Ètica

L’ésser humà des de sempre ha necessitat viure en comunitat. Però els avantatges que té viure en comunitat (seguretat, distribució de funcions, etc.) comporta també una sèrie de limitacions. Aquí és on entra l’ètica. Necessitem l’ètica per conviure amb els demés. La meva conducta no només té conseqüències sobre el meu futur, sinó que té també conseqüències en els altres, en la seva felicitat o el seu sofriment. La reflexió ètica ens ha d’ajudar així a fer compatible la meva felicitat amb la dels altres. Necessitem l’ètica per tenir uns criteris d’igualtat i justícia mínims que ens assegurin una bona convivència. Per això es parla de la ‘ètica de mínims‘, que és aquella que assegura la bona convivència, especialment en un món cada cop més global, on conflueixen en un mateix territori diverses llengües, costums, cultures i religions. L’anomenada ‘regla d’or‘ és un exemple de l’ètica de mínims: 

[Sòcrates parla davant del tribunal d’Atenes]:

“Sin embargo, les pido una sola cosa. Cuando mis hijos sean mayores, atenienses, castigadlos causándoles las mismas molestias que yo a vosotros, si os parece que se preocupan del dinero o de otra cosa cualquiera antes que de la virtud, y si creen que son algo sin serlo, reprochadles, como yo a vosotros, que no se preocupan de lo que es necesario y que creen ser algo sin ser dignos de nada. Si hacéis esto, mis hijos y yo habremos recibido un justo pago de vosotros. Pero es ya hora de marcharnos, yo a morir y vosotros a vivir. Quién de nosotros se dirige a una situación mejor es algo oculto para todos, excepto para el dios”.

Plató, Diàlegs I (Apologia), 41e-42e.

El fenòmen físic de l’eco

Molts hem fet alguna vegada l’experiment d’anar a la muntanya i cridar ‘eco!’ A vegades, si les muntanyes del voltant són prou verticals, ens retornen el crit i ens arriba varies vegades la mateixa paraula: eco! eco! eco!

Els savis que han reflexionat sobre això diuen que és un símbol que ens ensenya quelcom molt important: que les accions que fem a la vida ens retornen d’alguna manera o altra.

Això ens pot semblar una mica estrany, però si hi pensem veiem que no ho és tant: no és veritat que quan una persona sempre està enfadada, els demés no se li apropen o ho fan menys i sovint es troba també amb gent enfadada? No és veritat també, en canvi, que quan algú és amable té menys enemics a fora i les coses li van millor?

Què hi diu l’art?

De fet, aquesta relació entre allò que fem i allò que ens trobem a la nostra vida és molt antiga, la trobem ja en l’art rupestre:

El vessant ritual i màgic de les pintures rupestres:

Les investigacions sobre l’art rupestre han permès entendre perquè els primers éssers humans pintaven escenes de la vida quotidiana a les parets de les coves on vivien. Si visitem alguna d’aquestes coves, per exemple les de Roca dels Moros (El Cogul), hi podrem veure escenes de caça, escenes que evoquen la fertilitat, etc. Els investigadors es preguntaven per la intenció d’aquestes pintures, i van concloure que no tenien una finalitat artística o d’entreteniment, sinó que, quan retrataven la vida quotidiana ho feien amb una intenció ritual i màgica: si pintaven una escena on els caçadors tiraven fletxes als bisons, en realitat estaven fent un ritual per a tenir bones caceres, i si pintaven dones amb els ventres inflats estaven fent un ritual per a que neixessin més nadons i la tribu fos més forta, etc. És a dir, pensaven que el que feien dins de la cova influiria en el que es trobarien a fora.

Què hi diu la Filosofia?

El següent text de Plató (filòsof grec) parla d’això:

“SÓCRATES: <<En efecto, voy por todas partes sin hacer otra cosa que intentar persuadiros, a jóvenes y a viejos, a no ocuparos ni de los cuerpos ni de los bienes antes que del alma ni con tanto afán, a fin de que ésta sea lo mejor posible, diciéndoos: <<No sale de las riquezas la virtud para los hombres, sino de la virtud, las riquezas y todos los otros bienes, tanto los privados como los públicos>>”.

