Ètica

En el punt anterior hem vist que les capacitats humanes són neutres moralment parlant, és a dir, que poden ser utilitzades per a fins bons o dolents. Ara, veiem que, per a que s’utilitzin per a fins bons, les accions han d’estar subjectes als Drets humans, és a dir, s’han d’orientar en la direcció de la justicia i de tots els Drets fonamentals, posant l’ésser humà al centre, com a fi i mai com a simple mitjà.

Abans de repassar la llista dels Drets Humans, mirem què diu Kant (filòsof del s XVIII) sobre quin ha de ser el principi de la moralitat:

“Obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altra, sempre com un fi, i mai només com un mitjà”.

Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums (capítol II)

Ara sí, repassem quins són els Drets Humans. En el següent enllaç hi ha tota la llista i videos curts explicatius:

http://www.juventudporlosderechoshumanos.es/what-are-human-rights.html

La religió estudia les grans preguntes que es fa l’ésser humà, i una d’aquestes és pel sentit de la vida i sobretot de la mort. Desde bén antic, trobem textos que reflexionen sobre el caràcter transitori del món i un desig implícit de subsistència més enllà de la mort. Així, aquest tema que sovint es considera tabú, la mort, pot tenir un costat positiu, que és el de servir de fre o moderador davant la temptació de comportar-se egoistament i amb maldat. Vegem alguns textos sobre aquest tema:

• Un dels textos més antics és l’epopeia de Guilgameix, un text mesopotàmic que descriu algunes de les creences religioses de l’antiga Mesopotàmia. Guilgameix era un heroi que va escriure la narració dels seus viatges en tauletes, vegem-ne un fragmment:

“M’aterreix la mort, per això arribo amb la pau perduda […]. L’amic dilecte s’ha convertit en pols […] Potser jo també hauré de jeure a terra i no renéixer mai més en tota l’eternitat? […] Construim les cases per sempre Tenen valor etern els contractes? Brolla sense fi l’aigua dels rius?”

• El metge i pensador català Moisès Broggi (1908-2012) parla en el següent text autobiogràfic del caràcter efímer del món:

“Sempre tindré presents les darreres paraules del meu pare. Amb un ample moviment dels braços, com si volgués abraçar-ho tot, em digué: <<Tot això no és res>>. Vaig entendre que volia dir-me que, davant la imminència de la mort, amb tots els seus enigmes, totes les coses d’aquest món, subjectes al temps i a l’espai, cauen en una aclaparadora insignificança. Sempre més he tingut presents aquestes paraules de comiat, que em van obrir els ulls i m’han servit de consol davant les penes i les adversitats, i de fre i de moderació davant dels plaers i desitjos, en considerar el caràcter efímer i fal·laç de totes les coses”.

Moisès Broggi, Reflexions d’un vell centenari, p. 62.

• Shakespeare, fa dir al seu personatge més famós, Hamlet, un dels monòlegs més importants de la història del teatre:

“Perquè si no, qui podria aguantar les fuetades i les burles d’aquest temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, tot el dolor de l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la insolència dels càrrecs, i el desdeny que dels indignes rep la gent de mèrit, si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia amb un simple punyal? Qui portaria el pes d’una vida cansada de queixes i suors, si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, que ens confon el desig, i ens fa suportar els mals que ara tenim més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?”

Shakespeare, Hamlet, Acte III, Escena I.

Què hi diuen les religions?

Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està intimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. Totes les religions diuen que la vida és un període de prova i d’aprenentatge, i que totes les persones retornen al seu origen, la font divina i espiritual de la qual provenen. És a dir, totes creuen en el més enllà, en l’altra vida. Els creients, siguin de la religió que siguin, per tant, creuen o confien que la seva conducta en aquesta vida està també en relació amb l’altra, i això serveix de moderació i de fre alhora de fer  accions dolentes que facin mal als demés éssers vius o a la natura. La idea de la salvació és així fonamental en les creences de totes les religions.

Per acabar, llegim un text del psicòleg Carl Jung, sobre la capacitat de les creences per donar sentit a la vida i paciència davant l’adversitat:

“L’ésser humà, positivament,  necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar el seu lloc a l’univers. Pot soportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveixen per a quelcom. La missió dels símbols religiosos és donar sentit a la vida de l’home. Una sensació de que l’existència té un significat més ampli és el que eleva l’home més enllà del simple guanyar i gastar. Sense aquesta sensació, es sent perdut i desgraciat”.

C.G. Jung, El hombre y sus símbolos, pp. 87-88.

