Ètica

L’ésser humà des de sempre ha necessitat viure en comunitat. Però els avantatges que té viure en comunitat (seguretat, distribució de funcions, etc.) comporta també una sèrie de limitacions. Aquí és on entra l’ètica. Necessitem l’ètica per conviure amb els demés. La meva conducta no només té conseqüències sobre el meu futur, sinó que té també conseqüències en els altres, en la seva felicitat o el seu sofriment. La reflexió ètica ens ha d’ajudar així a fer compatible la meva felicitat amb la dels altres. Necessitem l’ètica per tenir uns criteris d’igualtat i justícia mínims que ens assegurin una bona convivència. Per això es parla de la ‘ètica de mínims‘, que és aquella que assegura la bona convivència, especialment en un món cada cop més global, on conflueixen en un mateix territori diverses llengües, costums, cultures i religions. L’anomenada ‘regla d’or‘ és un exemple de l’ètica de mínims: 

[Sòcrates parla davant del tribunal d’Atenes]:

“Sin embargo, les pido una sola cosa. Cuando mis hijos sean mayores, atenienses, castigadlos causándoles las mismas molestias que yo a vosotros, si os parece que se preocupan del dinero o de otra cosa cualquiera antes que de la virtud, y si creen que son algo sin serlo, reprochadles, como yo a vosotros, que no se preocupan de lo que es necesario y que creen ser algo sin ser dignos de nada. Si hacéis esto, mis hijos y yo habremos recibido un justo pago de vosotros. Pero es ya hora de marcharnos, yo a morir y vosotros a vivir. Quién de nosotros se dirige a una situación mejor es algo oculto para todos, excepto para el dios”.

Plató, Diàlegs I (Apologia), 41e-42e.