 Plató, Apologia de Sòcrates, 30 a,b

Què hi diu la història de les religions?

L’Hinduisme, la primera religió revelada parla de la llei del Karma: allò que fas ho reps més tard o més aviat, en aquesta o en l’altra vida.

I en l’Islam, l’última, trobem la següent afirmació:

“Déu no canvia la condició d’una gent mentre aquests no es canviïn a  sí mateixos…”

Alcorà, 13:11

Retrassar la gratificació

Quan som joves tendim a pensar que la felicitat consisteix en fer el que volguem a cada moment, en ser lliures per poder complir tots els desitjos. Però a mesura que creixem i madurem ens adonem que no és tant fàcil. Veiem que hi ha coses molt atractives i temptadores però que a la llarga no porten enlloc. Són coses que no ens convé fer si mirem més enllà de la satisfacció immediata. En canvi, veiem que hi ha coses que demanen esforç però que a la llarga proporcionen molta satisfacció. Per a ser capaços d’aconseguir aquestes coses que demanen esforç, cal aprendre a retrassar la gratificació, és a dir, les ganes de satisfer immediatament desitjos que no porten enlloc. Cal trobar un equilibri entre el passar-s’ho bé i preparar-nos un bon futur.

Pico della Mirandola – filòsof del Renaixement:

A la història del pensament humà molts savis han parlat d’això. Vegem les paraules del gran filòsof del renaixement Pico della Mirandola:

“Dios arquitecto había construido con leyes de arcana sabiduría esta mansión mundana que vemos, augustísimo templo de la divinidad. […]. Por ello, cumplido ya todo […] pensó por último en producir al hombre. […] Estableció por lo tanto el óptimo artífice que aquél a quien no podía dotar de nada propio le fuese común todo cuanto le había sido dado separadamente a los otros. Tomó por consiguiente al hombre […] y le habló de esta manera: -Oh Adán, no te he dado ni un lugar determinado, ni un aspecto propio, ni una prerrogativa peculiar con el fin de que poseas el lugar, el aspecto y la prerrogativa que conscientemente elijas y que de acuerdo con tu intención obtengas y conserves. […] No te he hecho ni celeste ni terreno […]. Podrás degenerar en los seres inferiores que son las bestias, podrás regenerarte, según tu ánimo, en las realidades superiores que Son divinas […].

Por ello, si ves a alguno entregado al vientre […] no es hombre ése que ves, sino planta. Si hay alguien esclavo de los sentidos, […] cebado por sensuales halagos, no es un hombre lo que ves, sino una bestia. Si hay un filósofo que con recta razón discierne todas las cosas, venéralo: es animal celeste, no terreno. Si hay un puro contemplador ignorante del cuerpo, adentrado por completo en las honduras de la mente, éste no es un animal terreno ni tampoco celeste: es un espíritu más augusto, revestido de carne humana. ¿Quién, pues, no admirará al hombre?”

Discurs sobre la dignitat de l’home (text adaptat)

Comentari:

D’aquest text se’n desprèn la idea bàsica de que l’ésser humà pot escollir evolucionar cap amunt o deixar-se arrastrar pel seu egoisme i anar cap avall. La dignitat moral de les persones té a veure amb el lloc que ocupen dins d’aquesta escala de evolució.

Hi ha éssers humans que estan per sota dels animals pel que fa a dignitat, ja que es comporten de forma inhumana i cruel (amb altres persones, animals o amb la natura). Una persona capaç d’aquest tipus de comportaments no coneix la compassió ni l’amor, viu en la ignorància, dominat per la ira i per la sensualitat, i no mereix dir-se persona.

En el costat oposat, els qui estan més amunt en dignitat, són les persones que han treballat més per purificar-se de les qualitats negatives, substituint-les per qualitats positives com la compassió, l’amor o el coneixement, i viuen per servir.