Diferència entre el Dret i la Moral:

El Dret i la Moral regulen la relació entre les persones mitjançant normes jurídiques i morals, les quals asseguren la cohesió social. La diferència, però, és que les normes morals, encara que puguin estar escrites, es compleixen a través del convenciment intern dels individus. Les normes jurídiques o lleis que dona el Dret, en canvi, no exigeixen aquest convenciment intern.

Si una persona compleix les normes morals però per dins no n’està convençut, aleshores la seva acció no és del tot bona moralment parlant. Per exemple, és una norma moral ajudar als necessitats, però si algú ho fa només perquè parlin bé d’ell, aleshores no es pot dir que sigui una acció moral del tot bona.

En canvi, si una persona troba que una llei és injusta, per dins no hi està d’acord, però la compleix, aleshores la seva acció és correcta juridicament parlant.

La intenció que hi ha darrera de l’acció

La intenció que hi ha darrera de una acció és el que fa que aquesta sigui ètica i moral o no. Per exemple, ens podem imaginar el cas d’un comerciant que no cobra preus abusius als compradors inexperts. La seva acció, en principi, sembla una acció moral, però no ens precipitem. Ens hem de preguntar quina intenció hi ha darrera de la seva acció. Si el comerciant no cobra preus abusius per assegurar-se així la clientela, la seva acció, aparenta ser moral però en realitat no ho és, perquè el comerciant està mogut únicament pel seu interès personal; la seva acció és només un mitjà, no un fi en si mateixa; i, qui ens assegura que si aquest comerciant tingués el monopoli no cobraria preus abusius? En canvi, si el comerciant no cobra preus abusius no per cap interès personal sinó només perquè és el seu deure, aleshores l’acció és un fi en si mateixa, quelcom que ha de fer-se per si, i aleshores és moral. Aquest exemple el proposa Kant, un filòsof del s. XVIII. Segons Kant, una persona actua moralment quan actua per deure.

Un altre filòsof, Plató, parla també de la necessitat de purificar la intenció, i critica a aquells que practiquen la moderació, és a dir, que renuncien a certs plaers, només per obtenir altres plaers sensibles:

“Por temor de verse privados de otros placeres y por más que los desean, renuncian a unos dominados por otros. Aunque, sí, llaman intemperancia al ser dominado por los placeres, no obstante les sucede que, al ser dominados por placeres, ellos dominan otros placeres. […] en cierto modo, ellos se han hecho moderados por su intemperancia. […] quizá no sea ése el cambio correcto en cuanto a la virtud, que se truequen placeres por placeres y pesares por pesares y miedo por miedo, mayores por menores, como monedas, sino que sea sólo una la moneda válida, contra la cual se debe cambiar todo eso, la sabiduría”.

Platón, Diálogos (Fedón), 68e-69c.

Els Drets humans tenen un fonament moral que els fa universals, però depenen de que cada estat els inclogui en el seu ordenament jurídic. Per exemple, un dret humà parla de la igualtat de tots els éssers humans; si hi ha algun païs que decideix, suposem per cas, que uns ciutadans són de ‘primera classe’ i altres ‘de segona’, doncs no inclourà normes o lleis que facin complir aquest dret humà.

Què son les nacions unides?

El document de La Declaració Universal dels Drets Humans es va crear com un seguit d’objectius que els governants mundials havien de seguir, ja que en principi es tractava d’un document d’obligat compliment per a tots els estats membres de la comunitat internacional. Per tal de vigilar-ne el compliment l’any 2006 es va crear en el sí de les Nacions Unides un organisme especial anomenat Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

La Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització mundial, creada en el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment formen part de l’organisme un total de 192 estats del món, és a dir, tots excepte el Vaticà i Kosovo.

PERQUÈ NO S’APLIQUEN ELS DRETS HUMANS?

(visualitza el video corresponent al dret nº 4):

http://www.juventudporlosderechoshumanos.es/what-are-human-rights.html

 “Les diferents capacitats de la persona (l’ingeni, el valor, la constància  en aconseguir els propòsits, la moderació, etc..) poden ser bones i  desitjables, però també poden arribar a ser molt dolentes si la voluntat que fa us d’aquest dons de la natura no és bona. Igual passa amb els dons de la fortuna (riquesa, salut, etc.), a vegades porten a l’arrogància”.

Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums

Text de Shakespeare (s. XVI – XVII):

[Entra FRA LLORENÇ amb un cistell, per recol·lectar plantes medicinals]:

“Sota la pell d’aquesta flor tan tendra,

hi ha un verí i un poder medicinal:

el seu aroma fa reviure el cos;

però si algú se’l beu, li paralitza el cor.

Així com dins les plantes, dins els homes

hi han acampat dos reis: la gràcia i el mal.

