.

D. Lama, Una ètica per al nou mileni, pp. 108-109

Davant la pregunta que tots ens podem fer a nosaltres mateixos ‘qui sóc jo?’, hi podem donar diverses respostes, algunes més properes a la realitat que d’altres:

Si responem dient quin és el nostre nom, edat o lloc de neixement, o donant dades similars, estarem donant una resposta molt reduida, que no indica de debò qui som.

Si responem dient coses externes amb les quals ens identifiquem, com un equip de futbol, una marca de vestir, un estil musical o una persona famosa, tampoc estarem definint-nos exactament, ja que les identificacions poden cambiar amb el temps: avui ens podem identificar amb això i demà amb allò altre.

Si responem dient allò que tenim, les possessions materials amb les quals ens identifiquem, tampoc estem donant una resposta veritable a la pregunta de qui som, ja que avui podem tenir unes determinades possessions i sentir-nos identificats amb elles, i demà podem perdre-les i deixar de tenir-les. El mateix passa amb el ‘status’ o posició de poder que ocupem en la societat: avui podem ser rics i poderosos i demà no. Identificar-nos amb el poder que tenim tampoc ens defineix exactament.

Si responem dient quina és la nostra aparença corporal o qualitats físiques, tampoc és ben bé correcte, ja que a mesura que ens fem grans van cambiant, i si ens hem identificat amb la bellesa o la força que tenim quan som joves, quan aquestes disminueixin o arribin a desaparèixer del tot amb la vellesa, aleshores també desapereixerà aquesta falsa identitat.

Així doncs, què responem? Potser per poder respondre bé a la pregunta de ‘qui sóc jo?’ s’hi ha d’afegir una altra pregunta: ‘qui vull ser?’. La nostra identitat és així el resultat de la suma d’elements que ens venen ja donats, com el nom o les característiques físiques, i d’elements que decidim nosaltres. El nostre futur està ple de pàgines en blanc per a escriure i, per tant, som lliures d’anar-nos construint a mesura que anem prenent decisions sobre la nostra vida.

Per saber el que volem ser, hem d’estar molt atents al nostre interior, i detectar aquelles situacions que ens fan vibrar, que ens emocionen, que ens fan tenir ganes de fer coses. Veurem així que ens atrauen més activitats d’un tipus que d’un altre, activitats tècniques o artístiques, intel·lectuals o pràctiques, o que ens sentim bé comunicant coses, o ensenyant, o ajudant i cuidant els demés, etc. Poc a poc anirem conformant així la nostre identitat, que té a veure amb allò que de veritat volem ser i fer a la vida, amb la nostra raó de ser.

Ara bé, allò que volem ser estarà també determinat en gran mesura pels valors que tinguem. Si valorem coses passatgeres, com la fama o el poder, voldrem ser famosos o poderosos per damunt de tot, i estarem sempre tement perdre aquesta fama o poder i viurem amb por. Per tant, hem d’esforçar-nos també per valorar criticament allò que volem, i veure si és fruit del simple desig o si és fruit del nostre anhel més profund que ens portarà a acomplir allò que realment som.