Definició d’Ètica

Des de sempre els humans hem considerat que hi ha bones i males conductes. Interiorment tots aprovem o desaprovem determinades conductes. Quan transformem aquesta tendència gairebé instintiva en una reflexió sistemàtica i ordenada apareix el pensament ètic.

L’ètica és doncs la reflexió sobre el comportament humà per considerar-lo com a correcte o incorrecte. Es tracta de pensar i decidir de forma raonada com ens hem de comportar, quines conductes són bones i quines dolentes.

La paraula ‘ètica’ ve del grec ‘ethos’, que significa ‘hàbit’, ‘costum’, manera de ser’ o ‘caràcter’.

Diferència entre Valors Universals i Valors Relatius

Has sentit mai la frase: “contra gustos no hi ha disputes”? És certa: hi ha qui li agrada més el gust salat que el dolç, i a la inversa. I amb les preferències pels colors també: hi ha qui prefereix el blau al verd, o el vermell al taronja, etc… Tot això són gustos i preferències relatives, depenen de cada persona. Contra això no s’hi pot dir res, cadascú té els gustos que té.

Ara bé, podem dir el mateix respecte dels valors ètics, estètics o espirituals? Podem dir que el Bé, la Justicia o la Bellesa són relatius? És a dir, que depenen de cadascú? O potser són iguals per a tothom?

Entre els filòsofs antics, alguns creien que tot era relatiu, és a dir, que igual que els gustos o preferències en el menjar varien en cada persona, la idea de Bé o de Justicia també depenien de cadascú. Però hi havia molts d’altres savis que creien, pel contrari, que sí que hi havia valors iguals per a tothom, valors que eren universals. Entre aquests savis hi havia els filòsofs més importants: Pitàgores, Sócrates, Plató, Aristòtil, etc… Tots ells creien que gràcies a que hi havia valors universals, iguals per a tothom, podem fer judicis de valor, és a dir, podem jutjar si una cosa està bé o malament, si és justa o injusta, si és bella o no. Tots ells creien que els valors universals no depenen de si quelcom ens és útil o no, si ens satisfà els nostres interessos o no, sinó que són valors vàlids per sí mateixos.

La indefinibilitat de la idea de Bé

Si volem definir els grans conceptes, com Bé, Justicia, Veritat, Bellesa, etc., veiem que és quasi impossible. Si, per exemple, tractem de definir la justicia veiem que només podem fer-ho pensant en situacions que siguin justes: pagar els deutes que un té és just. Però amb aquest exemple no definim la justicia, ja que hi ha moltes altres situacions que ensenyen també el que vol dir justicia. Aquí apareix un misteri: no podem definir bé la justicia però, en canvi, si la nostra intel·ligència està sana, reconeixem la justicia quan la veiem, i la diferenciem de la injusticia. No podem definir-la, però el nostre cor la reconeix. Com pot ser això? Doncs, aquells filòsofs, com Plató i Aristòtil, deien que això és així perquè existeixen valors universals, que són com models. Com més s’apropa una acció a aquest model de justicia que no podem explicar però que d’alguna manera coneixem, més justa trobem una acció. I amb tots els demés conceptes universals passa el mateix.

La idea de perfecció

L’escritora i filòsof Iris Murdoch ens presenta la idea de progrés moral lligada a la idea de perfecció. Segons aquesta autora un enteniment profund de qualsevol àrea de l’activitat humana porta associada una progressiva revelació de graus d’excelència; és a dir, existeix una escala, una direcció, de pitjor a millor. I en el terreny del comportament humà passa exactament igual, també veiem una progressió respecte a les conductes, de menys a més virtuoses. D’aquí que es digui que l’ésser humà té una naturalesa indeterminada, ja que en bona mesura depèn de la seva voluntat avançar o retrocedir per aquesta escala de graus de perfecció.

Extret del llibre de I. Murdoch, La soberanía del Bien, 2001, p.67.

Potser per això, la gran pedagoga Maria Montessori va dir:

“La primera idea que un nen ha d’aprendre és la diferència entre el bé i el mal”.