I quan és el dolent que predomina,

tot ho devora el seu poder mortífer”.

William Shakespeare, Romeo i Julieta

(acte segon, escena tercera)

 Text d’Avicenna (s. X-XI):

¡Hermanos de la verdad! No hay que asombrarse de que el Ángel huya del mal y que, al contrario, la Bestia cometa maldades, pues el Ángel no posee órgano alguno de corrupción, mientras que la Bestia carece de cualquier órgano de entendimiento. No; lo asombroso es lo que le sucede al hombre dotado de poder contra sus malos deseos: se deja dominar por ellos teniendo dentro de sí la luz de la inteligencia En verdad, se transforma en algo semejante al Ángel aquel que aguanta a pie firme el asalto de los deseos perversos. Por el contrario, quien carece de fuerza para resistir las tentaciones de los malos deseos, termina al nivel de las bestias.

Avicena, Tres escritos esotéricos (Risala del pájaro).

L’ànima segons Plató (s. V – IV aC):

Plató, com altres savis grecs anteriors, creu que l’ésser humà està compost d’ànima i de cos, que són dues coses diferents, i que l’ànima està lligada al cos com en una presó, és a dir, que el cos és la presó de l’ànima. El cos és de naturalesa material i pertany al món sensible, mentre que l’ànima és de naturalesa espiritual i pertany al món intel·ligible, i és immortal. Així, el repte de l’ànima és anar-se deslligant dels llaços que la lliguen a allò sensible i retornar al seu origen. Durant la vida l’ànima es pot anar alliberant a través de pràctiques purificadores i de l’adquisició del coneixement i de la saviesa.

Plató diu que l’ànima té tres parts: la racional, la irascible i la apetitiva o concupiscible. Per explicar això proposa la imatge d’un carro alat, amb dos cavalls i un auriga (el conductor). Un dels cavalls és bo i obedient, l’altre cavall és rebel i desobedient, va a la seva. El conductor representa la part racional de l’ànima, el cavall bo la part irascible (la força i el coratge) i el cavall dolent la part apetitiva, les passions del cos que arrastren l’ànima cap avall (desitjos de tot tipus, sensuals, fama, poder, riquesa….). Però si el conductor aconsegueix amb prudència domar al cavall desobedient, fent-lo templat i moderat per a que no arrastri l’altre cap avall, aconseguirà mantenir el carro i els dos cavalls en equilibri, i aleshores podrà guiar l’ànima cap al seu origen espiritual. I quan les parts de l’ànima acompleixen la seva funció i estan en harmonia aleshores neix la virtut més important de totes: la justicia.

Vegem un fragment del text on Plató explica això:

“Es, pues, semejante el alma a cierta fuerza natural que mantiene unidos un carro y su auriga, sostenidos por alas… En primer lugar, tratándose de nosotros el conductor guía una pareja de caballos, el uno es hermoso, bueno… el otro es… contrario. En consecuencia, en nosotros resulta necesariamente dura la conducción…

…Toda alma… cuando es perfecta y alada vuela por las alturas…; en cambio, la que ha perdido las alas es arrastrada hasta que se apodera de algo sólido donde se establece tomando un cuerpo terrestre…

La fuerza del ala consiste, naturalmente, en llevar hacia arriba lo pesado… Ahora bien: lo divino es hermoso, sabio, bueno, y todo lo que es de esta índole es, pues, lo que más alimenta y hace crecer las alas; en cambio, lo vergonzoso, lo malo, y todas las demás cosas contrarias a aquéllas, las consume y las hace perecer…”

Platón, Fedro, 245-247.

El 10 de desembre de 1948, després de les dues guerres mundials i de tot el sofriment generat, l’Assamblea General de les Nacions Unides, reunida a París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans.

Recordem que, com vam veure en els cursos passats, es tracta d’un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. Els Drets Humans es defineixen generalment com aquelles llibertats bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l’ètnia, la nacionalitat o qualsevol altre circumstància de l’individu en qüestió.

El document es va crear com un seguit d’objectius que els governants mundials havien de seguir, ja que es tracta d’un document d’obligat compliment per a tots els estats membres de la comunitat internacional.

El text de la declaració va ser traduït a multitud d’idiomes, i l’Assamblea va demanar a tots els països membres que publiquessin el text de la Declaració i disposessin que fos “distribuït, exposat, llegit i comentat a les escoles i altres establiments d’ensenyament, sense distinció fundada en la condició política dels països o dels territoris”. En conseqüència, la declaració ha esdevingut, segons descriu el Llibre Guinness de Rècords, el “Document més traduït” del món.