El mite de la caverna de Plató

En el següent enllaç pots veure el mite de la caverna de Plató, que explica de forma al·legòrica la diferència entre valors relatius i valors absoluts:

https://blocs.xtec.cat/historiafilosofiajdc/2021/10/06/el-mite-de-la-caverna/

La imatge poètica del riu canviant que reflexa les estrelles fixes

A través de les imatges poètiques, com en aquesta d’un quadre de Van Gogh (Nit estrellada sobre el Roine) traspua un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

En aquesta imatge  veiem les estrelles del cel que es reflecteixen en l’aigua en moviment d’un riu. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix. Què vol dir això? Què pot voler dir una cosa que canvia però que en reflecteix una que no canvia?

Els poetes místics interpreten aquesta imatge com el reflex dels atributs divins eterns en el canviant món terrenal. Fixem-nos en com ho explica el mestre i poeta d’origen persa Jalaluddin Rumi:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflecteixen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflecteixen la reialesa de Déu. Els savis reflecteixen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)

Tothom vol viure bé, tenir una vida satisfactòria en tots els sentits. Però per aconseguir-ho cal estar bé amb nosaltres mateixos i amb els demés, és a dir, cal viure amb harmonia. Però també cal que hi hagi justicia i harmonia en el món, ja que si hi ha estructures de poder injustes és difícil viure amb harmonia.

Einstein, el gran científic, buscava l’harmonia en la seva vida: era músic i tocava el violí. Tenia també una opinió molt clara sobre la justicia en el món: deia que són pitjors els qui toleren el mal que els qui el cometen.

Així doncs, per arribar a construir un món més just, és tant important l’acció amb un mateix com l’acció en el món:

Canviar-te a tu mateix i arribar a ser millor persona per contribuir a un món millor.

Però si les estructures de fora, de la societat, són injustes, també s’ha d’intentar canviar-les, és a dir, canviar el món per a que sigui més just.

Tots nosaltres diem que tenim valors positius: la solidaritat, la pau, l’amor, la justícia, etc., però a lhora d’actuar cometem contradiccions, és a dir, no actuem d’acord a als valors explícits que diem tenir, sinó a valors ocults dels que a vegades no en som ni conscients. Quan passa això, quan els ocults s’imposen als explícits, aleshores caiem en incoherències. Per exemple, un valor explít pot ser ‘no sóc racista’, però si fem comentaris o bromes racistes aleshores estem caient en una incoherència.

Les societats, igual que les persones, també tenen valors explícits i valors ocults. Els valors socials explícits són els que qualsevol societat proclama com a desitjables: el respecte, els drets humans, la llibertat, la democràcia, la justícia social, etc. Són valors que trobem en els plans d’educació i s’ensenyen als centres educatius.

Però també hi ha els valors socials ocults. Són els que no s’ensenyen ni se’n parla, però que són molt presents en les societats (sobretot les ‘occidentals’), i que les dominen: els diners, la fama, l’ostentació, el luxe, el culte al cos, la sexualització de la societat, etc…

Per detectar els valors socials ocults podem analitzar la publicitat. Els publicistes saben que aquests són valors ocults molt poderosos, que venen molt perquè són capaços d’influir en la conducta de moltes persones. Els mitjans de comunicació, també ens donen bones pistes sobre els valors socials reals. Els programes de més audiència ens informen dels valors reals de molts espectadors i també dels responsables de cada mitjà. D’aquí surt el concepte de ‘teleporqueria’, com aquella que transmet valors no desitjables però socialment dominants.

Els videojocs també són transmissors d’aquest tipus de valors. És sorprenent que una societat com la nostra faci negoci de jocs que promouen la mala educació, la violència, la droga, el racisme, el sexisme, les violacions, la delinqüència, la conducció temerària, etc., quan de manera explícita condemna radicalment aquestes conductes. I encara sorprèn més que personatges d’èxit (esportistes, etc.) els hi facin d’altaveus.